Quin ha estat l’objecte central de la seva recerca?
Un element que lliga totes les meves línies de recerca és la preocupació per estudiar l’articulació del territori a Catalunya els segles XVI i XVII sortint d’una concepció de la història massa feta des de Barcelona. Això ve motivat pel fet que els grans arxius són a Barcelona, però sovint acaba configurant una visió barcelonocèntrica, de manera que allò que passa a la ciutat s’aplica a tot Catalunya. Sempre he pensat que aquest biaix s’havia d’anar corregint o matisant, per poder afirmar una cosa que no dic jo sol: que món rural i món urbà no eren dos mons separats. Ja fins i tot en època medieval, però clarament en l’època moderna, la interrelació i la mobilitat –humana, econòmica, etc.– entre espais urbans i rurals era molt important. No es pot entendre la Barcelona dels segles XVI, XVII i per descomptat del XVIII sense tenir en compte com n’estava de vinculada i articulada amb una xarxa que abastava bona part de Catalunya.

Parlem de les carrerades, per exemple.
Sí, evidentment, hi ha una xarxa de comunicació de camins i carrerades –que alguns són en base a antigues vies romanes que passen a ser els camins ral de l’època medieval i continuen sent camins carreters en l’època moderna– que posen en relació aquests moviments. Una part important dels productes que s’exporten des del port de Barcelona surten de la Catalunya interior, cosa lògica però que s’ha d’explicar.

A vegades sembla que tot surt directament de Barcelona.
El comerç mediterrani d’aquesta època surt de la ciutat de Barcelona, sí, però hi ha un moment que és tant o més important el port de Mataró que el de Barcelona i per tant s’ha d’entendre el paper que tenen els ports de Mataró, Blanes, Sant Feliu de Guíxols o Vilanova.

O sigui que el centralisme, ni que sigui en la mirada, ja ve de lluny.
Sí, ni que sigui per aquesta qüestió pràctica en l’àmbit arxivístic. Quan vaig començar a fer la tesi, els anys 1978-79, els arxius comarcals ni tan sols existien. Havíem d’anar als arxius parroquials i els municipals eren un escampall de caixes de documentació. El primer inventari de l'Arxiu Històric de Granollers el vaig anar fent alhora que feia la meva recerca; només hi havia un inventari dels pergamins.

Ara això deu ser molt diferent.
L’actual xarxa d’arxius comarcals ha estat un gran avenç. Una part important –i en alguns caos, absolutament tot– del que era l’arxiu municipal del cap de comarca ha passat a formar part de l’arxiu comarcal, amb criteris arxivístics i personal, cosa que ha suposat un canvi. Els arxius municipals dels pobles petits no ho estan tant, però la Diputació va muntar un servei d'arxivers itinerants que van d’un lloc a l’altre organitzant els arxius de cada poble i que fa molt bona feina. Ara hi ha pobles que, sense ser gaire grans, tenen una persona que arxiva i un bon arxiu, tot i que continua sent un món molt desigual.

Algú que coneix tant l’època medieval i moderna deu quedar més impressionat que el comú de la gent de veure la velocitat amb què evoluciona la societat i la vida actual, oi? Amb els grans canvis tecnològics dels últims trenta anys, el món ha canviat més que en segles sencers.
Això per a un historiador és una evidència, però tothom que té una certa edat ha vist cases de familiars nostres sense llum elèctric encara i amb prou feines aigua corrent... Hem vist arribar els primers tractors i ara estem amb una maquinària que gairebé pot anar sola. Efectivament, la transformació és espectacular.

El Vallès d’ara fa just un segle, del 1924, devia assemblar-se més al del segle XVIII que a l’actual.
Els canvis en el paisatge històric han estat més lents en el món rural que no en l’urbà. Amb tot, veiem imatges de Barcelona dels anys vint del segle XX i de més tard on encara hi havia lleteries i vaques i això qui s’ho imagina a hores d’ara! Als anys seixanta a molts pobles del Vallès hi havia un camió que portava les gerres de llet a Barcelona i si nevava no hi arribava.

Fa un segle el Vallès era un món plenament rural...
Sí, era un món absolutament diferent del d’avui, que tenia més de tardomedieval o de l’època moderna que de l’actual. La gran diferència és que, tot i que ja hi havia ciutats industrials, havia desaparegut l’estructura senyorial pròpiament dita, encara que es mantenien les grans propietats. Les relacions socials eren prou diferents, però fora d’això, el paisatge físic tenia més semblances amb aquella època pretèrita que no pas amb el que ha vingut els últims cinquanta anys.

Creat l’any 1952 en el si de l’Associació Cultural de Granollers, el Centre d’Estudis ha tingut interès per estudiar tots aquests aspectes i ha estat un dels pioners al Vallès, nascut encara deu anys després de la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell. Com el definiria?
La definició que podem donar ara és la mateixa que en feien els que el van crear, que va ser molt encertada. Es tractava de fer una institució que impulsés la recerca sobre qualsevol aspecte social, històric, mediambiental, etc., de la ciutat de Granollers i de la comarca. El segon objectiu era divulgar aquest coneixement, el treball que fessin investigadors d’ofici, de ciències o d’altres formats, com ara l’arqueologia. En tercer lloc es pretenia impulsar la cultura, aportant elements a la vida cultural de la ciutat i de la comarca que es concretaria anys després en taules rodones sobre temes d’actualitat o organitzant uns sopars medievals per conèixer l’alimentació d’aquella època.

El nucli dels impulsors era notable, eh?
La solidesa del Centre d’Estudis que es creava el 1952 venia marcada, sens dubte, per personalitats de coneixement i de compromís amb la ciutat on destacaven el primer director, l’eminent zoòleg Antoni Jonch Cuspinera, el geògraf Salvador Llobet, l’arqueòleg Josep Estrada, el músic Josep Maria Ruera, el doctor Pius Canal, la bibliotecària Josefina Sampere, Feli Miyares, Coral Montagut, Oriol Muntaña, Josep Verde, persones que tenien la voluntat doble de compromís amb la ciutat i de fer avançar el coneixement. Hi havia un cos de persones molt important des dels inicis als quals amb els anys s’hi van anar incorporant noms com els de mossèn Josep Cardús i els historiadors Joan Camps i Joan Garriga, gràcies al quals el Centre d’Estudis ha arribat fins al dia d’avui. Destaco que l’any 1952 algunes dones van estar ja al Centre d’Estudis amb un paper significatiu que a la societat de llavors no es donava.

“Fa un segle, el Vallès tenia un paisatge més semblant al de l’època tardo-medieval o moderna que al de l’actual"

Quins altres fruits culturals sorgeixen del CEG?
Un exemple paradigmàtic dels objectius del CEG va ser ajudar a fer avançar la música i els coneixements musicals i el mestre Josep M. Ruera va impulsar el naixement de les Joventuts Musicals. Els interessos i la creativitat de la gent del Centre d’Estudis també van propiciar que es creés l’Hemeroteca Josep Mora, que ha estat un element essencial per al coneixement i que ha arribat al nostre temps incorporada a l’Arxiu Comarcal del Vallès Oriental. I calia, perquè la riquesa de la premsa de Granollers d’abans de la guerra és extraordinària.

També hi ha hagut una estreta col·laboració amb el Museu.
Aquesta ha estat una altra aportació a la vida cultural de la ciutat que ja ve d’origen, ja que persones que participaven al Museu de Granollers al mateix temps van passar a formar part del Centre d’Estudis. De fet, una gran decisió del que seria el CEG es va prendre en aquell moment, perquè podria haver-se vinculat al Museu de Granollers. En aquell moment, però, el museu estava sota la tutela i vigilància de l’ajuntament de la dictadura, cosa que l’hauria condicionat. La decisió de posar-se sota el paraigua de l’Associació Cultural volia assegurar al màxim que pogués fer la seva feina. Un altre tret important del CEG i de la majoria de centres d’estudis és la voluntat de tenir llibertat en la seva activitat de tot tipus. Això ha permès que el CEG sigui una entitat que serveix de referent i pugui servir per organitzar, per exemple, un debat sobre un tema d’actualitat, perquè se li reconeix aquesta independència.

A qui es lliguin o no aquests centres d’estudis o comissions locals d’estudiosos és, doncs, un fet rellevant.
Sí, és important. Hi ha centres de tipologies diverses i és important que no tinguin una situació de dependència o vinculació que en condicioni els seus treballs i accions. La recerca s’ha de poder fer sempre des de la independència, de manera que el seu sosteniment no depengui d’una entitat política o econòmica.

Setanta-dos anys després, la feina del CEG continua sent igualment necessària?
Continua sent del tot necessària perquè el camp de la recerca és inacabable i pensar-la en l’àmbit local i comarcal encara més. Hi ha, però, un element afegit que li dona tant o més sentit i és que, amb els canvis que s’han produït en el camp de la recerca, hi ha una certa tendència a la individualització. Els joves investigadors, per diverses raons, aposten per recerques molt personals que els permetin engrandir el seu currículum, i això causa problemes com que des del mateix Centre no coneixem les persones post-universitàries que estan fent recerca. La diferència amb l’any 1952 és que llavors es trobaven una colla de gent diversa –un farmacèutic, un geògraf, un músic...– i treballaven conjuntament, cadascú des de les seves àrees, per posar en comú els seus treballs i que discutien des d’àmbits que ara se’n diuen multidisciplinars. En alguns aspectes, d’això llavors n’hi havia més que ara. La gent que participa als centres d’estudis com a associada té un interès cultural ampli; no són especialistes en història, geografia, art o ciències naturals, sinó que tenen voluntat de coneixement i el goig de poder-lo compartir. La penúria que hi havia en la postguerra encara ho feia més evident, perquè ara teclejant a Internet trobes el que vulguis, però trobar-se en un lloc per escoltar una ponència dels temes més diversos continua sent molt important. És cert que la recerca competitiva actual s’ha de fer en equip i l’investigador sol és escàs en qualsevol àmbit. Amb tot, malgrat aquest equip, hi ha una tendència a la individualització que no és bona. Un dels objectius dels centres d’estudis és poder connectar amb els joves universitaris que acaben fent treballs finals de màster o tesis doctorals, però ens costa contactar-los.

I això que des del CEG es convoca una beca d’estudis per a investigadors i un premi per a treballs de recerca de batxillers.
Aquestes dues iniciatives són molt importants. La beca Joan Camps es dona cada dos anys per a un projecte de recerca sobre la comarca, pensat per a investigadors joves o no tant. Fa uns anys també es va crear el premi Camí Ral per a treballs de recerca de batxillerat perquè pensem que la primera noció del que és una recerca la tenen els nois i noies que fan segon de batxillerat i han de fer un treball de recerca. Hi surten coses molt interessants i els treballs premiats es publiquen a la revista Ponències, en la qual els alumnes n’han de fer una síntesi, que els ofereix una primera publicació.

No hi ha centre d’estudis sense una publicació, oi?
Sí, aquesta és una diferència important respecte al funcionament dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Per divulgar la recerca és indispensable una publicació, cosa que aleshores no era possible. Llavors amb prou feines aconseguien en alguns casos mecanografiar i repartir entre uns quants les ponències que es feien –i així n’hem pogut conservar algunes–, però això no arribava a la població.

Llavors els pocs centres d’estudis existents eren molt exclusius, només per a membres numeraris i s’hi arribava per invitació i amb tot un cerimonial.
Exactament. Llavors podia haver-hi un nombre fix de membres honoraris i després hi podia haver els convidats o els corresponents. Per poder-s’hi incorporar com a tal s’havia de tenir un aval, com el que jo vaig haver de tenir la primera vegada que hi vaig anar. En canvi ara, per descomptat, pot pertànyer al Centre d’Estudis tothom qui vulgui ser-ne soci. Aquell era el format propi d’una època, semblant al de les antigues acadèmies de ciències, belles arts, etc. que de fet arriben al moment present, com ara el mateix Institut d’Estudis Catalans o l’Acadèmia de les Bones lletres. En aquests centres hi ha un nombre determinat de membres.

Ara els centres d’estudis locals han variat molt i n’han nascut a cada poble, amb formats diversos, en els quals no tothom ha passat per l’acadèmia, amb gent de molta saviesa popular. Com ho valora?
Aquesta és una característica a subratllar dels centres d’estudis d’avui. La tasca de recerca i el treball més precís d’edició sovint la fan les persones més especialitzades en el tema, però de forma activa com a col·laboradors hi participen persones que no venen del camp acadèmic i que hi porten iniciatives importants. Les publicacions són necessàries per fer arribar el coneixement proper –dels oficis i tradicions, des de la història oral i la memòria històrica– que es perdria si no s’hi hagués incorporat aquest perfil de gent, perquè hi ha un moment que desapareixen les persones que ho podrien explicar. Hi ha associacions d’aquestes que aprofiten molt aquest tipus d’aportacions.

I amb la fugacitat dels temps actuals això encara és més urgent.
Per descomptat. Hi ha uns coneixements que persones d’una certa edat els hem heretat perquè els hem sentit dels nostres pares i avis dels quals la transmissió s’ha tallat. Si no hi ha aquest trasllat de coneixements i no acaben sent publicats i d’accés obert –en paper o format digital– aquesta informació desapareix.

“La recerca s’ha de poder fer sempre des de la independència política i econòmica"

La barreja d’estudiosos acadèmics i savis de la memòria popular, combina bé?
Des de les meves primeres recerques, sempre m’ha preocupat que des de l’acadèmia universitària es critiqués que el tipus de treball fet per determinades persones i associacions en l’àmbit local eren treballs de campanar. “Història de campanar”, en deien, en una manera de desqualificar aquest tipus de treballs. En alguns casos hi havia un punt de raó perquè es feien treballs locals que, de fet, començaven i acabaven en si mateixos, sense la voluntat i l’objectiu de posar-los en relació amb la història general, com a mínim de Catalunya. La gran aportació de la història local ben feta és la seva contribució a avançar en la història general de Catalunya i en relació amb la península i amb Europa.

En posa algun exemple?
En el cas de la Guerra Civil o de la Guer ra de Successió, per exemple, el coneixement de l’impacte que té un fet com el bombardeig de Granollers del maig de 1938 és diferent si es mira com un fet aïllat o en un context més ampli. Quan això s’ha volgut posar en relació es veuen els efectes que els bombardejos van tenir sobre les poblacions catalanes en el conjunt de la guerra. Només s’ha pogut arribar aquí a partir d’una pila de treballs fets en cadascuna d’aquestes poblacions. És un treball sumatori i difícilment el pot abastar una sola persona. Per tant, la recerca feta a cada indret és absolutament essencial. En un altre àmbit, és interessant veure com una masia concreta d’un poble del Vallès pot ser important perquè és un reflex del conjunt del paisatge històric de la comarca al segle XVI o d’un altre moment. Sovint poso l’exemple als meus alumnes d’una història econòmica d’Europa de molts volums, de l’historiador francès Pierre Leon, que quan parla del món i del paisatge rural a la península ibèrica hi surt una fotografia del mas de Palaudàries. La foto d’aquella masia ajuda a explicar les unitats d’explotació que es configuren en la baixa edat mitjana i en l’època moderna que reflecteixen una estructura agrària i unes relacions socials determinades.

Ara molts centres d’estudis vallesans estan associats a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, promoguda per l’Institut Ramon Muntaner (IRMU), que n’agrupa més de 140 arreu dels Països Catalans. Això contribueix a superar les recerques de campanar?
La iniciativa de l’IRMU és important perquè hi ha centres d’estudis de tot tipus i amb possibilitats diferents, però que hi hagi aquesta coordinadora, amb unes jornades anuals i que se n’editin estudis contribueix a compartir línies d’acció comunes. És un àmbit favorable per col·laborar i compartir coneixement.

“La gent dels centres d’estudis té un interès cultural ampli, voluntat de coneixement i el goig de poder-lo compartir"

A què cal atribuir la certa efervescència que hi ha els darrers anys en la creació de centres i comissions d’estudis locals?
Un fet que dona alguna pista és que els pobles estan canviant molt ràpidament la seva composició sociològica i la gent que fa més anys o que sempre ha viscut en aquell poble sovint té la sensació i el sentiment que una bona part dels seus habitants desconeixen i per tant menystenen el que puguin ser elements d’identitat del poble. Que hi hagi més interès a constituir aquest tipus d’associacions crec que en part ve d’aquí. La sensació és que si tot això, la memòria popular, no es recull, és perdrà i es perdrà tot un patrimoni. “Si no ho fem, es perdrà”, diuen en una expressió habitual. També cal valorar positivament que els darrers vint-i-cinc anys ha augmentat considerablement la sensibilitat pels elements del patrimoni dels mateixos ajuntaments. He estudiat a fons els pous de glaç del Vallès i veig casos de recuperació d’alguns que han passat de ser un abocador d’escombraries a ser llocs restaurats i on se n’ha assegurat la consolidació, fins acabar-hi fent una gran festa com ha passat a Lliçà de Vall. Es perden coses, però la sensibilitat pels elements del patrimoni ha crescut i les institucions públiques se n’han acabat fent ressò. El manteniment dels elements del paisatge històric no és pas un problema de lleis –que ja existeixen i diuen que cal preservar-lo– sinó econòmic. I com que en el món de la cultura els pressupostos per això depenen de “si en queden”, de diners, resulta que mai en queden prou.

Els mateixos centres d’estudis, impulsats per persones voluntàries, tenen un finançament ben precari.
Aquesta és una de les dificultats grans, certament. Al CEG, com en d’altres, tenim dificultats per poder assegurar les publicacions. Per més que tinguem els diners de les quotes dels socis, el suport de l’Associació Cultural i de l’Ajuntament, assegurem el Ponències però no que es publiquin tots els treballs de la beca Joan Camps, que seria el desitjable. El manteniment econòmic dels centres d’estudis és difícil i la sort és que això la gent ho fem de forma voluntària.

Com es prepara i garanteix el relleu generacional?
Aquesta és la més gran preocupació que tenim. En la història del Centre d’Estudis de Granollers hi ha tres grans fases: la creació el 1952, un rellançament el 1970 (en ple tardofranquisme) i una refundació el 1996. Amb tot, ha tingut períodes d’inactivitat. La continuïtat i el relleu generacional és difícil perquè aquest tipus de treball i dedicació és voluntària i els joves que tenen prou feina a trobar un lloc de treball per guanyar-se la vida no dediquen temps a aquest tipus d’activitats. En el camp de la història i de les humanitats en general hi ha una preocupació per la recerca, perquè cada vegada costa més que se’n faci. Com que els resultats professionals són a llarg termini, si no s’obtenen beques, els investigadors potencials se’n van a l’educació secundària o busquen altres vies professionals. Sortosament, al CEG hem pogut incorporar a la junta investigadors joves, però aquest és un problema força generalitzat.