Eva Baltasar
“Estimo escriure i sempre ho he posat per davant de tot”
Potser tothom sap del cert que transitem, insconscients i feliços, cap al precicipici. És del tot possible que, amagats en forats ficticis, ens aixopluguen de la inclemència, corrent molt per no anar enlloc. Amarats de sexe poc plaent, de maternitat frustrada, de solitud no volguda, de feines mal pagades i de llocs comuns dissenyats per un món que ens és perpètuament hostil anem covant a dins nostre una rebel·lió sorda, que ens esgarrinxa per dins. Tot pot ser. En tot cas, Eva Baltasar (Barcelona 1978), fascinada pels personatges i les històries incòmodes que es desprenen de tot plegat, ha aconseguit fer del tot reals unes protagonistes que, amb una veu pròpia, descriuen amb exactitud poètica la fragilitat de tot el que sembla segur, aquesta pugna mai resolta entre la persona i el món. Primer amb ‘Permagel’ i després amb ‘Boulder’ i ‘Mamut’, les seves novel·les, intenses i plenes d’una poètica pertorbadora, han esdevingut un èxit sense precedents a la literatura catalana. Traduïdes a desenes de llengües, ha aconseguit amb ‘Boulder’ que un llibre en català hagi estat designat finalista del premi International Booker per primera vegada. A Cardedeu, on viu amb les seves filles, Eva Baltasar està enllestint un nou llibre que, després del seu aclamat ‘Ocàs i fascinació’, s’afegirà a les seves novel·les i els seus onze llibres de poesia que van iniciar-se amb ‘Laia’ (2008) i que han acabat amb ‘Nus Schiele’ (2021). Amable i propera, viu per escriure. Amb generositat i sense deixar-se endur per la torrentada de la comoditat aparent, fictícia, del nostre món.
Ruth Galve Beorlegui (text) , Ramon Vilageliu (fotografies)
T’agrada parlar de literatura?
És que jo no en sé gaire, de literatura… cada vegada hi ha més persones que tenen molts referents acumulats, moltes cites al cap, i jo simplement soc una lectora eclèctica, no només de literatura, i puc parlar del que llegeixo i del que recordo que he llegit. Perquè, com tanta altra gent, llegeixo i m’oblido de moltes coses. Però sí, tinc els meus autors de referència.
Parlem-ne doncs! Com et situes tu respecte de la tradició? Quina és la teva relació amb la literatura catalana?
No sento que hi tingui una relació, almenys teoritzada. Evidentment n’he llegit molta de literatura catalana, sobretot de ben joveneta i, per exemple, Mercè Rodoreda és una autora que he seguit rellegint amb molta atenció. Així i tot, a vegades em pregunten si fomo part d’algun moviment o d’un grup d’escriptors amb idees semblants i, realment, haig de dir que vaig molt per lliure...
Ets singular com les teves heroïnes.
Sí! A veure: faig literatura en català, escric en català perquè és la meva llengua materna i potser que si tingués alguna altra llengua paterna o materna també la faria servir, no ho sé. Però jo evidentment escric en català i no concebo fer literatura que no sigui en la meva llengua.
Des del fet literari l’escriptor es situa en diàleg amb la tradició pròpia i, així, ¿et sents a prop de Víctor Català quan explica que: "El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dona ara el sol, ara l'ombra, però el quart està reservat a l'ombra exclusivament, (...) quan vaig començar de guaitar a través de mon cor les coses del món, vaig ensopegar-me a fer-ho per la quarta banda…"?
Sí, sí, totalment. M’hi sento agermanada perquè quan explico com escric o perquè escric sempre parlo d’anar cap a l’inconscient, cap a les zones fosques, de reconnectar amb aquesta part oculta, reprimida, que no només és la meva part oculta sinó que també hi ha tot aquest insconscient col·lectiu, la història familiar, els arquetips, etc. M’agrada connectar amb tot això i veure què hi ha allà, gratar. De fet, a través de la literatura és una manera molt segura de fer-ho perquè hi envies algú altre, a gratar en aquesta part fosca. En el meu cas, hi envio una protagonista a la qual jo, com a escriptora, acompanyo, però li dic “ves-hi tu, cap allà”. Però el mateix procés d’escriptura fa que jo també hi transiti i, per això, les protagonistes de les meves novel·les no tenen nom perquè, finalment, no sé ben bé qui és qui.
Tu mateixa dius que quan escrivies Mamut et vas engreixar i que quan escrivies Boulder bevies i fumaves, ben bé com les protagonistes.
Sí, amb Boulder va ser molt evident. Em sentia una mica com una actriu que agafa un personatge i comença a vestir-se com es vestiria aquest personatge i que acaba parlant, pensant i vivint, empeltada d’aquesta protagonista a la qual representa. La sensació que vaig tenir amb Boulder, amb Mamut o a la part de fascinació d’Ocàs i fascinació, (i amb la novel·la que estic escrivint ara, també, i molt!) és aquesta. Quan estic escrivint entro ben a fons amb el personatge i m’oblido de tota la resta de coses: en aquells moments soc allò que escric.
Els lectors i lectores et veiem molt a tu en el que escrius.
Pot ser. Jo parteixo de paisatges de la meva pròpia vida però sense fer-ne autobiografia ni autoficció. En el cas de Permagel la protagonista s’estava a Barcelona en un pis rellogat i, això, jo ho havia viscut de la mateixa manera que ella. A partir d’aquí elaboro una ficció. I m’ho poso molt fàcil: per exemple, com que tinc una germana, la protagonista de Permagel també té una germana. Però el que necessito descobrir a la novel·la que escric és aquesta veu que m’interessa, que em sedueix, i a veure cap a on em porta. L’espai des d’on parteixo ha de ser còmode, proper, per a mi. Vull dir que, seguint l’exemple d’abans, crear a la ficció la figura d’un germà, com que no en tinc, em seria més difícil. De fet, vaig aprofitant el que puc sense mostrar gran cosa d’aquesta realitat aprofitada. En el cas de Mamut és molt evident: el trajecte que fa la protagonista, el vaig fer amb vint-i-sis anys quan vivia a Barcelona, tenia una feina molt precària a la Universitat, una filla de dos anys i vivia en un pis compartit. I ho vaig deixar tot per anar a una masia sense llum al Berguedà, amb un veí que era pastor… És una situació molt de Víctor Català! Però és que jo ho vaig viure i després vaig utilitzar-ho tot plegat com a espai, com a situació, per escriure. I, encara que la història sigui ben diferent, es tracta d’aprofitar-ho tot: d’utilitzar aquest món meu com a base per escriure.
Però a diferència de Víctor Català –que dèiem abans– que es mira “les coses del món”, tu mires més cap a endins teu.
En el que escric hi ha una part molt meva, molt personal, molt d’experiència pròpia. I després hi ha la imaginació, els somnis que, per a mi, tant una cosa com l’altra sóns molt reals. Jo somio molt i quan vaig a dormir m’encomano als somnis, dormo i visc els somnis molt intensament i després hi penso, perquè els recordo, i hi busco senyals. Bona part de la meva vida real, la visc en funció dels missatges que rebo en el somnis: m’ajuden a prendre decisions i a entendre’m. Es farà real o no, el que passa en els somnis, però jo ajudo a fer que es facin reals, aquests somnis. Tot això també es filtra a la literatura, al que escric, i s’afegeix al que em pugui anar imaginant mentre vaig escrivint. No es tracta d’una possessió, però t’adones que amb tot plegat –somnis, imaginació, ...– el personatge, et porta, et va estirant. I jo em deixo portar.
Una mena d’intuïció.
Si es vol, tot plegat és la fórmula d’aquest escriure intuïtiu que fa que, per exemple, jo mateixa no sigui conscient mentre estic escrivint que alguns textos o imatges a la novel·la poden tenir una rellevància especial, com ara els “finals anunciats”. Així, una vegada publicada la novel·la a vegades m’adono de textos que he escrit sense ser-ne conscient i que anuncien com s’acabarà. En el cas d’Ocàs i fascinació, el final ja estava anunciat, però no pas d’una manera volguda: quan ja estava publicada em vaig adonar que hi ha un moment en què la protagonista agafa una galeta maria, l’ofega en un got i en surt l’ànima: és un final anunciat escrit insconscientment! O en el cas de Mamut quan dic que les ovelles mares primíperes moltes vegades abandonen el xai que acaben de parir, no en soc conscient, però anuncio el final. És tota aquesta part de la novel·la que, mentre estic escrivint, es va fent sola i d’una manera intuïtiva. Quan ho escric, només em sembla que allò està bé, que respira bé i és posteriorment, parlant en clubs de lectura, o fent entrevistes o simplement en un moment concret que hi ha un clic i m’adono d’aquesta anticipació.
Això és molt interessant!
Sí, una cosa semblant em passa en el cas de Samsa, un personatge important de la novel·la Boulder. Sovint hi ha persones que hi veuen un homenatge al personatge de Gregor Samsa que, a La metamorfosi de Franz Kafka, es desperta a la seva habitació convertit en una estranya criatura insectoide. Però, de fet, va ser una assimilació involuntària d’un nom que, només posteriorment, em vaig adonar que a ulls de la protagonista de Boulder, també s’anava transformant en un monstre. Tot plegat, em sorprèn i ho trobo meravellós. A vegades dic que les meves novel·les no les escric jo! Per això [riu divertida] m’encomano a l’esperit sant abans de començar una novel·la, i li dic, “ja em diràs el que he d’escriure”.
Alhora, hi ha temes com la maternitat que els inclous d’una manera ben conscient, a les teves novel·les.
El que m’interessava era explorar la maternitat com a un fenomen molt polièdric. Jo vaig ser mare molt jove, als vint-i-quatre anys, i vaig intentar mirar aquelles parts més incòmodes de la maternitat o, en tot cas, aquelles parts que m’incomodaven a mi. Però no es tractava d’anar a provocar pas perquè, de fet, jo escric per a mi. A les meves novel·les es tracta una maternitat més jutjada o més amagada però que, quan comentem aquest fet de la maternitat en els clubs de lectura, és tan real o més que la part més brillant de tenir canalla. A Boulder hi són totes dues parts: la maternitat de Samsa que és desitjada, gaudida –i també és una mica tòxica– mentre que la de la protagonista és més fosca i incòmoda. Però és que jo he viscuts totes dues visions de la maternitat! El fet és que les protagonistes de les meves novel·les no responen a cap cànon ni arquetip perquè no estic pas fent un assaig: estic fent literatura i a mi m’interessen aquests personatges imperfectes i que et qüestionen. Els personatges que només mostren la part lluminosa, no m’interessen tant.
Segur que, com a societat, també t’hem d’agrair el tractament de l’erotisme des d’un punt de vista lèsbic a les teves novel·les.
Jo només soc un símptoma de la meva època. Les meves protagonistes són dones i lesbianes perquè jo em sentia dona i lesbiana tot i que el tema dels llibres no és el lesbianisme, perquè jo he pogut viure-ho tot plegat sense massa problemes. Soc molt conscient que això és així gràcies a una lluita i unes reivindicacions (i uns llibres) prèvies. Però, de fet, les meves novel·les parlen de la incomoditat d’un moment que va més enllà que siguis home o dona. La meva vida, almenys fins als quaranta-quatre anys, ve marcada per moltes relacions tòxiques, que diríem avui en dia, realcions molt doloroses i, per tant, hi ha un gran aprenentatge en aquestes relacions.
Les teves novel·les sempre hi ha personatges que t’interessen, oi?
Sí, i tant. Escriure una novel·la és com tenir una relació amb algú, una relació que va creixent mentre vas escrivint. Al final, cada novel·la m’ocupa un parell d’anys durant els quals vaig convivint amb una protagonista, la vaig coneixent i, per a mi, és una persona molt real, que m’interessa. De fet, els altres personatges de les novel·les que no són la protagonista, els necessito justament per parlar de la protagonista, d’ella.
Les deus trobar a faltar, doncs, quan acabes.
No les trobo a faltar massa quan ja he acabat la novel·la perquè a mi em passa com aquella gent que no sap transitar pels paratges de l’amor i que, quan deixen una relació, en comptes de fer-ne el dol, s’enganxen de seguida a una altra. Vull dir que no tinc temps de trobar-les a faltar perquè de seguida començo una altra novel·la amb altres personatges que també m’interessen molt. A totes les protagonistes, però, diguem que me les estimo. A més, les revisc en els clubs de lectura perquè les novel·les es van actualitzant amb la gent que les llegeix. A qualsevol lloc a on vagi a fer un club de lectura em fa fixar en algun element de la novel·la que jo havia oblidat i això, aquestes lectures d’altra gent, fan que les protagonistes i la novel·la continuïn ben vives.
Tens una cadència de producció molt alta perquè de poesia gairebé has fet una llibre per any, que és molt, i de novel·les, d’ençà de Permagel, una cada dos anys. És molt, oi?
I, a més, les retallo i corregeixo molt abans no les dono per acabades. A Permagel, vaig fer una bona escapçada un cop acabada la novel·la perquè inicialment ho vaig escriure tot a raig i va ser després, quan ja estava treballant el llenguatge, que ho vaig concebre com a novel·la i hi vaig esborrar pràcticament un terç del que havia escrit. En el cas de les altres, que ja sé d’entrada que seran novel·les i que segurament seran publicades, vaig fent l’exercici de treballar el llenguatge sobre la marxa, diàriament. Perquè escric cada dia, però, com qui diu, escric poca extensió: si en un dia dono per bones deu línies, ja és molt. Cada dia dedico unes quantes hores a refer i revisar el que ja tinc escrit: l’última novel·la, Ocàs i fascinació, potser la vaig revisar tres-centes vegades i ga i rebé me la sé de memoria perquè, cada vegada més, busco en el que escric un ritme concret, una musicalitat, polir-ho tot… Tinc la necessitat de treure qualsevol paraula que hi sobri i, tot plegat, vol dir que de les línies que escric un dia, a l’endemà n’esborro unes quantes. Em lliuro del tot a la meva obra.
Acabes fent una escriptura molt reconeixible però cada vegada més concentrada, sense guarniments.
Haig de dir que m’he format molts anys escrivint poesia i segueixo treballant el llenguatge poèticament i això és el que dona aquesta veu, que possiblement és reconeixible. Però, a més, cada protagonista exigeix que es sacrifiquin imatges i paraules de diferent manera. Així com a Boulder, la mateixa personalitat de la protagonista em permetia mostrar dues imatges per expressar un idea, a Mamut havia de ser molt més austera i utilitzar només una imatge i prou perquè el personatge principal demanava fer-ho així. I no guardo aquestes imatges i paraules sobreres per a altres textos en cap “llista d’images a utilitzar”: si queda en algun espai de la meva memòria, ja l’útilirzaré quan calgui. De fet, en general, no soc de guardar res i casa meva és una casa despullada, en la qual no tinc gai rebé ni llibres, en tinc molt pocs i són molt estimats: només els molt estimats.
Segurament la intensitat dels teus llibres fa també hi hagi una recepció intensa de la teva obra. No és una literatura que porta al cofoisme, no és fàcil, però a qui li agrada, li agrada molt, no et sembla?
Em sembla meravellós, això! Vol dir que el que escric remou. Jo em prenc la meva feina molt seriosament. Estimo escriure i sempre ho he posat per davant de tot i, en aquest sentit, mai no m’he compromès amb cap altra feina que no em permetés escriure cada dia. Tampoc m’havia pensat mai que pogués guanyar-me la vida d’escriure, mai! Ni em passava pel cap. Per a mi les feines que tenia m’havien de permetre estalviar una miqueta per poder estar uns dies, uns mesos, escrivint, només escrivint. Això ho he fet així des que tenia divuit anys. Ara sí que tinc la sort de poder viure del que escric però, si més endavant no fos possible, ho continuaria fent d’aquesta manera.
Després de viure uns anys al Berguedà, que deies abans, com és que vas arribar a Cardedeu?
Sí, sí, vivia com qui diu aïllada al Berguedà, fent de cambrera, treballant amb un pastor, fent alguna feina a l’Ajuntament de Berga i em vaig enamorar d’una dona que es dedicava a l’ensenyament i que vivia a Girona. I m’agradava la meva vida al Berguedà però, com que em vaig enamorar, vaig anar a viure amb ella a Girona. Al cap d’un temps la van destinar a Granollers i, com que ja m’estava bé anar a viure a algun lloc més petit, vaig agafar el cotxe i vaig anar a mirar tots aquests pobles del voltant de Granollers. Un dia vaig arribar a Cardedeu, vaig aparcar als Pinetons i, no sé perquè, vaig pensar que ja havia trobat el poble on volia viure. I així va ser. Vam tenir una filla en comú i, quan ens vam divorciar, m’hi vaig quedar a viure.
Has arrelat al Vallès, doncs.
Potser algun dia me n’aniré a viure a algun lloc més inhòspit però, en tot cas, hi estic molt bé a Cardedeu, i les meves filles, també. Sí, es pot dir que hi he arrelat. A mi, em sembla molt important que als llocs on ets hi hagi una xarxa de persones i, de fet, per aïllat que fos viure al Berguedà, per molt que vivís en una casa ben separada de tot a dalt d’un pujolet i que el veí més proper estigués a tres quilòmetres, tenia una xarxa de persones, una comunitat amb la qual confiar. A mi no m’agraden les aglomeracions de gent, però no soc pas misantropa. Soc la típica persona que quan arriba a un lloc per viure-hi va a visitar els veïns amb unes madalenes justament per fer comunitat, per fer xarxa. I també m’he quedat a viure a Cardedeu i m’agrada molt perquè vaig a caminar pel Montseny o per aquests voltants. Tot i axò visc en una casa que és molt interior i la meva habitació és com una cel·la: quan entro a casa sento que el món es queda a fora i això m’ajuda a trobar-m’hi bé. El fet és que en qualsevol lloc pots estar bé si trobes el teu racó.
No cal voltar massa per estar bé.
Em fa l’efecte que el viatge més difícil és el que es fa al voltant teu per conèixer-te a tu mateixa ben a fons, no pas un viatge cap a un altre lloc. Hi ha molta gent que viatja molt per fugir, encara que també hi ha qui viatja i justament és en el viatge que es troba a ella mateixa.
El viatge de les teves protagonistes també és molt interior, oi?
Les meves protagonistes són dones que estan molt bé amb elles mateixes i que el seu lloc de pau és estar soles, en una soledat volguda, buscada i no pas patida. Elles estan bé en l’aïllament, en la incomoditat escollida. I jo estic còmoda en una certa oposició al pensament general, a les maneres de viure canòniques. És que, si no, no tinc pau i encara que sigui una incongruència, sense aquesta, diguem, manera de viure des de l’oposició, no en tinc, de pau i, esclar, això també ho reflecteixo en les protagonistes de les novel·les.
A Ocàs i fascinació, la protagonista acaba creant-se la seva pròpia mena de religió que es basa una mica en tot això.
En aquesta novel·la, es tracta l’ocàs d’una història personal durant el qual la protagonista ha estat desposseïda de tot, però també és l’ocàs d’una civilització. Amb tot plegat, la protagonista només té una sortida: mirar cap a una altra banda, que és la part més espiritual. I no dic religiosa, dic espiritual tot i que aquesta dona del llibre ho fa des d’un punt completament malaltís perquè està molt trastornada. Però, dins del seu cap, això té tot el sentit i acaba creant-se aquesta religió privada, seva, que dona un sentit total a la seva vida. A mi em va costat molt poc entrar en aquesta fascinació i després no en volia sortir perquè era un lloc de seguretat màxim. Era la recreació d’un nou món, molt despullat, amb molt poques coses: la casa de la protagonista esdevé un temple amb una figura d’adoració i tota la seva vida gira al seu voltant. Tot plegat té un sentit ple i fins i tot la protagonista comença a funcionar socialment.
I ara estàs escrivint una altra novel·la.
Sí, estic escrivint una altra novel·la que ja tinc prou avançada. Però com que el meu mètode d’escriure fuig de la previsió i de l’ordre encara no sé què passarà, perquè si ja ho sabés potser m’avorriria, escrivint-ho. A vegades em diuen que faig finals abruptes i a mi també m’ho pot semblar: jo sempre vull escriure més, però les novel·les se m’acaben quan s’acaben, tot i que jo potser encara tiraria una mica més: quan veig a venir el final, la novel·la ja s’ha acabat, gairebé per sorpresa.
Cada novel·la té el seu procés d’escriptura.
Gaudeixo molt escrivint i cada novel·la, efectivament, té un procés diferent. Per exemple, abans de donar per bona Boulder, ja l’havia escrit sencerament dues vegades més, que vaig desestimar perquè cada vegada em semblava que la novel·la anterior, Permagel, era millor i, per tant, no podia ser. Però llençar-les no significa patir ni traumatitzar-me, sinó que cada vegada em semblava que estava en el camí i que valia la pena tornar-hi, fer-ne una altra perquè aquestes dues llençades formaven part del procés d’escriptura de la tercera, que ja vaig donar per bona. Si ho veiés d’una altra manera patiria molt. De fet, mentre escrivia les que finalment vaig llençar m’ho havia passat molt bé i alhora n’havia après i, per tant, ja havien fet la seva funció. Potser pel fet de venir del món de la poesia, descartar no és tan tràgic.
I amb aquest procés d’escriptura, Boulder ha estat finalista del premi International Booker i esdevé el primer llibre escrit en català que entra en las llistes d’aquest prestigiós premi.
Doncs sí! Jo ho relativitzo molt tot perquè soc conscient que són coses que de la mateixa manera que arriben, se’n van. Ara bé, ho visc amb molta alegria i molt agraïment perquè en el moment que es posaven els focus en aquells llibres finalistes, entre els quals hi havia el meu, vaig pensar que la literatura catalana hi era present i que, en aquell moment, Boulder era allà en representació de molts autors i autores catalanes vius i morts, de tota una tradició.
En aquest sentit, per arribar fins a aquest punt de reconeixement internacional també cal remarcar la feina de les traductores, oi?
Sí, i amb els meus llibres em sembla que és complicat de fer-ne una bona traducció. La traductora francesa, Annie Bats, em deia que Boulder estava ple d’alexandrins perquè, efectivament, compto síl·labes i intento que tinguin aquesta cadència poètica. Realment la traducció és molt important perquè són llibres breus i amb un to poètic que sembla impossible de mantenir en una traducció. Per tant, hi ha tota una feina creativa que ha de fer la traductora i que, per a mi, acaba sent com una coautora del llibre. En el cas del Premi International Booker, com qui diu, calia repartir-lo entre la traductora i jo perquè, per exemple, sense la Julia Sanches, la traductora a l’anglès, no hi hagués hagut res a fer. A més les traductores també aporten la seva veu, tot i que jo, en la majoria dels casos, no puc ho valorar massa. Hi confio plenament. La veritat és que sobre el tema de les traduccions, sobre els drets, etc. no en vull saber res i per això ja hi ha les agents que se n’encarreguen: jo el que vull és escriure.
Pocs autors i autores en català han arribat mai a lectors i lectores tan allunyats: anglesos, francesos, grecs, danesos, alemanys, espanyols, gallecs, eslovens, italians, etc. poden llegir els teus llibres, i potser la teva literatura es pot veure com a una peça de resistència d’una llengua.
No em veig com a resistent però m’adono que estem convertint el català en una mena de llengua morta perquè tinc la sensació que ja s’ensenya molt, com una llengua morta. No sé si es deixarà de parlar però jo no deixaré mai d’escriure en català i, mentre jo visqui, la mantindré viva parlant-la i escrivint-la.
És que jo no en sé gaire, de literatura… cada vegada hi ha més persones que tenen molts referents acumulats, moltes cites al cap, i jo simplement soc una lectora eclèctica, no només de literatura, i puc parlar del que llegeixo i del que recordo que he llegit. Perquè, com tanta altra gent, llegeixo i m’oblido de moltes coses. Però sí, tinc els meus autors de referència.
Parlem-ne doncs! Com et situes tu respecte de la tradició? Quina és la teva relació amb la literatura catalana?
No sento que hi tingui una relació, almenys teoritzada. Evidentment n’he llegit molta de literatura catalana, sobretot de ben joveneta i, per exemple, Mercè Rodoreda és una autora que he seguit rellegint amb molta atenció. Així i tot, a vegades em pregunten si fomo part d’algun moviment o d’un grup d’escriptors amb idees semblants i, realment, haig de dir que vaig molt per lliure...
Ets singular com les teves heroïnes.
Sí! A veure: faig literatura en català, escric en català perquè és la meva llengua materna i potser que si tingués alguna altra llengua paterna o materna també la faria servir, no ho sé. Però jo evidentment escric en català i no concebo fer literatura que no sigui en la meva llengua.
Des del fet literari l’escriptor es situa en diàleg amb la tradició pròpia i, així, ¿et sents a prop de Víctor Català quan explica que: "El cor humà és com una casa a quatre vents: per tres hi dona ara el sol, ara l'ombra, però el quart està reservat a l'ombra exclusivament, (...) quan vaig començar de guaitar a través de mon cor les coses del món, vaig ensopegar-me a fer-ho per la quarta banda…"?
Sí, sí, totalment. M’hi sento agermanada perquè quan explico com escric o perquè escric sempre parlo d’anar cap a l’inconscient, cap a les zones fosques, de reconnectar amb aquesta part oculta, reprimida, que no només és la meva part oculta sinó que també hi ha tot aquest insconscient col·lectiu, la història familiar, els arquetips, etc. M’agrada connectar amb tot això i veure què hi ha allà, gratar. De fet, a través de la literatura és una manera molt segura de fer-ho perquè hi envies algú altre, a gratar en aquesta part fosca. En el meu cas, hi envio una protagonista a la qual jo, com a escriptora, acompanyo, però li dic “ves-hi tu, cap allà”. Però el mateix procés d’escriptura fa que jo també hi transiti i, per això, les protagonistes de les meves novel·les no tenen nom perquè, finalment, no sé ben bé qui és qui.
“Evidentment escric en català i no concebo fer literatura que no sigui en la meva llengua”
Tu mateixa dius que quan escrivies Mamut et vas engreixar i que quan escrivies Boulder bevies i fumaves, ben bé com les protagonistes.
Sí, amb Boulder va ser molt evident. Em sentia una mica com una actriu que agafa un personatge i comença a vestir-se com es vestiria aquest personatge i que acaba parlant, pensant i vivint, empeltada d’aquesta protagonista a la qual representa. La sensació que vaig tenir amb Boulder, amb Mamut o a la part de fascinació d’Ocàs i fascinació, (i amb la novel·la que estic escrivint ara, també, i molt!) és aquesta. Quan estic escrivint entro ben a fons amb el personatge i m’oblido de tota la resta de coses: en aquells moments soc allò que escric.
Els lectors i lectores et veiem molt a tu en el que escrius.
Pot ser. Jo parteixo de paisatges de la meva pròpia vida però sense fer-ne autobiografia ni autoficció. En el cas de Permagel la protagonista s’estava a Barcelona en un pis rellogat i, això, jo ho havia viscut de la mateixa manera que ella. A partir d’aquí elaboro una ficció. I m’ho poso molt fàcil: per exemple, com que tinc una germana, la protagonista de Permagel també té una germana. Però el que necessito descobrir a la novel·la que escric és aquesta veu que m’interessa, que em sedueix, i a veure cap a on em porta. L’espai des d’on parteixo ha de ser còmode, proper, per a mi. Vull dir que, seguint l’exemple d’abans, crear a la ficció la figura d’un germà, com que no en tinc, em seria més difícil. De fet, vaig aprofitant el que puc sense mostrar gran cosa d’aquesta realitat aprofitada. En el cas de Mamut és molt evident: el trajecte que fa la protagonista, el vaig fer amb vint-i-sis anys quan vivia a Barcelona, tenia una feina molt precària a la Universitat, una filla de dos anys i vivia en un pis compartit. I ho vaig deixar tot per anar a una masia sense llum al Berguedà, amb un veí que era pastor… És una situació molt de Víctor Català! Però és que jo ho vaig viure i després vaig utilitzar-ho tot plegat com a espai, com a situació, per escriure. I, encara que la història sigui ben diferent, es tracta d’aprofitar-ho tot: d’utilitzar aquest món meu com a base per escriure.
Però a diferència de Víctor Català –que dèiem abans– que es mira “les coses del món”, tu mires més cap a endins teu.
En el que escric hi ha una part molt meva, molt personal, molt d’experiència pròpia. I després hi ha la imaginació, els somnis que, per a mi, tant una cosa com l’altra sóns molt reals. Jo somio molt i quan vaig a dormir m’encomano als somnis, dormo i visc els somnis molt intensament i després hi penso, perquè els recordo, i hi busco senyals. Bona part de la meva vida real, la visc en funció dels missatges que rebo en el somnis: m’ajuden a prendre decisions i a entendre’m. Es farà real o no, el que passa en els somnis, però jo ajudo a fer que es facin reals, aquests somnis. Tot això també es filtra a la literatura, al que escric, i s’afegeix al que em pugui anar imaginant mentre vaig escrivint. No es tracta d’una possessió, però t’adones que amb tot plegat –somnis, imaginació, ...– el personatge, et porta, et va estirant. I jo em deixo portar.
Una mena d’intuïció.
Si es vol, tot plegat és la fórmula d’aquest escriure intuïtiu que fa que, per exemple, jo mateixa no sigui conscient mentre estic escrivint que alguns textos o imatges a la novel·la poden tenir una rellevància especial, com ara els “finals anunciats”. Així, una vegada publicada la novel·la a vegades m’adono de textos que he escrit sense ser-ne conscient i que anuncien com s’acabarà. En el cas d’Ocàs i fascinació, el final ja estava anunciat, però no pas d’una manera volguda: quan ja estava publicada em vaig adonar que hi ha un moment en què la protagonista agafa una galeta maria, l’ofega en un got i en surt l’ànima: és un final anunciat escrit insconscientment! O en el cas de Mamut quan dic que les ovelles mares primíperes moltes vegades abandonen el xai que acaben de parir, no en soc conscient, però anuncio el final. És tota aquesta part de la novel·la que, mentre estic escrivint, es va fent sola i d’una manera intuïtiva. Quan ho escric, només em sembla que allò està bé, que respira bé i és posteriorment, parlant en clubs de lectura, o fent entrevistes o simplement en un moment concret que hi ha un clic i m’adono d’aquesta anticipació.
“En el que escric hi ha una part molt meva, molt personal, molt d’experiència pròpia. I després hi ha també la imaginació i els somnis”
Això és molt interessant!
Sí, una cosa semblant em passa en el cas de Samsa, un personatge important de la novel·la Boulder. Sovint hi ha persones que hi veuen un homenatge al personatge de Gregor Samsa que, a La metamorfosi de Franz Kafka, es desperta a la seva habitació convertit en una estranya criatura insectoide. Però, de fet, va ser una assimilació involuntària d’un nom que, només posteriorment, em vaig adonar que a ulls de la protagonista de Boulder, també s’anava transformant en un monstre. Tot plegat, em sorprèn i ho trobo meravellós. A vegades dic que les meves novel·les no les escric jo! Per això [riu divertida] m’encomano a l’esperit sant abans de començar una novel·la, i li dic, “ja em diràs el que he d’escriure”.
Alhora, hi ha temes com la maternitat que els inclous d’una manera ben conscient, a les teves novel·les.
El que m’interessava era explorar la maternitat com a un fenomen molt polièdric. Jo vaig ser mare molt jove, als vint-i-quatre anys, i vaig intentar mirar aquelles parts més incòmodes de la maternitat o, en tot cas, aquelles parts que m’incomodaven a mi. Però no es tractava d’anar a provocar pas perquè, de fet, jo escric per a mi. A les meves novel·les es tracta una maternitat més jutjada o més amagada però que, quan comentem aquest fet de la maternitat en els clubs de lectura, és tan real o més que la part més brillant de tenir canalla. A Boulder hi són totes dues parts: la maternitat de Samsa que és desitjada, gaudida –i també és una mica tòxica– mentre que la de la protagonista és més fosca i incòmoda. Però és que jo he viscuts totes dues visions de la maternitat! El fet és que les protagonistes de les meves novel·les no responen a cap cànon ni arquetip perquè no estic pas fent un assaig: estic fent literatura i a mi m’interessen aquests personatges imperfectes i que et qüestionen. Els personatges que només mostren la part lluminosa, no m’interessen tant.
Segur que, com a societat, també t’hem d’agrair el tractament de l’erotisme des d’un punt de vista lèsbic a les teves novel·les.
Jo només soc un símptoma de la meva època. Les meves protagonistes són dones i lesbianes perquè jo em sentia dona i lesbiana tot i que el tema dels llibres no és el lesbianisme, perquè jo he pogut viure-ho tot plegat sense massa problemes. Soc molt conscient que això és així gràcies a una lluita i unes reivindicacions (i uns llibres) prèvies. Però, de fet, les meves novel·les parlen de la incomoditat d’un moment que va més enllà que siguis home o dona. La meva vida, almenys fins als quaranta-quatre anys, ve marcada per moltes relacions tòxiques, que diríem avui en dia, realcions molt doloroses i, per tant, hi ha un gran aprenentatge en aquestes relacions.
“Escriure una novel·la és com tenir una relació amb algú, una relació que va creixent mentre vas escrivint"
Les teves novel·les sempre hi ha personatges que t’interessen, oi?
Sí, i tant. Escriure una novel·la és com tenir una relació amb algú, una relació que va creixent mentre vas escrivint. Al final, cada novel·la m’ocupa un parell d’anys durant els quals vaig convivint amb una protagonista, la vaig coneixent i, per a mi, és una persona molt real, que m’interessa. De fet, els altres personatges de les novel·les que no són la protagonista, els necessito justament per parlar de la protagonista, d’ella.
Les deus trobar a faltar, doncs, quan acabes.
No les trobo a faltar massa quan ja he acabat la novel·la perquè a mi em passa com aquella gent que no sap transitar pels paratges de l’amor i que, quan deixen una relació, en comptes de fer-ne el dol, s’enganxen de seguida a una altra. Vull dir que no tinc temps de trobar-les a faltar perquè de seguida començo una altra novel·la amb altres personatges que també m’interessen molt. A totes les protagonistes, però, diguem que me les estimo. A més, les revisc en els clubs de lectura perquè les novel·les es van actualitzant amb la gent que les llegeix. A qualsevol lloc a on vagi a fer un club de lectura em fa fixar en algun element de la novel·la que jo havia oblidat i això, aquestes lectures d’altra gent, fan que les protagonistes i la novel·la continuïn ben vives.
Tens una cadència de producció molt alta perquè de poesia gairebé has fet una llibre per any, que és molt, i de novel·les, d’ençà de Permagel, una cada dos anys. És molt, oi?
I, a més, les retallo i corregeixo molt abans no les dono per acabades. A Permagel, vaig fer una bona escapçada un cop acabada la novel·la perquè inicialment ho vaig escriure tot a raig i va ser després, quan ja estava treballant el llenguatge, que ho vaig concebre com a novel·la i hi vaig esborrar pràcticament un terç del que havia escrit. En el cas de les altres, que ja sé d’entrada que seran novel·les i que segurament seran publicades, vaig fent l’exercici de treballar el llenguatge sobre la marxa, diàriament. Perquè escric cada dia, però, com qui diu, escric poca extensió: si en un dia dono per bones deu línies, ja és molt. Cada dia dedico unes quantes hores a refer i revisar el que ja tinc escrit: l’última novel·la, Ocàs i fascinació, potser la vaig revisar tres-centes vegades i ga i rebé me la sé de memoria perquè, cada vegada més, busco en el que escric un ritme concret, una musicalitat, polir-ho tot… Tinc la necessitat de treure qualsevol paraula que hi sobri i, tot plegat, vol dir que de les línies que escric un dia, a l’endemà n’esborro unes quantes. Em lliuro del tot a la meva obra.
Acabes fent una escriptura molt reconeixible però cada vegada més concentrada, sense guarniments.
Haig de dir que m’he format molts anys escrivint poesia i segueixo treballant el llenguatge poèticament i això és el que dona aquesta veu, que possiblement és reconeixible. Però, a més, cada protagonista exigeix que es sacrifiquin imatges i paraules de diferent manera. Així com a Boulder, la mateixa personalitat de la protagonista em permetia mostrar dues imatges per expressar un idea, a Mamut havia de ser molt més austera i utilitzar només una imatge i prou perquè el personatge principal demanava fer-ho així. I no guardo aquestes imatges i paraules sobreres per a altres textos en cap “llista d’images a utilitzar”: si queda en algun espai de la meva memòria, ja l’útilirzaré quan calgui. De fet, en general, no soc de guardar res i casa meva és una casa despullada, en la qual no tinc gai rebé ni llibres, en tinc molt pocs i són molt estimats: només els molt estimats.
Segurament la intensitat dels teus llibres fa també hi hagi una recepció intensa de la teva obra. No és una literatura que porta al cofoisme, no és fàcil, però a qui li agrada, li agrada molt, no et sembla?
Em sembla meravellós, això! Vol dir que el que escric remou. Jo em prenc la meva feina molt seriosament. Estimo escriure i sempre ho he posat per davant de tot i, en aquest sentit, mai no m’he compromès amb cap altra feina que no em permetés escriure cada dia. Tampoc m’havia pensat mai que pogués guanyar-me la vida d’escriure, mai! Ni em passava pel cap. Per a mi les feines que tenia m’havien de permetre estalviar una miqueta per poder estar uns dies, uns mesos, escrivint, només escrivint. Això ho he fet així des que tenia divuit anys. Ara sí que tinc la sort de poder viure del que escric però, si més endavant no fos possible, ho continuaria fent d’aquesta manera.
Després de viure uns anys al Berguedà, que deies abans, com és que vas arribar a Cardedeu?
Sí, sí, vivia com qui diu aïllada al Berguedà, fent de cambrera, treballant amb un pastor, fent alguna feina a l’Ajuntament de Berga i em vaig enamorar d’una dona que es dedicava a l’ensenyament i que vivia a Girona. I m’agradava la meva vida al Berguedà però, com que em vaig enamorar, vaig anar a viure amb ella a Girona. Al cap d’un temps la van destinar a Granollers i, com que ja m’estava bé anar a viure a algun lloc més petit, vaig agafar el cotxe i vaig anar a mirar tots aquests pobles del voltant de Granollers. Un dia vaig arribar a Cardedeu, vaig aparcar als Pinetons i, no sé perquè, vaig pensar que ja havia trobat el poble on volia viure. I així va ser. Vam tenir una filla en comú i, quan ens vam divorciar, m’hi vaig quedar a viure.
Has arrelat al Vallès, doncs.
Potser algun dia me n’aniré a viure a algun lloc més inhòspit però, en tot cas, hi estic molt bé a Cardedeu, i les meves filles, també. Sí, es pot dir que hi he arrelat. A mi, em sembla molt important que als llocs on ets hi hagi una xarxa de persones i, de fet, per aïllat que fos viure al Berguedà, per molt que vivís en una casa ben separada de tot a dalt d’un pujolet i que el veí més proper estigués a tres quilòmetres, tenia una xarxa de persones, una comunitat amb la qual confiar. A mi no m’agraden les aglomeracions de gent, però no soc pas misantropa. Soc la típica persona que quan arriba a un lloc per viure-hi va a visitar els veïns amb unes madalenes justament per fer comunitat, per fer xarxa. I també m’he quedat a viure a Cardedeu i m’agrada molt perquè vaig a caminar pel Montseny o per aquests voltants. Tot i axò visc en una casa que és molt interior i la meva habitació és com una cel·la: quan entro a casa sento que el món es queda a fora i això m’ajuda a trobar-m’hi bé. El fet és que en qualsevol lloc pots estar bé si trobes el teu racó.
No cal voltar massa per estar bé.
Em fa l’efecte que el viatge més difícil és el que es fa al voltant teu per conèixer-te a tu mateixa ben a fons, no pas un viatge cap a un altre lloc. Hi ha molta gent que viatja molt per fugir, encara que també hi ha qui viatja i justament és en el viatge que es troba a ella mateixa.
El viatge de les teves protagonistes també és molt interior, oi?
Les meves protagonistes són dones que estan molt bé amb elles mateixes i que el seu lloc de pau és estar soles, en una soledat volguda, buscada i no pas patida. Elles estan bé en l’aïllament, en la incomoditat escollida. I jo estic còmoda en una certa oposició al pensament general, a les maneres de viure canòniques. És que, si no, no tinc pau i encara que sigui una incongruència, sense aquesta, diguem, manera de viure des de l’oposició, no en tinc, de pau i, esclar, això també ho reflecteixo en les protagonistes de les novel·les.
A Ocàs i fascinació, la protagonista acaba creant-se la seva pròpia mena de religió que es basa una mica en tot això.
En aquesta novel·la, es tracta l’ocàs d’una història personal durant el qual la protagonista ha estat desposseïda de tot, però també és l’ocàs d’una civilització. Amb tot plegat, la protagonista només té una sortida: mirar cap a una altra banda, que és la part més espiritual. I no dic religiosa, dic espiritual tot i que aquesta dona del llibre ho fa des d’un punt completament malaltís perquè està molt trastornada. Però, dins del seu cap, això té tot el sentit i acaba creant-se aquesta religió privada, seva, que dona un sentit total a la seva vida. A mi em va costat molt poc entrar en aquesta fascinació i després no en volia sortir perquè era un lloc de seguretat màxim. Era la recreació d’un nou món, molt despullat, amb molt poques coses: la casa de la protagonista esdevé un temple amb una figura d’adoració i tota la seva vida gira al seu voltant. Tot plegat té un sentit ple i fins i tot la protagonista comença a funcionar socialment.
“Ser finalista del Premi International Booker, em va fer pensar que la literatura catalana, ‘Boulder’ era allà en representació de molts autors i autores catalanes vius i morts, de tota una tradició”
I ara estàs escrivint una altra novel·la.
Sí, estic escrivint una altra novel·la que ja tinc prou avançada. Però com que el meu mètode d’escriure fuig de la previsió i de l’ordre encara no sé què passarà, perquè si ja ho sabés potser m’avorriria, escrivint-ho. A vegades em diuen que faig finals abruptes i a mi també m’ho pot semblar: jo sempre vull escriure més, però les novel·les se m’acaben quan s’acaben, tot i que jo potser encara tiraria una mica més: quan veig a venir el final, la novel·la ja s’ha acabat, gairebé per sorpresa.
Cada novel·la té el seu procés d’escriptura.
Gaudeixo molt escrivint i cada novel·la, efectivament, té un procés diferent. Per exemple, abans de donar per bona Boulder, ja l’havia escrit sencerament dues vegades més, que vaig desestimar perquè cada vegada em semblava que la novel·la anterior, Permagel, era millor i, per tant, no podia ser. Però llençar-les no significa patir ni traumatitzar-me, sinó que cada vegada em semblava que estava en el camí i que valia la pena tornar-hi, fer-ne una altra perquè aquestes dues llençades formaven part del procés d’escriptura de la tercera, que ja vaig donar per bona. Si ho veiés d’una altra manera patiria molt. De fet, mentre escrivia les que finalment vaig llençar m’ho havia passat molt bé i alhora n’havia après i, per tant, ja havien fet la seva funció. Potser pel fet de venir del món de la poesia, descartar no és tan tràgic.
I amb aquest procés d’escriptura, Boulder ha estat finalista del premi International Booker i esdevé el primer llibre escrit en català que entra en las llistes d’aquest prestigiós premi.
Doncs sí! Jo ho relativitzo molt tot perquè soc conscient que són coses que de la mateixa manera que arriben, se’n van. Ara bé, ho visc amb molta alegria i molt agraïment perquè en el moment que es posaven els focus en aquells llibres finalistes, entre els quals hi havia el meu, vaig pensar que la literatura catalana hi era present i que, en aquell moment, Boulder era allà en representació de molts autors i autores catalanes vius i morts, de tota una tradició.
En aquest sentit, per arribar fins a aquest punt de reconeixement internacional també cal remarcar la feina de les traductores, oi?
Sí, i amb els meus llibres em sembla que és complicat de fer-ne una bona traducció. La traductora francesa, Annie Bats, em deia que Boulder estava ple d’alexandrins perquè, efectivament, compto síl·labes i intento que tinguin aquesta cadència poètica. Realment la traducció és molt important perquè són llibres breus i amb un to poètic que sembla impossible de mantenir en una traducció. Per tant, hi ha tota una feina creativa que ha de fer la traductora i que, per a mi, acaba sent com una coautora del llibre. En el cas del Premi International Booker, com qui diu, calia repartir-lo entre la traductora i jo perquè, per exemple, sense la Julia Sanches, la traductora a l’anglès, no hi hagués hagut res a fer. A més les traductores també aporten la seva veu, tot i que jo, en la majoria dels casos, no puc ho valorar massa. Hi confio plenament. La veritat és que sobre el tema de les traduccions, sobre els drets, etc. no en vull saber res i per això ja hi ha les agents que se n’encarreguen: jo el que vull és escriure.
Pocs autors i autores en català han arribat mai a lectors i lectores tan allunyats: anglesos, francesos, grecs, danesos, alemanys, espanyols, gallecs, eslovens, italians, etc. poden llegir els teus llibres, i potser la teva literatura es pot veure com a una peça de resistència d’una llengua.
No em veig com a resistent però m’adono que estem convertint el català en una mena de llengua morta perquè tinc la sensació que ja s’ensenya molt, com una llengua morta. No sé si es deixarà de parlar però jo no deixaré mai d’escriure en català i, mentre jo visqui, la mantindré viva parlant-la i escrivint-la.