Mirar de prop per anar més lluny
Un ric teixit d’associacions culturals s’endinsen en la recerca de la història local, reprenent el fil de la Renaixença i el Noucentisme
Josep Maria Codina i Roca
(text)
El país aplega un entramat important de societats culturals i de centres d’estudis amb interessos diversos i estructures de gestió diferenciades. Són moltes, s’estenen arreu i conformen una mena de teixit cultural de base imprescindible. No és un fenomen d’exclusiva presència a Catalunya: la tradició de l’associacionisme d’interessos culturals a Europa impregna tots els països, des de la més càlida medi ter rània fins als límits del fred septentrió. Però, en el nostre país, agafa característiques concretes pel tema de la llengua i per la recuperació de la nostra pròpia història. La Renaixença i el Noucentisme –amb tots els seus defectes i impostures– van deixar un camí expedit que només va poder barrar la Guerra Civil i els anys més foscos del franquisme. Al principi, algunes societats només van poder subsistir amagades en el folklorisme, en un sistema de dèbil resistència, aleshores aprovisionat de barretines, vetesifils i dolços compassos de sardanes. D’altres, amb menys fortuna per bastir refugis i amagatalls, en quedar dissoltes per injust decret, ja no van reeixir mai més, sepultades per sempre amb els arxius cremats.
Passats els anys, en quedar relaxada alguna normativa i fer-se menys estrictes els controls, la vitalitat de l’associacionisme català va possibilitar un reviscolament incipient amb la creació de noves entitats culturals que tenien objectius programàtics clars, això és: recuperar, preservar i difondre la llengua, la literatura, la història i el patrimoni cultural de Catalunya, a partir de cada poble del país. Un treball que ha tingut continuïtat fins avui. Una tasca titànica empesa per persones anònimes del territori que fan una gran contribució al país perquè puguem disposar d’una digna estructura de base cultural.
La continuïtat del sistema
Aquestes societats malden per sobreviure econòmicament. Avançats els anys de postguerra, algunes iniciatives culturals van trobar acollida en mecenatges interessats d’arrel camboniana. D’altres, entestades a fer camí, han arribat fins als nostres dies havent navegat en fràgils llaüts per mars agitats. I n’han sorgit moltes de noves: el registre d’entitats és molt actiu en donar d’alta les associacions culturals d’àmbit local. És la continuïtat del sistema, la vertebració. En la seva gran majoria es nodreixen (insuficientment) de fons propis dels associats: és el fonament de tot sistema cultural de base que no vulgui ser depenent o parasitari. El suport econòmic de l’administració local a les seves entitats és necessari, però no hauria de ser indispensable (absolutament depenent) per a l’acompliment òptim dels objectius societaris. Encara que s’entengui que l’entitat cultural privada executa -per encomana- funcions que haurien de ser fetes pel sector públic, per a les quals rep una aportació econòmica en forma de subvenció condicionada. Aquesta acció -mal executada- és un parany de dependència del contingut (ideològic, metodològic) davant de l’obligatori control dels recursos públics atorgats. On queda la independència i l’autonomia de gestió de l’entitat privada? És un suport públic honest o una gestió tutelada? El risc sempre planeja sobre l’aplicació (diguem-ne interpretació justa) dels convenis signats. Però, no ens hem de preocupar massa: en general, malgrat algunes accions poc afortunades de determinades administracions públiques, el resultat acostuma a ser favorable a les entitats que saben situar-se en l’àmbit correcte de l’acord. Sort n’hi ha.
Savis locals
Cada poble que s’estimi una mica, troba gent llegida, il·lustrada (tocada per un sentit de país), que les posa en marxa. Són savis petits, locals, no gens pretensiosos. Amb encert, Sèneca diu: ‘Es pot ser savi sense pretensions, sense recels’ (epist. 103,5). Aquest és el cas de molts d’aquests homes i dones que treballen per defensar el patrimoni del seu poble. Sempre hi ha gent disposada al proïsme cultural que s’afegeix a les associacions en marxa: es troben relleus –no sense dificultat– i es treballa per reorientar els objectius amb nous propòsits d’investigació, de recerca i difusió del patrimoni. N’he conegudes moltes a la plana del Vallès, entre Caldes de Montbui, Castellar, Granollers i la Garriga. Com a exemple d’aquest treball d’alta qualitat em plau esmentar dues vigoroses entitats: l’Associació Cultural de Granollers amb el seu prestigiós Centre d’Estudis, i La Garriga Secreta, associació que respecto enormement pel seu bon treball i amb la qual m’uneix amistat amb molts dels seus actius (activistes) integrants, especialment amb el seu president fins al mes de gener de 2024 , Pep Mas.
Per a ser en aquests projectes, s’ha de treballar molt i fer-ho seriosament. No n’hi ha prou a participar en les reunions ordinàries. No són societats recreatives de cafè, copa i puro: els seus integrants han de documentar-se, moure’s, investigar, llegir molt. I no pensar que tot prové de les qualitats olfactives, com explica el genial empordanès Carles Fages de Climent a les seves Memòries: ‘Molts llibres no he necessitat llegir-los; n’he tingut prou amb flairar-los per a saber què deien.’ Hi ha molt d’esforç en cadascuna de les publicacions fetes per aquestes entitats. El resultat obtingut és, en alguns casos, excepcional si tenim en compte que els autors dels treballs no són historiadors, musicòlegs, enginyers, filòlegs, tècnics especialitzats o periodistes de professió. En canvi, ofereixen un cor obert a la curiositat, il·lusió per la recerca, força coneixements i voluntat de formació contínua per aprendre tècniques específiques per a cada treball. La proposta és imbatible.
Carpeta Saviesa local
