Castellar, referent del pessebrisme

El Grup Pessebrista de la vila arriba als 75 anys amb estils i tècniques renovades, dutes a terme per unes cinquanta persones de totes les edats

Un dels esdeveniments nadalencs més esperats a la comarca és l’exposició de pessebres de Castellar del Vallès. El Grup Pessebrista d’aquesta vila és a les portes dels setanta-cinc anys de la seva fundació i de la primera mostra. La fascinant exhibició de diorames artesanals obre les portes entre finals de novembre i la Candelera, com cada any, al recinte del costat de la Capella de Montserrat de la vila vallesana.
La tradició manté vius els seus encants: uns pessebres grans on tot és fet a mà, paisatges acurats i unes escenes que connecten uns escenaris identificables amb les estampes relacionades amb el naixement de Jesús: l’anunciació, la visitació, la fugida a Egipte, cercant posada, l’anunciació als pastors, l’adoració dels reis d’Orient i, òbviament, el naixement.
Una cinquantena de persones són les encarregades de fer realitat aquestes imatges, que atreuen cada any entre 10.000 i 11.000 visitants i que són referència entre el pessebrisme català, tant per solera com pels resultats estètics.
La presidenta de l’entitat, Carme Guiu, i Enric Benavent, membre de la junta, expliquen que tot plegat va començar dins de la petita comunitat que va restaurar la capella i la va rehabilitar per al culte: “A Castellar ja hi havia gent que feia pessebres de guix a diferents llocs del poble: a la parròquia, a les escoles, a l’Escola Pia,...” i el president de la comunitat, en Vicenç Girbau, avi de la Carme, va “suggerir de fer una exposició conjunta amb el fi de recollir diners per acabar de restaurar al capella”, on el que aleshores eren les aules de l’Escola Pia. “Va ser un èxit espectacular de públic, però no econòmic”, expliquen rient. Va començar a anar-hi molta gent de fora i van decidir de continuar. “Als anys cinquanta Castellar era un poble petit, amb mala comunicació, i ja venia molta gent de fora”, fan notar la Carme i l’Enric. Els pessebristes “van constituir un equip molt fort de gent: un grup d’amics una mica hermètic, però que va forjar una manera de fer els pessebres, un estil. I al cap d’uns anys es va anar obrint”, rememoren.
Quin és aquest estil? D’entrada, són uns diorames grans, que fan tres per tres metres: “Aquí s’ha treballat molt bé el paisatge”, puntualitzen aquests impulsors del Grup Pessebrista. “Això es deu sobretot a la segona època de l’entitat, quan hi va començar a entrar gent del centre excursionista, cap als anys seixanta”, indiquen. Vicenç Girbau va constatar que a Castellar hi havia “una gent més missaire, al voltant de l’Acció Catòlica i la parròquia, i un altre grup que no feia pessebres a la parròquia i no eren tan missaires” i ho va “ajuntar tot”, perquè “considerava que no podia ser que hi hagués dos col·lectius separats”.

Etnograﬁa del desig urbà
Aquells pessebristes dels inicis “eren gent que tenia molta gràcia amb els elements naturals, molt del Vallès, molt d’aquí, on s’havia fet poc pessebre hebreu”, recorden Carme Guiu i Enric Benavent. Des del principi s’havia fet paisatge català i això “als anys cinquanta era atrevit, també perquè les figures anaven amb indumentària tradicional catalana, cosa que a Barcelona potser no s’hagués pogut fer”, sostenen. I, després de fer tants pessebres, conclouen que “el pessebrisme és un fenomen urbà que reprodueix un espai ideal que hem deixat; l’etnografia del desig. Ho posem al menjador de casa i recordem els avis i els avantpassats”.

Menys costumista
Actualment, el grup castellarenc “fa menys estampa costumista”, diuen els seus integrants, tot puntualitzant que en part és pel fet que es fan les figures i que “la gent que fa figures ara no les fa amb barretina”. La renovació no acaba aquí. Des del 2011 han introduït la proposta de contextualitzar els pessebres en “centres d’interès temàtics que comparteixen tots els diorames”, i que ha servit per “fer coses noves” i per “trencar” amb el fet que els diguessin que “sempre és el mateix”. Asseguren que això els “feia molta ràbia” perquè els pessebristes passen “300 o 400 hores fent els pessebres des de zero”.

Del canvi climàtic als castellers
Certament, ara ja no se’ls pot dir que siguin monòtons, perquè cada any varia la temàtica on els emmarquen. En d’altres edicions es va tractar el canvi climàtic o la meteorologia i aquest any ho fan en el món casteller.
Els pessebres de Castellar es comencen a preparar a ple estiu: Al juliol es comencem a reunir i es posem a treballar. Al setembre, “després de festa Major, ja es posem a fer els pessebres. Cada diorama el fa un equip, d’entre dues a sis persones”, expliquen des de l’entitat.
En alguns grups, hi ha membres especialitzats en fer les figures, que són de fang: “Hem anat fent tallers de modelatge i l’elaboració pròpia ajuda a harmonitzar el pessebre i et permet fer moltes coses”, argumenten. Així, enguany s’hi poden veure Sant Josep i Maria vestits de castellers, ja que el centre d’interès són els patrimonis de la Unesco. També hi ha una algunes figures comprades en tallers artesanals.
Un dels maldecaps dels artesans pessebristes és la perspectiva dels diorames: “És un dels temes més complicats ja que en funció del pessebre es fa més profunda o no. Hem fet algun curset, però és del que costa més”, confessen la Carme i l’Enric. Un truc que es fa servir són els cordills des de la línia de l’horitzó, però no es pot ser gaire estricte. “Sinó, només es podria mirar des del mig. El cordill t’orienta sobre les mides i les alçades”, indiquen, tot i que, “en el cas castellarenc, com que són molt grans, és més relatiu i, amb l’experiència, no ens cal ni cordill”, expliquen.
Els pessebres actuals també s’han nodrit de nous materials i noves tecnologies. En molts casos s’ha prescindit del guix, especialment per a les muntanyes, i ara es fan amb materials més lleugers, resistents i mal·leables, com el poliestirè. També ha resultat una revolució la il·luminació amb díodes (‘led’), que permeten ajustar les tonalitats, jugar amb la intensitat progressiva, o fer algunes projeccions. També s’han fet pessebres amb una base giratòria.

Gent de totes les edats
L’entitat arriba als 75 anys dins d’una etapa dinàmica que assegura la qualitat i la continuïtat, amb noves generacions i la feminització, ja que ara hi ha moltes dones pessebristes. “A això també hi juga a favor que sempre hi ha hagut la participació infantil; un dels catorze diorames sempre és del grup de canalla”, argumenten els impulsors de l’entitat. El pessebre castellarenc, en definitiva, segueix sent un atractiu nostrat per viure les festes més enllà de les imitacions globalitzadores. Prova d’això n’és que la meitat dels visitants són de fora de Castellar.