Als afores de Barcelona, dins l’antic terme de Sarrià i al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir, s’ubica, imponent, la figura del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, joia de l’art gòtic català, fundat per la reina Elisenda de Montcada. Per a la construcció del monestir, que es va edificar en tres nivells successius, s’aprofità el pendent suau de la muntanya i es van fer servir les terrasses naturals del terreny i algunes de les estructures de l’antic mas Pedralbes, documentat des de l’any 986. Així, a la part més alta, s’hi va ubicar el dormidor; al nivell mitjà, l’església, llindar entre el món material i l’espiritual, i al nivell inferior, els horts.
L’edifici constitueix un dels millors models del gòtic català, tant pel que fa a l’església com al claustre, el qual, amb dues plantes i una tercera a manera de sobrecoberta, és un dels més espaiosos i harmònics d’aquest estil d’Europa. Ressalten, dins aquest complex, el monument funerari d’Elisenda de Montcada, un dels conjunts mortuoris més distingits de la Catalunya medieval, i la capella de Sant Miquel, amb les pintures murals gòtiques atribuïdes al taller de Ferrer Bassa, un exemple paradigmàtic i únic de conservació de frescos medieval originals.
Els límits del cenobi no comprenien només el convent i l’església, sinó que incloïen també les dependències que allotjaven els frares, capellans i el serveis laics de la comunitat. Tot aquest conjunt estava delimitat, a més, per unes muralles que emmarcaven els horts del monestir, amb dos portals d’accés flanquejats per dues torres, el traçat de les quals encara es conserva avui dia.
Fundació i ressorgiment
Les donacions i el llegat testamentari de la reina, l’exempció del pagament de certs impostos parroquials i del bisbat, i la protecció de la casa reial i del Consell de Cent de Barcelona a partir del 1357 atorgaren al monestir una independència econòmica i una importància única dins l’Església. El cenobi arribà a disposar d’un important patrimoni que s’estenia arreu de Catalunya, fet que li conferí un pes polític i social preponderant al llarg de la seva vasta trajectòria històrica. Malgrat tota aquesta prominència, però, i com a microcosmos de l’ordre social de cada època, no restà exempt de tots els canvis que anà patint la societat. La dissolució del Consell de Cent pels decrets de Nova Planta l’any 1714, accentuà un decaïment que ja arrossegava del segle anterior i del que no es va poder recuperar fins el segle XIX, amb la Renaixença.
El moviment cultural de la Renaixença va suposar la recuperació de la identitat nacional catalana –basada en un passat gloriós que se centrava en l’edat mitjana– i va servir per legitimar socialment una classe burgesa dirigent que va encapçalar la revolució industrial del país. La redescoberta de la història de Catalunya i la revaloració del patrimoni artístic i arquitectònic van tenir un paper cabdal en el ressorgiment del sentiment nacionalista.
El monestir, que farà 700 anys el 2026, ha esdevingut un espai de diàleg contemporani amb la ciutadania que participa de les activitats i les exposicions i on el passat interpel·la amb el present a partir de tres elements que han definit l’essència del cenobi al llarg de la seva història: patrocini, dones i espiritualitat
Patrocini, dones i esperitualitat
A finals del segle XIX i principis del segle XX, gràcies a la labor de mecenatge de sor Eulària Anzizu, una de les intel·lectuals més preeminents i silenciades de la Renaixença, es van culminar tota una sèrie d’obres de restauració i millora del monestir. A més, el seu mecenatge va permetre a la comunitat prendre consciència del valor del seu llegat històric i artístic i, sobretot, de la necessitat de preservar-lo i difondre’l. És per això que l’any 1902, sota el seu impuls, es va crear el primer “Museuet” del monestir a la cel·la de les Claraboies del primer pis del claustre que, seguint les tendències museogràfiques del moment, acollia peces de tota mena procedents del tresor del monestir.
L’any 1931, sota el govern de la Segona República, l’Estat va declarar el monestir monument historicoartístic nacional, juntament amb altres béns patrimonials de la ciutat de Barcelona, però el gran punt d’inflexió vindria a finals de la dictadura. L’any 1972, amb la voluntat de recuperar la col·laboració estreta que el monestir havia tingut amb la ciutat de Barcelona, la comunitat de Clarisses de Pedralbes va signar un document amb l’Ajuntament de Barcelona pel qual el Consistori es comprometia a construir un nou convent a canvi d’obrir l’edifici històric a la ciutadania. Així, l’any 1983, el monestir de Pedralbes es va poder obrir al públic transcendint els reptes d’una societat diversa i plural. El monestir, així, ja no representava un testimoni hieràtic d’un llegat llunyà i elitista, sinó un espai de diàleg contemporani amb la ciutadania que participa de les activitats i les exposicions on el passat interpel·la amb el present a partir de tres elements que han definit l’essència del cenobi: patrocini, dones i espiritualitat.
Calaixera L'escapada
