Teresa Niubó i Fonollosa (La Garriga, 1942) insisteix que aquestes pàgines no són per a ella, sinó per a l’associació La Garriga Societat Civil-La Garriga Guerrera, el col·lectiu que va posar en marxa fa prop de vint-i-cinc anys i que compta amb incomptables col·laboracions. Amb el centre neuràlgic a la Garriga, tenen la vocació de cooperar als confins on la lluita per la dignitat de la gent és una obligació.
L’entitat ha desenvolupat nombrosos projectes a l’estat mexicà de Chiapas i també al de Guerrero (d’aquí el nom de ‘guerrera’). La situació de les comunitats indígenes d’aquest territori va desencadenar la posada en marxa del projecte el 1997.
Tot va començar arran de la visita turística a Mèxic que van fer Teresa Niubó i el seu company, el Jordi. “Ja havia passat l’aixecament del moviment zapatista, i com a curiositat volíem conèixer-ho. Ens vàrem trobar una caravana dels pobles indígenes que demanaven justícia. Eren coses importants que ens atenyen a nosaltres com a catalans: ‘A Catalunya hauríem d’estar fent el mateix’, ens dèiem”, explica.

La matança de Chiapas
La situació era complexa: el desembre del 1997 es va perpetrar la matança d’Acteal: l’assassinat de 45 persones –sobretot dones i nens– del poble tsotsil de la organització Las Abejas: “Paramilitars pagats per ‘finqueros’ i poderosos van assassinar aquesta gent que estava resant a l’església, amb el beneplàcit de l’exèrcit”.
En aquest context, Niubó i el seu company tenien previst visitar ruïnes, però ho van deixar córrer: “També volíem anar a San Cristóbal i ens hi vàrem quedar. Ens vàrem posar en contacte amb el bisbe i ens va explicar que a causa dels enfrontaments tothom havia marxat i ens va demanar si ens podíem quedar per fer d’observadors internacionals. Ell estava amenaçat de mort i ens vàrem passar dos dies a les escales de la catedral per vigilar”.

En nom de la Garriga
Després d’aquesta experiència, el febrer del 1998 Niubó va tornar a Chiapas com a membre –en nom del poble de la Garriga– de la comissió civil internacional d’observació dels drets humans: “Allà vaig descobrir un poble en resistència. El seu pecat era defensar la terra, el dret a l’educació autònoma, a la salut, al respecte a les seves tradicions, i el dret a governar-se segons les seves formes de governar-se i de les seves lleis comunitàries. Feien front a les multinacionals que extreuen minerals i que causaven malalties vingudes de fora”, explica.
Com a catalans s’hi van sentir identificats, perquè els indígenes de Chiapas també defensen les variants de la llengua maia. La delegació vallesana es va “topar de nassos amb un món on la justícia no existia, i on l’únic que feia la gent era resistència pacífica, amb rebel·lia i molt de sacrifici. El que els fa forts és el sentiment de pertinença a una comunitat.”

Agermanament i educació
El 1999 es constituïa La Garriga Societat Civil i va començar la col·laboració amb el municipi autònom d’El Trabajo i el seu posterior agermanament amb la vila vallesana: “Ens van demanar suport a l’educació autònoma, col·laboració que hem anat mantenint”, argumenta. A través del projecte educatiu Semillita del Sol, “es dona suport als activistes que treballen al terreny: dos nois de la Garriga van estar vivint a les comunitats formant nois i noies per ser mestres”. Niubó remarca la importància de proveir de coneixements a gent molt vulnerable “per allunyar els joves de la violència i dels càrtels del narcotràfic”.
Paral·lelament, l’associació fa una important tasca de difusió de la situació als mitjans de comunicació i també als organismes europeus de drets humans, junt amb d’altres entitats: “Així va néixer el nostre compromís de defensa i acompanyament amb les persones que pateixen injustícies arreu del món”. L’entitat, a través del Fons Català de Cooperació i de la implicació de molts municipis catalans, ha treballat en molts dels projectes de construcció d’escoles i de proveïment de material escolar a diferents pobles. Al costat d’això, s’han fet molts projectes de dinamització a la Garriga on “tothom del poble ha col·laborat amb el que sap fer”.
Darrerament, l’activitat de l’organització vallesana s’ha centrat en un altre front: a la ciutat de San Cristóbal s’hi acumulen joves provinents dels pobles que cerquen oportunitats, però que corren perill de caure en el món de la delinqüència i el narcotràfic: “Es creen espais on coneixen d’altres sortides. S’introdueixen coneixements i autosuficiència de manera lúdica, a través del hip-hop, el rap,... i al mateix temps el cultiu de l’hort i l’anglès.”
La Garriga Societat Civil fa front als nous fenòmens: “hem començat a treballar a la frontera de Chiapas amb Guatemala, amb un organisme que dona suport legal als migrants” que travessen Amèrica per arribar als Estats Units. L’assessorament jurídic i el suport humanitari centren bona part dels esforços de l’entitat, activitat que no només es porta a terme a l’Amèrica Central, sinó que també es fa assistència al Lesbos Legal Centre, als camps de refugiats de Grècia. “Estem donant suport econòmic i de difusió a les contraparts, organismes de drets humans, i fem incidència a la Unió Europea.”
Per Niubó, la qüestió no és “Espanya o Grècia, és Europa”. Cal “buscar l’arrel del problema: hi ha les grans empreses que condicionen els governs i l’extrema dreta es va apoderant”. Però a la Garriga no es rendeixen: “A vegades penses que l’enemic és massa gran, però David va vèncer Goliat”.
Al casal municipal de la Torre del Fanal de Garriga, seu de l’entitat, reben les petites victòries com a grans notícies, ja sigui una distinció de Fundipau o reconeixements que es fan des de mitjans de comunicació a l’altra banda del món.