A les vuit del vespre del 6 d’octubre de 1934 el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat català “de la República federal espanyola”. En aquells moments, totes les forces de seguretat del govern català eren 400 mossos d’esquadra i 3.200 guàrdies d’assalt. Estat Català, partit independentista integrat a l’Esquerra Republicana, disposava de la mateixa quantitat d’homes armats.
Mentre a tota Catalunya la Generalitat intentava fer complir feblement una decisió que buscava trencar amb el govern de la República aleshores presidit per Alejandro Lerroux i integrat per les forces conservadores, a Granollers la proclama –repetida des del balcó de l’Ajuntament– no va derivar en la defensa d’un nou Estat sinó en una revolta de la CNT-FAI vallesana que va intentar, sense èxit, l’establiment d’un comunisme llibertari d’arrel anarquista a Granollers.

Un episodi singular
Com han treballat abastament Joan Garriga a Granollers, caciquisme i fractura democràtica (1848-1939) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003) i Carles Font en el seu llibre La revolució de 1936 a Granollers (Didot, 2013), la capital del Vallès Oriental, dos anys abans de l’esclat de la guerra, va protagonitzar un molt curiós episodi dels Fets d’Octubre: una revolta anarquista. La inacció de la militància granollerina d’Estat Català va permetre a la perfectament organitzada Confederació Nacional del Treball (CNT), amb diversos centenars d’afiliats a la comarca, prendre el control de la ciutat. En primer lloc, aïllant la caserna de la Guàrdia Civil a Granollers, a tocar dels Escolapis, objectiu que van aconseguir. I, a continuació, prenent el poder polític allà on residia: l’edifici de l’Ajuntament. Era alcalde de Granollers, en aquells moments, Esteve Camillo, membre d’Acció Catalana que encapçalava el consistori des del 14 d’abril de 1931, data de proclamació de la República. L’endemà de la insurrecció llibertària granollerina, el diumenge 7 d’octubre, la situació restava incontrolada. En canvi, a Barcelona, el president i el govern de la Generalitat ja es trobaven a bord del vaixell Uruguai, empresonats: l’estat de guerra proclamat pel govern radical-conservador de Lerroux havia portat a la suspensió de l’autonomia catalana. A Granollers, però, la situació era lluny de resoldre’s. El dilluns 8, dues companyies d’infanteria, un esquadró de cavalleria, una bateria de muntanya i un ampli grup de guàrdies d’assalt van prendre la capital vallesana. Aquí, l’exèrcit no havia de sufocar un reducte d’una Catalunya independent sinó la resistent força d’una militància anarquista armada i disposada a atrinxerar-se dins dels murs de la Casa de la Ciutat.
L’edifici, dissenyat tres dècades abans per Simó Cordomí i joia del modernisme medievalitzant català, va passar a ser l’objectiu dels canons i els fusells de la milícia estatal. Es van viure “dues hores de bombardeig” a l’aleshores anomenada plaça de la República (la Porxada), tal i com va narrar el número extraordinari del setmanari La Gralla. El rellotge de la torre de l’Ajuntament va saltar pels aires i les escultures i relleus de Josep Maria Barnadas, especialment al balcó-tribuna de l’edifici, van convertir-se en runa als peus de la Casa de la Vila. Les vuit llebres i els set micos que coronen la torre octogonal de l’edifici consistorial van guaitar per primera vegada l’horror de les armes i de la guerra. Malauradament, no seria la darrera ni la més dramàtica, a quatre anys dels fets de 1938, ja en plena Guerra Civil.

Les víctimes, la depuració i un símbol històric
Els anarquistes van rendir-se aquell dilluns. Josep Bosch, fotògraf granollerí, va retratar com els militars lluïen la malmesa façana de l’ajuntament com un botí de guerra. Al capdavant de l’exèrcit hi havia el comandant Àngel Garcia Gomis, que va prendre el control de la ciutat, va decretar el toc de queda a Granollers i va passar a controlar també la premsa local i les comunicacions. “Els revoltats van ser empresonats i l’ordre constitucional restablert”, segons la retòrica de l’època. En el conjunt de Catalunya això es va aconseguir sufocant la brevíssima independència de Companys. A Granollers, fent front a una efímera revolució llibertària. El dimarts, Esteve Camillo, a instàncies del comandant Garcia, va ser destituït com a alcalde de Granollers. En el seu lloc, el farmacèutic Artur Gasset, militant conservador, es feu amb la vara d’alcalde. La depuració dels polítics republicans d’esquerres es va imposar durant l’any i mig que encara duraria el mandat del govern conservador de la CEDA i del Partit Radical, fins a la victòria del Front Popular el 16 de febrer de 1936.
Dies després, l’atrotinada façana de l’edifici de l’Ajuntament, apareixia a la portada de La Vanguardia (un 12 d’octubre) en una fotografia d’Agustí Centelles, pioner fotoperiodista, on es veu clarament part de la balconada destruïda. Només tres anys abans Esteve Camillo, el regidor més votat a les eleccions municipals de 1931 a Granollers, s’unia des d’aquell mateix balcó a la proclamació de la República que hores abans Macià havia fet a Barcelona. Si els prohoms granollerins de 1902 havien projectat un edifici consistorial de dimensions senyorials, el temps ja s’estava ocupant de posar aquell monument en el centre dels grans esdeveniments històrics a la ciutat.