Fascinada pel so del violoncel, Núria Conangla i Planas (La Garriga, 1997) viu a cavall de tota mena de disciplines musicals. La garriguenca fa vibrar les cordes amb un somriure permanent, tant és si els seus dits corren sobre el violoncel clàssic, el violoncel elèctric o el baix. L’artista vallesana explora tots els costats de la música i ens els serveix amb encant escènic. A banda dels concerts, la veiem en mitjans de comunicació i xarxes socials. També ha provat la faceta de cantant i autora de música pop; ha composat bandes sonores i pertany a formacions musicals que van des del rock a la clàssica.
Núria Conangla i Planes porta primer el cognom de la mare i després el del pare: “Ho vaig fer per un vincle sentimental amb el meu avi i perquè Conangla és un cognom poc comú. Quan vaig ser major d’edat i vaig començar la carrera, va ser el moment”, explica. Amb tot, a la Garriga “encara hi ha gent que em diu Núria Planes”, admet.
El seu besavi matern és el compositor Josep Conangla i Escudé, autor de sardanes com ‘Bell encís’, però qui va influir la Núria va ser l’avi Ramon Conangla i Canals: “Toco el violoncel per l’avi. Els meus germans grans estudiaven d’altres instruments. No recordo que em sentís forçada, sinó que de petita em vaig posar a tocar el violoncel i a estudiar-lo a l’Escola de Música Josep Aymerich de la Garriga, i durant l’estiu feia classes amb l’avi, al seu poble”, rememora. Els Conangla són de l’Ametlla de Merola (Berguedà), però els pares de la Núria, de l’Ametlla i de Torelló, van decidir establir-se i fer vida al Vallès: “No som, com es diu, de la Garriga de tota la vida, però jo hi vaig néixer, hi he crescut i hi visc”, explica. De la infància, recorda que “feia moltes extraescolars”: a banda de la música, feia teatre, dansa, natació,... però no en té un mal record. “Per sort, ja de petita era organitzada i metòdica i ho portava bé”, confessa. La dansa i el teatre l’han “ajudat per actuar” mentre toca el violoncel.

Guanya la música
La Núria va seguir tota la “carrera clàssica”: el grau professional a Granollers i el superior a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), a Barcelona. Va començar la carrera de matemàtiques, però de seguida va veure que s’havia de centrar en la seva vocació: “Quan estudiava batxillerat ja tenia clar que volia fer música, però també que volia fer una carrera de ciències”, diu. Finalment va guanyar la música, ofici que omple del tot l’agenda de l’artista, des d’impartir classes a l’Escola Amics de la Unió de Granollers fins a la participació en programes televisius. Entremig, els projectes es van succeint, alhora que participa en formacions estables com el quintet Barcelona Rock Strings, de versions de rock dur, el duet amb el violinista Pere Nolasc, que té un ampli repertori, o el grup de versions femení Coco, on toca el baix elèctric, com també ho fa com amb la banda de la cantant granollerina Jim: “Aprofito els matins per estudiar i per fer tasques administratives, però a la tarda sempre hi ha classes, assajos, actuacions,... i els caps de setmana sempre hi ha concerts”, explica.
Es pot combinar la música clàssica amb la moderna? “No són incompatibles. Ara mateix, més de la meitat de la meva activitat és música moderna”, argumenta. Quan va acabar l’ESMUC, va iniciar classes d’harmonia moderna, de producció, i es va iniciar en el baix elèctric amb Iñaqui Marquiegui, que també viu a la Garriga: “Em va ajudar a entendre aspectes tècnics que també em serveixen pel xel·lo clàssic: Tinc claríssim que sóc xel·lista i em presento com a tal”, confessa.
No abandona mai les suites de Bach i d’altres peces per a xel·lo: “El repertori de clàssic és necessari per mantenir la tècnica. Al quintet Barcelona Rock Strings comprovo que has d’estar a un nivell alt d’afinació i ritme. La gent, quan veu que fas coses de rock es creu que és molt banal, però hem d’estar molt preparats”, constata
La Núria també s’ha popularitzat tocant el violoncel elèctric: “El so és diferent. El del clàssic és incomparable: el de l’elèctric és bastant lleig, però és veritat que hi pots afegir efectes i és més combinable amb d’altres instruments amplificats o la bateria. També té una part estètica impactant i t’ajuda a moure’t per l’escenari”, conclou. Amb tot, a l’hora d’enregistrar violoncels, “a l’estudi sempre ho faig amb el clàssic, encara que en alguns videoclips surto tocant l’elèctric”, diu, en una confessió molt aclaridora.

Arrelada a la Garriga
Conangla promou els seus projectes a través del vídeo musical, però també publica versions per a violoncel de cançons cèlebres de pop-rock: “La música pop m’agrada molt, i també és important ser actiu a les xarxes socials i amb continguts interessants”, assegura. Molts dels escenaris dels videoclips són del voltant de la Garriga, on troba el punt just de proximitat amb Barcelona, però també amb la família i amb “poder sortir a córrer i caminar per la muntanya” i, així, confessa: “sempre m’ha agradat la Garriga, i no m’ha frenat el no ser al rovell de l’ou”.
Sota el nom artístic Nu, Conangla també ha provat la faceta de cantant i compositora de pop, perquè “tenia com a espineta de compondre i cantar”. Va crear uns quants temes sota el segell Música Global, una experiència “molt enriquidora”. També ha fet alguna banda sonora, “un terreny on tard o d’hora seguiré fent cosetes”, augura
Tanta varietat musical és necessitat o voluntat?, li demanem: “La varietat hi és perquè m’agrada. No he volgut centrar-me en entrar en una orquestra o ensenyar. Ara aprofito totes les oportunitats, i de tot allò que faig no hi ha res que faci de mala gana. La música és molt vocacional”, conclou.