Arrelats en la història, a petits llogarrets com Riosubil, a Galícia, hi conviuen encara avui una natura implacable i la voluntat, tan humana, de domesticar-la. Però la lluita contra les inclemències era, fa cent anys, molt més concreta i aferrissada: la pluja i, quan arribava el fred, la neu, no contradeien, a la primavera, la bellesa esquerpa i la verdor esponerosa dels paratges d’aquesta petita aldea. En aquest entorn, a l’abril de l’any 1924 hi va néixer Corsina Cordero Pérez, una dona valenta.
Riosubil, que pertany a la parròquia de Neira de Rey, és una aldea en la qual hi vieun actualment, una desena de persones. Fa cent anys, quan la Corsina hi va néixer, “la vida era dura”, explica. A més, quan tot just tenia nou mesos se li va morir la mare i, quan en tenia dotze, també es va morir el pare que, entretant, s’havia casat amb la germana de la seva dona, la tieta de la Corsina. “A casa jo feia de tot, guardava ovelles i vaques i mirava que tot anés endavant”, afirma amb un mig somriure. “Menjàvem porc, xorissos, caldo gallec, patates amb grelos... tot de casa. Fèiem formatge co leite que muximos das ovellas”, explica la Corvina amb un gallec que dringa. I recorda com feien servir el quall i després “com era de bo aquell formatge!”, confirma.

Poc estudi i festes memorables
La Corsina, en tota la seva infantesa, només va poder anar a estudi tres mesos “i no pas seguits!”, diu. A l’hivern, quan no hi havia tanta feina, de tant en tant, passava per les cases un mestre, “i mira que m’agradava aprendre!, però la vida, llavors, era així”, rebla. Aquesta recança de no poder estudiar, però, la substituïen, cada any, per l’alegria d’anar a les festes de San Vitorio, a Baralla –un poble proper de la comarca dos Ancares– on “el 27 d’agost”, concreta la Corsina, “amb un acordió i una gaita i es feia una festa que durava tres dies. Allà ens trobàvem amb gent d’any en any i ens ho passàvem molt bé”, explica. A més, també recorda que “de tant en tant”, anaven a missa a la parròquia de Neira de Rey.
La Guerra Civil va trastocar aquella vida plàcida. “Recordo que van venir uns homes de la Falange i ens ho van regirar tot, buscant gent d’esquerres amagats i el que es van endur va ser una escopeta de caça que era del meu avi”, explica, pensarosa. “Els d’esquerres van cremar l’església de Becerreá –un poble proper– i els de dretes, perseguint metges i advocats d’esquerres que s’havien amagat, van arribar a tallar els cabells al zero de la dona d’un d’ells perquè no el trobaven, per humiliar-la”. El xoc de la guerra, en pobles petits va tenir una dimensió sòrdida, descarnada.
Entretant, a més, s’havia mort el seu pare i la seva tieta, que li feia de mare, es va tornar a casar. Però quan la Corsina tenia vint anys també es va morir la tieta i van obligar la Corsina a casar-se “sense amor”, que diu ella, amb l’home de la seva tieta perquè, si no, ell no es podia quedar en aquella casa, que no era seva. I poc temps després, l’any 1943, va néixer la seva primera filla, la Carmen, que “va ser una alegria molt gran per a mi”, explica.

Emigrant cap a Catalunya
La vida, a l’aldea gallega era dura. Tan és així que, de mica en mica la gent anava emigrant, sobretot cap a Catalunya on hi veien més futur. Va ser així com la Carmen els va dir que allà no tenia futur i que se n’anava a Barcelona, on ja hi vivien unes cosines. I just després de la marxa de la filla, la Corsina va haver d’anar a Lugo per extirpar-li un quist que li feia la murga. “I ara, vagi en compte, que poden venir fills, em va dir l’infermera de l’hospital. I així va ser”, diu la Corsina, enriolada. Efectivament, gairebé vint anys després de tenir la primera filla, en van arribar dos més, el José Mari i el Jesús que, quan va tenir edat de viatjar, també van anar cap a Barcelona.

La vida reposada
Anys després, ja amb els tres fills a Barcelona, i en motiu del casament d’un d’ells, la Carmen va fer venir tota la família a Barcelona i, justament catorze dies després que arribessin, el marit de la Corsina es va morir de cop. La Corsina, que sempre havia estat treballant durament i cuidant la família, va començar una nova vida, més reposada i tranquil·la. Una nova vida que des de fa quatre anys l’ha portada a viure a Ripollet, “on es viu molt bé, però no neva mai” diu, múrria.