Jordi Pagès: ‘Collage’ de contradiccions
Un itinerari de descoberta personal i d’expressió a partir de l’experimentació amb els materials i amb la poesia com a referent
Pruden Panadès
(text)
“El 1917, Kurt Schwitters, pintor alemany nascut a Hannover l’any 1887, va començar a escriure poesia dadaista, amb influències dels poemes fonètics de Hausmann i vincles amb la poesia del so de Theo van Doesburg. Schwitters, va compondre collages amb retalls de diaris i revistes , embolcalls de tabac i xocolata i bitllets de tramvia i autobús. El grotesc efecte dels trossos de paraules esquinçades a l’atzar és essencial per a la seva obra.” Tot això, ho diu Rosa Queralt, comissària de l’esposició “Càlida Geometria”, l’any 1998.
La paraula collage és molt coneguda, però associada a la idea de manualitats fetes per nens de jardí d’infància o davant de composicions de formes, colors i textures, en tots els casos, però, estan collés –enganxats– damunt d’una superfície plana.
Jordi Pagès (Granollers, 1951) des de fa més de deu anys, al final de la vida laboral, ha desplegat un itinerari de descoberta personal i d’expressió a partir de l’experimentació amb els materials i amb la poesia com a referent, una indagació sobre els orígens del collage juntament amb l’admiració incondicional pel pensament i l’obra de Jean-Luc Godard. L’acompanyament i la col·laboració de poetes, músics, creadors o cineastes de totes les edats, forma part de la seva manera de presentar els seus treballs. Hi ha tres noms que podrien sintetitzar totes aquestes veus: Stéphane Mallarmé, Joan Vinyoli i Enric Casasses. Hi ha també el context històric i cultural de la segona meitat del segle XX, i hi ha la frase que diu:“Som el que hem llegit… abans dels vint anys”.
Desolació
“… Ja són a dintre del túnel. Hi ha una foscor pregona que fa posar la pell de gallina”, diu Joan Vinyoli a La ruta del Dolor, (1931).
Granollers va viure la Guerra Civil espanyola (1936-39) amb una desolació doblement dramàtica: la destrucció física i moral de la capital vallesana i el bombardeig tan mortífer del 31 de maig de 1938 sobre la població civil. Al llarg de la postguerra, la repressió feixista va intentar paralitzar una rica vida cultural que des dels inicis del segle XX havia posicionat la ciutat entre les més avantguardistes i dinàmiques del país.
Als anys cinquanta i, malgrat el pes de la violència ambiental del franquisme, el cinema va ocupar un lloc destacat amb la programació de pel·lícules animades amb diàlegs i debats posteriors, com també en la seva dimensió creativa, la possibilitat de “fer cinema” tant per a nens com per a adults. Aquest era lel caliu idoni per crear un Cine Club que eduqués i enriquís les curiositats dels joves espectadors. Va ser l’Associació Cultural de Granollers que va donar forma –i ha donat continuïtat fins avui– a aquest model de lleure. Cal destacar la figura d’Esteve Sala, professor de química de l’Escola del Treball i animador inqüestionable de l’atmosfera cinèfila.
Va ser allà que Jordi Pagès va descobrir una de les seves principals aficions que li aportaria altres coneixements. També va ser en aquells anys, en les sessions de rock and roll al Casino Club de Ritme que es van conèixer amb Isabel Bonnín, la seva parella, que s’ha dedicat a l’educació artística de nens i nenes des d’un enfocament innovador i amb qui comparteixen inquietuds i afinitats, a banda de dos fills i dos nets.
Paris, s’éveille
Il est cinc heures Paris, s’éveille, la cançó popularitzada pel cantautor i actor del moment Jacques Dutronc, era una mena d’himne a la ciutat de part d’un jove que tornava a casa després d’una nit de farra. Era incomprensible que en aquells dies d’aldarulls, entre el 9 i l’11 de maig de 1968, fos la banda sonora d’una revolta promoguda pel que semblava una nova classe social: els joves.
L’impacte de les seves proclames va sotraguejar mig món, les protestes van omplir de llambordes la ciutat i les seves barricades van paralitzar tot França. En aquelles dates, els pares de Jordi Pagès, Manuel Pagès i Pilar Morera, eren a París per motius de feina i es disposaven a aprofitar alguns dies de turisme cultural. Passar de turistes a testimonis d’uns esdeveniments excepcionals no va impedir a la parella granollerina de complir l’encàrrec del seu fill de portar-li el llibre Jean-Luc Godard par Jean-Luc Godard, editat l’any 1968 per Cahiers du Cinéma, que aplegava una selecció d’articles de Jean-Luc Godard quan era redactor de la mítica revista.
Una de les concrecions de la cultura de la violència és la censura, reclamar la imaginació al poder va tenir efectes estimulants i provocadors, també per als que vivien sota l’opressió del franquisme.
Algunes de les raons que poden explicar aquell encàrrec, serien la familiaritat amb la llengua francesa (la primera llengua estrangera que s’estudiava a escoles i acadèmies). Des del 1789, França i especialment París simbolitzaven tot allò que no teníem (i encara no hem aconseguit del tot) com ara el binomi natural entre llibertat i cultura. Hi havia expectació per tot allò que venia del país veí, des dels passos fronterers amb les senyalitzacions curosament pintades, les idees i publicacions prohibides, la música, la moda o el cinema. Aquell escenari de prohibicions deuria ser l’atmosfera en què Jordi Pagès va descobrir un autor difícil, amb l’experimentació com a divisa i sense manies a l’hora d’afirmar en una entrevista: “…Per a mi la Història és l’obra de les obres, si vols les engloba totes, la Història és el cognom familiar, hi són els pares i els fills, hi ha la literatura, la pintura, la filosofia (…) Llavors l’obra d’art, si està ben feta es vincula amb la Història.”
Ai Jean-Luc!
Devien influir-hi aquests precedents i els hàbits culturals familiars, ja que el seu pare, Manuel Pagès, era un lector permanent que es va mantenir atent als oferiments culturals de Barcelona, París o de la ciutat de Lausana, on viatjaven sovint perquè hi vivia la seva germana Eulàlia Pagès. També a les promogudes per la societat granollerina, ja que va col·laborar amb l’Editorial Alpina, amb el Museu i el Centre d’Estudis.
L’admiració que ha mantingut pel director franco-suís Jean-Luc Godard (1930-2022) –de qui va subscriure l’afirmació que, com a Mao-Tse-Tung, li agradava situar-se “... allà on les contradiccions són les més agudes”– no s’ha limitat a la del cinèfil; la seva fascinació l’ha expressada plàsticament. La intensa activitat de Jordi Pagès d’aquests darrers anys ha fet creïble que potser sí que som el que el hem llegit –i viscut– abans dels vint anys.
La tècnica del collage, la del Gyotaku, o les diverses tècniques pictòriques com l’aquarel·la, el gouache o gràfiques com el gravat li han permès la recreació o superació d’algunes constants en l’obra de Jean-Luc Godard: la permanent i diversa combinació de textos poètics com a cites, textos al marge, inscripcions o les inacabables tècniques mixtes, seguint tothora les traces que des de les cultures sumèries fins als graffitis actuals integren la paraula escrita, pintada, esgrafiada, retallada o tatuada.
No resulta estrany que desplegui una curiositat extrema per l’estil i maneres de fer de Jean-Luc Godard com ara la fascinació per les cites especialment de poesia, o de textos trobats per atzar. La naturalitat en l’ús simultani dels dispositius de l’escriptura i de la impremta, de la filmació i de la taula de muntatge de pel·lícules, de la música i el seu enregistrament.
Perquè la paraula pintada, al costat de la dita o llegida en tota mena de circumstàncies sempre resulta nova i sorprèn perquè fa créixer significats. D’aquí que la vida de les obres de Jordi Pagès hagi circulat per incomptables espais com ara biblioteques, teatres, tallers, petits o grans, auditoris, llibreries, bars, temples o centres culturals i ha anat sempre acompanyada de lectures o recitals.
Jordi Pagès, mal gestor de la seva timidesa, ha exposat la seva obra en més de cinquanta ocasions, ha realitzat cinc libres d’artista, tres cobertes de CD, catorze cartells i més d’una vintena de presentacions a l’Anònims. Ha col·laborat en la campanya Salvem Corró d’Amunt i forma part del col·lectiu Greenollers.
Poc s’ho imaginava aquell jove que va seguir cursos a l’escola Massana, a l’escola Eina i a la Facultat de Belles Arts de Barcelona però amb cor i cap d’autodidacta que, efectivament, sota les llambordes hi ha el mar… de Cadaqués, amb es Cucurucú davant:
“visió d’infant;
visió de nin, visió de nen, visió de nan”
Pau Riba
Trànsit. Prosopopeia de la infància
Calaixera Mirades
