Els Cingles de Bertí: un itinerari clàssic que ho justifica tot
El recorregut d’observació geològica que s’inicia a l’estació de tren del Figueró és un dels més habituals de grups escolars
Isaac Camps
(text i fotografies)
Els Cingles de Bertí són un dels espais vallesans d’interès geològic catalogats per la Generalitat en l’àmbit català i la raó fonamental del seu interès és l’aspecte didàctic. I és que avui la geologia té una paper cada cop més irresponsablement testimonial en l’ensenyament. Però fins no fa tants anys era “la quarta ciència”, una cosa seriosa en peu d’igualtat amb la biologia, la física i la química.
Acabant la dècada de 1950, alguns professors de batxillerat i universitat dirigits per Lluis Solé Sabarís van voler innovar la pedagogia de la geologia que des de la postguerra s’havia reduït a memoritzar noms estranys. Tenien un objectiu tant bàsic com que el professors portessin els seus alumnes al camp, que és on realment s’entenen les Ciències de la Terra. El curs 1960-1961 la Inspección de Enseñanza Media de Barcelona i la Universitat de Barcelona van celebrar amb molt èxit un cicle de geologia de camp per formar el professorat. Més tard, l’any 1964, aquests recorreguts van ser recopilats en un llibre que es considera seminal: Ciclo de Geología Práctica sobre los Alrededores de Barcelona. Els itineraris rescataven molts paratges que abans de la Guer ra Civil, durant d’edat d’or de l’excursionisme científic, ja havien estat àmpliament divulgats. Un d’aquests era un itinerari obra de Joan Rosell que sortia de l’estació de tren del Figaró, pujava per la carretera a Montmany, i des d’aquí per una pista forestal arribava al Coll de Can Tripeta i finalment, al Puiggiró, dalt dels Cingles de Bertí. Aquest itinerari va tenir molt d’èxit perquè es podia fer anant-hi amb tren des de Barcelona, el paisatge era agradable, el camí fàcil i el que s’hi observava era molt clar. Posteriorment ha estat revisat per més autors com ara Calzada (1978), Gallemí (1981), Álvarez (1979 i 1983), el propi Rosell (2002), Correig (2020) o Sàbat (2022). Avui aquest itinerari continua sent perfectament útil i és recorregut cada curs per grups d’estudiants de secundària, dels primers anys del grau de Geologia i aficionats i naturalistes en general. Fa pocs anys l’Ajuntament del Figaró-Montmany ha senyalitzat un itinerari, Ruta geològica dels Sots Feréstecs amb plafons interpretatius situats en les parades clau.
De la Serralada Prelitoral a la Conca de l’Ebre
I què s’hi veu? Quin és el seu valor didàctic? Per entendre-ho cal posar una mica de context. El límit nord del Vallès, de punta a punta, és un relleu muntanyós que s’alça sobre la plana. En qualsevol excursió de nord a sud que féssim, –per exemple, de Matadepera a la Mola, de Castellar del Vallès al Castelló, de Caldes de Montbui a Gallifa o de Bigues a Sant Miquel del Fai– primer trobem un tram de muntanyes que corresponen a la Serralada Prelitoral (en direm el sòcol, perquè són els materials més antics) i un segon relleu correspon a la Conca de l’Ebre (que en direm la cobertora, perquè és més moderna i perquè està sedimentada a sobre). Per saber en quin tram som cal mirar les roques del voltant. La Serralada Prelitoral està formada per roques paleozoiques (fonamentalment pissarra, esquist i granit) i mesozoiques (gresos vermells de color roig vinós, inconfusibles, i calcàries i dolomies, de color blanc o gris). En canvi, la Conca de l’Ebre està formada per roques paleocenes (conglomerats, gresos i llims de diversos tipus). Qualsevol dels hipotètics recorreguts que he citat abans és molt interessant i permeten observar un munt de coses. El problema radica en el fet que els materials de la Serralada Prelitoral estan molt deformats per plecs, falles i encavalcaments complexos. Fins i tot, sovint, la Serralada Prelitoral s’ha encavalcat sobre de la Conca de l’Ebre i també l’ha deformat. S’intueix que, malgrat que tot això sona molt interessant, una estructura massa complicada no ajuda a introduir la geologia a alumnes de secundària i al públic en general. Cal un paratge on les roques del sòcol i la cobertora estiguin molt poc deformades, que es puguin observar bé sense haver d’emboscar-se i que no s’hagi de fer una caminada gaire llarga per veure-ho tot. I aquí és on entra l’itinerari del Figueró al Puiggiró.
Descriure en aquest article les parades una per una estaria fora de lloc però convé saber que l’objectiu dels diferents itineraris publicats és que els estudiants i el gran públic aprenguin conceptes generals com sòcol, cobertora, discordança angular i llacuna estratigràfica; reconèixer capes superposades de litologies i edats diferents; reconèixer dins les roques metamòrfiques estructures específiques com clivatge, mineralitzacions i intrusions; i finalment dins les roques sedimentàries, observar estructures i fòssils.
Vista general de l’EIG Cingles de Bertí des de la Torre de Puiggraciós. Al fons el Cingles de Bertí pròpiament dits i en primer terme la carretera BV-1489. Per sobre, la Serra de la Cospinera i per sota el Torrent de Maries, Els sots ferèstecs, on transcorre la novel·la de Raimon Casellas.
La clau de l’existència d’aquest itinerari va ser l’obertura de la carretera BV-1489 del Figueró a Montmany que va originar, en els seu talussos, abundants afloraments rocosos. Aquest en concret és emblemàtic perquè s’hi observa perfectament una estructura estratigràfica anomenada “paleocanal”. Noti’s que contacte entre els gresos vermells de la part superior i les lutites de la part inferior no és pla sinó que traça un arc. Aquest arc és la cicatriu deixada per un rierol o un xaragall que circulava sobre una plana fangosa i que posteriorment va quedar reomplert de sorra i abandonant.
Els Cingles de Bertí amb el Coll de Can Tripeta en primer terme.
Patrimoni Geologia
