Ricky Gil es troba en un dels moments més dolços d'una carrera musical que ja suma més de quatre dècades. L'any passat va publicar Artefactes sonors de l'underground català (Chesapik), el segon disc que signa juntament amb el grup Biscuit. Un àlbum de versions que reivindica els pioners del rock en català i que inclou una dotzena de composicions datades entre les dècades dels 60 i els 70, gravades originalment per figures com Pau Riba, Gato Pérez, Maria del Mar Bonet o Jaume Sisa.
“Ja fa un any que va sortir i la resposta està sent molt bona, tant per part del públic com de la crítica. L'únic que ens faltaria és poder entrar a l'engranatge dels festivals. Però malauradament és un circuit molt tancat on costa molt d’accedir-hi, tant si fas temes propis com si estàs duent a terme una tasca de recuperació”, apunta el cantant, baixista i darrerament guitarrista dels històrics Brighton 64, veí de la Garriga des de fa una quinzena anys.
Justament, la recuperació és el pal de paller d'un disc que vol homenatjar tota una sèrie de referents, però sobretot preservar-ne el llegat i transmetre'l a les noves generacions. Al costat dels tòtems citats anteriorment, també hi ha peces de noms més obscurs, com poden ser Els Xocs, Melodrama o Jordi Paniagua. Totes elles, reinterpretades a partir d'un llenguatge on ressonen influències foranies que van de Neil Young a The Who.
“Mentre presentàvem en directe el primer disc que havíem fet plegats, Infinites rutes invisibles, ens va picar la curiositat per la música catalana dels 60. Als assajos solíem escoltar discos d’aquella època. Vam començar a tocar una cançó de Toti Soler, Hi ha gent, com a tancament dels concerts. Després vam incorporar al repertori Més enllà, dels Xocs. I finalment vam acabar fent tot un disc temàtic”, recorda Gil.

Repassant concerts mítics
Paral·lelament a l'edició d'aquest àlbum, el músic va publicar també el seu tercer llibre, Qui toca aquesta nit? (Rosa dels Vents), on repassa una seixantena de concerts que ha presenciat al llarg de tota la seva vida, la majoria com a espectador, d'altres des de l’escenari. L'obra comença el 1979 amb una actuació de Lluís Llach a Barcelona, i s'acaba l'estiu de 2023 amb l'aparició de Pretenders al festival Azkena Rock de Vitoria. Entre un moment i l'altre, recorda actuacions d'artistes com The Clash, Willie Nelson, PJ Harvey, Chuck Berry, Joana Serrat o Els Surfing Sirles, en escenaris que van dels clubs de Londres i Nova York fins a la Doma de la Garriga.
“Són concerts que m’han marcat, i escriure el llibre va ser una manera de deixar constància que havien tingut lloc, tant els més recordats com aquells que potser no es recorden tant”, explica l'autor, que té previst publicar pròximament una edició en castellà d'aquest assaig. “És un llibre força local, perquè el 80 per cent dels concerts que hi explico van passar a Barcelona, però la majoria d'aquests artistes han tocat a tot arreu. Per tant, crec que també pot interessar als lectors de fora de Catalunya”, observa.

Tota una vida dedicada a la música
La passió per la música li ve de ben petit a aquest fill del reconegut advocat pels drets humans August Gil Matamala i germà de l’actriu Ariadna Gil. “A casa meva no hi havia músics, però sí que s'escoltava molta música i això va ser molt important. Quan tenia 14 o 15 anys solia anar a les sessions dobles que feia el cinema Spring de Barcelona, on vaig poder veure documentals de bandes com The Who o Led Zeppelin. Va ser d'aquesta manera com vaig descobrir el rock'n'roll”. Va ser també durant aquella època quan va començar a assistir a alguns dels concerts que dècades després ha narrat a Qui toca aquesta nit?.
Tant al cinema com als concerts, Gil solia anar-hi acompanyat pel seu germà Albert, amb qui ben aviat començaria a fer música. “Al principi tocàvem com si fos un joc. El meu primer grup el vaig fer amb companys de l'escola. Ens dèiem Els Heretges, érem dos guitarristes i un baixista, i tan sols vam arribar a fer alguns assajos perquè no trobàvem ningú que volgués tocar la bateria amb nosaltres”.
Va ser en aquest punt quan es va unir al seu germà i van formar el que a la llarga esdevindria el grup de la seva vida, Brighton 64. Corria l'any 1981, i la banda es va consolidar en un temps rècord com a portaveu d'un aleshores efervescent moviment mod arreu de l'Estat espanyol. “Estàvem molt influïts per grups britànics com The Who o The Jam, però també ens agradaven grups espanyols com els de la Movida”, recorda Gil, qui reconeix que l'escena mod “ha perdut creativitat durant les darreres dècades, tornant-se molt purista a partir dels anys 90”.
Brighton 64 van debutar el 1983 amb el senzill Barcelona Blues, i el 1986 van arribar als primers llocs de les llistes d'èxits amb La Casa de la Bomba, una cançó que va esdevenir tot un himne generacional i que encara avui és corejada fervorosament pels seguidors del grup quan la toquen en directe. Els germans Gil van desfer la banda el 1989 per deixar pas a un nou projecte, Brigatones, però en anys posteriors van fer reunions esporàdiques de Brighton 64, fins que el 2011 van tornar de forma definitiva, iniciant una segona etapa que ja suma cinc àlbums fins a data d'avui.
Durant la dècada dels 90, Ricky Gil i el seu germà van encapçalar el grup de power pop Matamala, i ja entrat el segle XXI va formar el trio de rock'n'roll Top Models. Paral·lelament, va iniciar la seva carrera com a escriptor i una trajectòria com a músic solista que es va acabar de consolidar el 2021 amb la publicació d'Infinites rutes invisibles, el seu primer treball amb Biscuit.