250 anys del Pi d’en Xandri de Sant Cugat del Vallès

L’aniversari de dos segles i mig de la icona natural santcugatenca activa el procés per a la seva declaració com a "arbre monumental de Catalunya"

Joan Pau Serra-Bogunyà (1678-1731), en Xandri, va ser batlle del monestir de Sant Cugat entre 1713 i 1727. Pagès d’ofici, va decidir que el millor seria plantar una vinya a la seva heretat de can Carreres, a la part baixa de la vall de Gausac. Amb els pas dels anys, la vinya es va anar fent menys productiva, de forma que el seu net, Pau (1734-1803), va pensar que havia arribat el moment d’arrabassar els ceps i sembrar un bosquet de pins pinyoners que ajudessin a regenerar el sòl esgotat. En aquella època els pinyons prenien molta importància en la cuina tradicional catalana. L’anàlisi dendrocronològic ens diu que el Pi d’en Xandri va germinar vers 1774, ara fa justament 250 anys.
L’any 1774 encara regia el règim feudal. El municipi de Sant Cugat no existia i en el seu lloc hi havia el terme del Castell d’Octavià, del qual era senyor jurisdiccional el paborde major del monestir. Dins del terme, hi havia dues unitats administratives menors dotades d’autonomia, la quadra de Canals a la banda del Puig Madrona i la dels Vilanova, entorn de la Torre Negra. El mas de can Carreres formava part de quadra dels Vilanova. La seva integració dins del nou municipi de Sant Cugat es va produir l’any 1846 com a conseqüència de la llei d’Ajuntaments de 25 de juny, quan el pi ja tenia 72 anys.
Xandri és un renom antic, de principis del segle XVII. Nicolau Serra-Bogunyà es va casar amb Margarida Carreres, la qual va aportar al matrimoni el mas Carreres i la casa pairal del carrer del Cendra. Van tenir cinc filles seguides i, al final, un noi, Joan, l’hereu. El pare va morir dos anys després i la mare l’any següent. El batlle va nomenar tutor a un oncle de la criatura, Alexandre, germà petit del seu pare. Tothom l’anomenava pel diminutiu Alexandrí i per abreviar Xandrí, que esdevingué el renom familiar fins avui, passant l’accent de la “i” a la “a”.

Els Xandri, gent avançada
En el segle XIX els Xandri van destacar per les seves idees avançades que els van portar a ocupar càrrecs públics en moments progressistes i a l’ostracisme polític en les èpoques conservadores. Josep (1775-1851) va ser alcalde en el Trienni Liberal i Joaquim (1805-1860) ho va ser el 1835, just després de la mort del rei Ferran VII. Joaquim va talar el bosquet de pinyoners per tornar a plantar vinya i va establir parcel·les a rabassaires sense terra pròpia. Tanmateix, va deixar un pi en l’extrem de ponent del mas, per tal que servís de fita visual. L’arbre, en restar sol i proper a la riera, va créixer esponerós. Van ser uns anys econòmicament esplèndids, ja que la vinya francesa es trobava atacada per la fil·loxera i el vi català era molt sol·licitat per a l’exportació. Això no vol dir que alguna vegada, com el 1872, quan el pi ja tenia 98 anys, una calamarsada malmetés la verema del terme, portant als rabassaires a la misèria.
La darrera dècada del segle XIX va ser dramàtica per a Sant Cugat. França va recuperar les produccions vinícoles mercès als ceps americans i va deixar de comprar vi a Catalunya. El seu preu es va enfonsar de sobte i va sumir molts rabassaires a la pobresa. Sense una alternativa industrial on treballar, l’única opció va ser marxar a altres bandes. La població va perdre el 17% dels habitants. A la finca del mas Carreres es va abandonar la vinya i es va tornar als clàssics conreus de secà, cereals i plantes farratgeres. Encara es llaurava amb animals, però les llaurades anuals fins arran de la soca del pi van malmetre les radicel·les superficials de l’arbre, el qual va començar a créixer en anells més estrets, tal com es va poder comprovar en l’estudi dendrocronològic que se li va fer.
A la dècada de 1950, la bòbila dels jesuïtes es va quedar sense argiles i va començar a explotar uns terrals a la banda sud del mas Carreres. Això va obligar a transformar el sender que anava paral·lel a la riera en un camí apte pels camions. La gent que anava a Sant Medir va anar abandonant l’ús del camí tradicional de la riba de ponent per adoptar aquest que passa al costat del Pi d’en Xandri, més ample i còmode, encara que un tram transiti per la llera de la riera. Un camí privat que sempre ha tolerat el pas públic i que avui forma part de la xarxa bàsica del parc de Collserola. De mica en mica, el Pi Gros d’en Xandri també va esdevenir un referent en l’imaginari col·lectiu.
A partir de 1960, l’agricultura local es va mecanitza gràcies als tractors que va comprar la Germandat Agrícola i que llogava als seus socis. Aquestes màquines, però, feien un solc més profund que va afectar l’entorn immediat del pi. Malgrat el retrocés de la pagesia local, les terres de can Carreres sempre han estat conreades fins avui, amb els obligats anys de guaret. Cada vegada és més difícil mantenir els cultius a causa de la proliferació dels senglars i sobretot de passejants i esportistes urbans sense cap respecte pel treball agrícola. Aquest any, 2024, dos pagesos joves han tornat a plantar un tros de vinya. Això si, protegint-la amb una tanca.