Pere Molins Canudas, el poeta forjat amb l’enclusa
L’obra inèdita de l’autor granollerí mort el 1980 veurà la llum en un llibre que sortirà per Sant Jordi
Marina Miralles
(text)
Hi ha poetes i poetesses que han escrit a bastament però que no han publicat mai i la seva obra ha quedat escampada en papers esgrogueïts, desats en els llocs més incerts, esperant potser l’hora de veure la llum. Aquest és el cas de Pere Molins Canudas (Granollers, 1909-1980), que es va guanyar la vida fent de manyà, de negociant de bestiar i en un comerç de queviures de la seva família, i va ser un lletraferit autodidacta, conegut i reconegut només pels seus amics i veïns.
Pere Molins Canudas va néixer l’1 de febrer de 1909 a Granollers. Fill de Francisqueta Canudas i Josep Molins, que era fuster, a casa seva hi manava l’oncle, Josep Canudas, que era manyà. Tenien el taller a la mateixa casa del carrer Corró: la manyeria a baix, i la fusteria al pis de dalt. Després d’estudiar l’educació bàsica, en Pere es va posar a treballar amb l’oncle, fent de forjador, i, paral·lelament, va començar a freqüentar l’avui desaparegut ateneu de la Unió Liberal i el seu Quadro Escènic com a actor aficionat. Aviat va començar a col·leccionar elogis a les crítiques teatrals del setmanari La Gralla, on es destacava sempre la seva interpretació i el grapat d’aplaudiments que arreplegava després de cada funció. També va formar part de l’Esbart Artístic de l’Orfeó Granollerí, on, igualment, obra que feia, obra en què triomfava el seu talent. I mentrestant, escrivia.
El 29 de gener del 1934 es va casar amb Rosa Viaplana, de la família Viaplana de la carn, amb qui va tenir dos fills, en Marcel i la Marina. Amb l’esclat de la guerra va participar, també fent teatre, en diversos actes antifeixistes, com el que es va celebrar l’octubre del 1936 al cinema Majestic. Aviat, el taller familiar va ser col·lectivitzat i en Pere va passar a treballar a la fàbrica metal·lúrgica de Can Trullàs, on aleshores feien material de guerra. Acabada la guerra –no se sap com la van passar, s’intueix que van fer moltes estades a l’Ametlla del Vallès, a la casa familiar de la seva dona–, l’oncle Canudas no va voler obrir mai més el taller. Les cendres de la fornal van quedar allà durant dècades. A dalt, a la fusteria, anys després encara hi havia penjat un calendari l’última pàgina del qual era el juliol de 1936: el temps s’havia aturat.
Després de la guerra, en Pere va començar a treballar de negociant de bestiar amb el seu sogre, Josep Viaplana, i el 1943 va obrir amb la Rosa una botiga de queviures al carrer Santa Elisabet. A partir d’aquest moment, va començar a escriure amb més assiduïtat, tasca prolífica que ja no va abandonar fins a la seva mort. Des de la comoditat de la rebotiga es deixava amarar per la inspiració i escrivia on podia: pàgines de calendaris, fulls de quinieles, targetes de visita. Una pulsió, o compulsió, l’empenyia a anotar qualsevol vers o reflexió. Ens l’imaginem tranquil, fumant la pipa, llegint i trobant la poesia en qualsevol racó o excusa del dia a dia. O potser era la poesia, que el trobava a ell…
El 1947, es va constituir l’Associació Cultural de Granollers, de la qual va formar part en diverses juntes directives, i també com a membre numerari del Centre d’Estudis que es va crear en el si de l’entitat el 1952. El 1950 es va fundar la Secció Teatral de l’Associació Cultural (TAC), que va dirigir en algunes ocasions. El teatre, certament, juntament amb l’escriptura, era la seva gran passió, i el 1958 va impulsar i crear l’agrupació artística Foyer, dins del Casino - Club de Ritme. Es van estrenar amb Assaig general, del famós ninotaire Josep Escobar, molt bon amic seu, i van portar l’obra de gira per una vintena de poblacions. L’època del Foyer, amb ell com a director, representa una esplendor i un ressorgiment teatral a la ciutat, després d’uns anys difícils plens de mancances i censura. La companyia va presentar obres com Els milions de l’Oncle, de Carles Soldevila, Dues hores, de Ramon Folch i Camarasa, i Els condemnats, de Baltasar Porcel.
Abans de parlar de l’escriptura, falta finalment esmentar la seva tasca ingent com a president del Patronat de l’Escola Municipal de Música, al costat del seu gran amic (gairebé germà, com deien ells) Josep M. Ruera, que va musicar algun poema seu, com “Plany d’enamorada”, enregistrat en el disc Josep Maria Ruera. Música vocal. Molins va presidir el Patronat de 1973 a 1980 (any en què, malauradament, va morir), i va treballar incansablement per aconseguir més recursos per a l’escola i assegurar-ne la pervivència, conscient de la importància de l’educació musical en els infants. El 1978, en el marc del cinquantenari de l’escola, va recollir la Medalla de la Ciutat com a agraïment a la tasca duta a terme pel centre.
Uns dos-cents poemes
Enmig de tot això, ja ho hem dit, en Pere escrivia. Escrivia molt, però no publicava res, tot i que ho va intentar. Es va presentar a alguns premis, sense gaires resultats, i va publicar algun poema a la revista Vallés, com “L’amic absent”, dedicat a l’impressor i escriptor Amador Garrell Alsina, “Lloada siguis música”, a Josep M. Ruera, i “In memoriam”, a Coral Montagut. Això i algun altre poema espars constitueix l’única obra publicada de Pere Molins Canudas.
La inèdita, que aviat ho deixarà de ser, aplega uns dos-cents poemes de temàtica diversa, en els quals predomina una poesia juganera de ressons costumistes i elegíacs, i alhora vitalista i idealista, amb un gruix important de poesia dedicada a amics, familiars i admirats (més joiosa i divertida), a més de poesia religiosa i de Nadal i un grapat d’aforismes i reflexions. Molins tenia un domini excel·lent del llenguatge (i de la norma), i feia ús tant de la mètrica regular com del vers lliure per parlar de l’amor, de la gent i dels seus propis anhels i sentiments.
Pere Molins va ser un home incansable culturalment. Apassionat teatralment. Reivindicatiu musicalment. Devot poèticament. Va tocar moltes tecles, i totes tenien en comú una sola cosa: l’amor profund que sentia per qualsevol forma de manifestació cultural, una cultura que entenia com l’acció i l’efecte de cultivar. En paraules seves a la revista Granollers Comunitat Cristiana, del 7 de maig de 1975: “Si per cultura entenem només erudició, no crec que humanament arribem enlloc. Tinc l’esperança, però, que un dia o altre voldrem cultivar, si no preferentment, sí almenys amb la mateixa atenció aquella Cultura sense la qual em semblen minses –o gairebé– les altres: la de l’esperit”. Pere Molins, per tot plegat, mereix ocupar un lloc en el patrimoni cultural de Granollers, del Vallès i, de retruc, del país. Aviat la seva obra publicada serà una realitat.
Patrimoni Literatura
