“El paisatge urbà que, de ben petit, travessava a diari per anar a estudi als Escolapis de Sabadell em va marcar decisivament”. Qui confessa això és el Miquel Fernández Roig (Sabadell, 1974), un jardiner amb una gran sensibilitat en la lluita per l’emergència climàtica, que va créixer al barri de Can Feu, al districte cinquè de la ciutat, molt a prop de l'accés per l'autopista C-58 i on ha viscut gairebé tota la vida. Es tracta d'un enclavament molt característic en el qual els carrers residencials conviuen encara avui amb fàbriques, tallers i naus industrials, vestigis de l'esplendor vallesana del tèxtil del segle passat. És un indret que, malgrat el pas dels anys i la proximitat amb el centre de la població, conserva gairebé intacte l'aspecte dels polígons de la centúria passada, només que els telers amb què havien treballat tant el pare com l’avi van anar desapareixent-ne cap al tombant de segle perquè altres activitats industrials ocupessin les naus que els havien allotjat antany.
“Un nen interioritza, ingènuament, que no existeix cap altra cosa que el context més proper, allò que coneix i prou”, afirma el Miquel Fernández per justificar la seva vocació per la jardineria. “És raonable que l’efecte que van generar en mi els primers contactes amb la natura fos de fascinació per un món nou que contrastava inequívocament amb el paisatge uniforme i anodí de ciment i fàbriques que havia normalitzat durant la primera infantesa”, argumenta abans de concloure que “la passió per la jardineria va arribar per decantació”.
Donat que no va viure prou satisfactòriament la primera aproximació a l'ofici per certs detalls que no encaixaven amb la seva manera d'entendre la natura, quan va establir-se pel seu compte va dir-se a si mateix que “ja n'hi havia hagut prou de podes indiscriminades i de productes químics a dojo, i que hi havia d’haver alternatives a la jardineria convencional”. És amb aquesta convicció que va descobrir la naturalització d'espais urbans i la jardineria sostenible, les tècniques i nocions fonamentals de les quals va aprendre al Centre de Formació del Laberint d'Horta, que depèn de l'Ajuntament de Barcelona, institució pionera en la implementació d'aquests conceptes botànics.
Naturalitzar significa imitar la natura en els espais verds urbans per tal de fer-los més autosuficients. Això passa per afavorir-hi els processos naturals, l'enriquiment de la biodiversitat i l'entrada espontània d'una flora i una fauna útils que els protegeix de les malures. “El entorns urbans són medis antròpics, artificials, que obliguen les persones que ens dediquem a la jardineria a intervenir en el desenvolupament de les plantes, però si ho fem el mínim indispensable i amb el major respecte possible, la natura mateixa fa la resta”, exposa.
La naturalització aposta per “varietats autòctones com les arbustives –murtra, llentiscle, marfull, o arboç–, més adaptables que les al·lòctones al nostre entorn i més resistents a períodes de sequera persistent com les que hem patit”, indica el Miquel, que també defensa una gestió racional i ecològica de les podes per damunt de criteris merament estètics. Quant a la prevenció i el tractament de malalties, rebutja l'ús de productes químics “pels efectes nocius que ocasionen sobre el medi ambient, la biodiversitat i la salut de les persones”. I, en el capítol de la nutrició vegetal, el Miquel recorre al compostatge i altres tècniques de reaprofitament de les deixalles orgàniques dels jardins per evitar els fertilitzants químics.

Inspiració en el món vegetal
Aficionat a l'ornitologia –“les aus juguen un paper de gran transcendència en els equilibris naturals”–, excursionista empedreït i expert coneixedor del territori, el Miquel Fernández extreu el concepte botànic i també estètic que procura aplicar als jardins de les passejades que fa per la natura i de l'observació directa de la morfologia vegetal. Per això no pot resultar estrany que l'esport que practica sigui la bicicleta de muntanya. Si el temps i les responsabilitats ho permeten, els divendres es posa el mallot i surt a pedalar amb el Sergi, amic de tota la vida, pels corriols que hi ha als peus del Puig de la Creu, a Castellar del Vallès, o pels termes veïns de Sentmenat i Sant Llorenç Savall. “La bicicleta és una altra manera d'explorar el territori; més dinàmica, sí, però, com que les velocitats que s'hi agafen mai no són excessives, cada pedalada és una nova oportunitat per impregnar-se de natura i buscar-hi inspiració”, afirma.
A més dels jardins de diverses comunitats de propietaris repartides pel Vallès, el Miquel s'encarrega de les àrees enjardinades de quatre centres educatius públics de Sabadell: l'Escola Catalunya i l'Institut Vallès, que comparteixen espais exteriors, l'Escola de Can Llong i l'Institut Arraona; amb l'avinentesa que, en els tres primers, hi té en marxa sengles projectes de naturalització. “Treballar en aquests centres educatius em permet satisfer certa inquietud pedagògica i sentir que estic transmetent un llegat en forma de consciència ecològica i d'estimació pel patrimoni natural”, reconeix. A l'Escola Catalunya, a més, hi fa tallers i xerrades en què, al marge d'explicar a l'alumnat com treballa, aprofita per persuadir-los de la conveniència que tothom ens impliquem en la cura del medi ambient.