Benjamí Benedito Badias (Barcelona, 1962) és un catedràtic d’història, veí de Castellar del Vallès, que des que s’ha jubilat com a professor d’institut malda per treure de l’anonimat les víctimes de la Guer ra Civil dels pobles i ciutats del Vallès Occidental, tot intentant posar-los nom, rostre i gairebé fins i tot ànima.
Els dos anys que porta sense fer classes els ha lliurat a una tasca ingent iniciada anys enrere, arran de treballs de recerca dels seus alumnes, buscant documentació d’unes morts que, més enllà de produir-se per causa del tràgic enfrontament bèl·lic 1936-1939, iniciat amb el cop d’estat feixista, tenen desenllaços ben concrets. “En molts casos, els nets només saben que l’avi va morir a la guerra, però no que fos afusellat, o mort en un bombardeig o en un camp de concentració”, explica Benedito, després d’haver contactat amb desenes de famílies.
Si fins ara havia publicat llibres i articles sobre recerques de casos esparsos, aquesta tardor ha presentat la seva obra magna. Es tracta del web ‘El cost humà de la guerra civil al Vallès Occidental. Reculls biogràfics’, on identifica un total de 2.848 víctimes [Al Vallès Oriental es calcula que n’hi va haver 1.400 segons un estudi coordinat per l’historiador Joan Garriga]. Amb el seu treball, Benedicto es proposa “dignificar les víctimes de la guerra, que se sàpiguen qui van ser –si pot ser amb fotos i tot, perquè guanyen molt, si les veus– i què van ser”, afirma. Les humanitza amb tot detall, posant “les marques d’un esportista, les composicions musicals d’un músic o el nombre de fills”, si en sap concrecions com aquestes. Tot plegat és fruit d’una investigació a fons en un ampli ventall de llibres sobre la guer ra i en tota mena d’arxius històrics, municipals, padrons, actes, registres de lleves i defuncions, llibres d’orfes i de correspondència d’entrada i sortida del 1936 al 1942, així com de consultes a famílies. Amb tot plegat ha reconstruit moltes biografies i espera poder-les ampliar amb noves informacions aportades per famílies que contactin amb ell a partir del web. La major part de víctimes van ser soldats morts al front: 2.159. “Van ser homes a qui els van cridar a files dient-los que es presentessin amb una cullera, un plat, un sarró i unes espardenyes i molts ja no van tornar”, explica Benedicto. “Sí que van tornar els emboscats, que no eren beneits i sabien que a partir del 1938 anar a la guerra era anar a morir”, argumenta.
Fill del barri de la Guineueta de Barcelona, Benjamí Benedicto és vallesà des que el 1988 va ser destinat a un institut de Sabadell –a Can Rull–, en guanyar les oposicions com a professor de ciències socials. Tot i un breu pas per l’Institut Jaume Balmes barceloní, de llavors ençà ja no s’ha mogut del Vallès, primer a l’IES Joan Oliver de Sabadell i, des del 1996 i fins que es va jubilar el 2022, al de Sentmenat. És en aquest darrer centre on, fa més de vint anys, va iniciar la dèria per les víctimes de la guer ra tot treballant amb alumnes per alguns treballs de recerca que van acabar amb la publicació de llibres escrits conjuntament amb ells, com és el cas de Joan Escuer, un deportat a Dachau (2003), fet amb Francesc Tresserras, o de Els setmenatencs de la Guerra Civil (2007), amb Marc Duran.
Del seu treball en treu conclusions com “l’enorme transcendència de la sort en la mort, quan veus que en un carrer moren tots i al del costat cap, per un punt de loteria”. També constata les “grans diferències en la repressió als diversos municipis, tant en la banda republicana com en la franquista, amb xifres de morts desproporcionades”. Així, la repressió de comitès republicans va causar 397 víctimes –sobretot de capellans i industrials– i els afusellaments franquistes van arribar a 160 –sobretot de militants de la CNT, la FAI i també d’UGT i ERC. A Sabadell, amb uns 50.000 habitants el 1936, van haver-hi 79 afusellats per patrulles antifeixistes incontrolades –sobretot a càrrec de la terrorífica banda del Lino (de Marcelino Blanco)–, i a Terrassa, amb 40.000 habitants, hi va haver 194 assassinats –sobretot duts a terme pels temuts “Chiquillos de Pedro” (Alcocer). La repressió franquista, al seu torn, va afusellar 15 sabadellencs i 55 terrassencs.
Tot consultant arxius, en determinats municipis ha vist relacionades les lleves del 1926 al 1942, en llistats on el franquisme classificava aquells homes com a “afectos, desafectos o indiferentes” al règim. I en funció d’això venien les revenges. Considera que “les autoritats locals falangistes del 1939 desconeixien en molts casos com havia anat realment la guerra a cada localitat i delegaven la informació a persones de dretes, no necessàriament feixistes”. I així hi va haver “qui s’hi va acarnissar”, propiciant que desenes de veïns acabessin afusellats al Camp de la Bota “amb judicis militars sumaríssims, on la indefensió de l’acusat era absoluta”.

L’arbitrarietat com a norma
Un cas “d’arbitrarietat extrema” va ser el d’Antonio Arias Ocaña, de Terrassa, e xecutat el 13 de maig de 1943. “No es va demostrar mai que tingués delictes de sang, però el fiscal va argumentar que era ‘un sin nombre y un sin Dios y aunque no se ha probado su participación en crimines, se merece la pena de muerte”. Per contra, també hi va haver casos a la inversa, com el del segon alcalde franquista de Sentmenat, Sebastià Ramoneda, que va fer avals a favor de nombrosos republicans i va acabar a la presó Model “acusat de ser un oculta rojos”.
La llista de 2.848 víctimes de la guerra mai no estarà tancada, admet Benedicto, que ha treballat amb el Memorial Democràtic de la Generalitat, i ha introduït els noms i dades bàsiques d’unes 800 que no constaven als seus estudis sobre el cost humà de la guerra i n’ha revisat 1.300 més. Hi ha inclòs també els afusellats dins l’exèrcit republicà per intents de deserció i els de civils que van participar en enfrontaments bèl·lics arran de l’alçament feixista de Melilla o dels Fets de maig de 1937 a Barcelona entre republicans. “Estic jubilat, ara puc investigar i em sembla que cal fer-ho”, diu, convençut que “encara hi ha molta feina per fer, sobretot a llocs d’Espanya on es manté un silenci terrible”.
Com a professor, Benjamí Benedicto ha creat escola amb els seus alumnes de secundària i batxillerat fent-los enregistrar en vídeo passatges històrics diversos, protagonitzats per ells mateixos, que es troben al canal de Youtube de l’IES Sentmenat. Ha pretès que els alumnes “visquessin la història, construint-la, no només empollant-la”. Sosté que “s’han de saber moltes coses però res no s’aprèn tant com visquent un moment, fent-lo teu, construint-lo”.