Amb un discurs sòlid i ben articulat, la crítica i investigadora literària Júlia Ojeda (Sant Celoni, 1994) desempolsega qüestions referents al trinomi indeslligable llengua-cultura-país, empantanegades des de fa dècades. Rep Vallesos prop de la biblioteca de Sant Celoni, avui que és a casa. Viu a Barcelona des que té divuit anys, quan va començar Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona, però afirma que quan torna a casa, torna al Montseny. Explica així tota una identitat baixmontsenyenca forjada al voltant de la muntanya, “i entre muntanyes”, reivindica, fent referència al Montnegre que li és finestra al mar. Admet que li agradaria que, en l’aprofundiment de processos democràtics participatius, el Baix Montseny es pogués autoafirmar com una comarca.
A Sant Celoni hi té família, arrels i molts records encapsulats: l’escola, la biblioteca i el pavelló són escenaris crucials de la seva infantesa i adolescència. “Sobretot el pavelló, per les hores que hi havia arribat a passar”, admet reivindicant que “Catalunya és un país de bàsquet, i de bàsquet femení”. Conscient que són les experiències les que ens arrelen als llocs, considera que jugar a l’equip celoní dels quatre als setze anys la va vincular al poble i a la comarca, havent participat al Programa de Detecció i Perfeccionament que la feia anar a entrenar a Vilanova del Vallès cada dimarts. També la cultura popular –ballar a l’esbart i fer ball de gitanes– la va connectar amb Sant Celoni i amb la seva catalanitat. De família vinguda d’Andalusia i Castilla, agraeix l’arrelament a la terra a les dones de casa, la mare i l’àvia, catequista coneguda a la vila.
Polititzada arran de les protestes universitàries contra el Pla Bolonya i el Moviment del 15-M, Ojeda es va inserir al corrent de l’esquerra independentista a través de la militància a Arran. Va ser llavors quan va prendre consciència “de la colonització lingüístico-cultural a la qual estan sotmesos els Països Catalans” i quan va reconèixer “dinàmiques d’autoodi i autosabotatge nacional”. Assenyala que sense el procés independentista no s’hagués evidenciat un conflicte històric “que mai s’havia explicat prou” i constata que “la repressió de l’1 d’octubre de 2017 i la tardor del 2019 va provocar una presa de consciència i autoconsciència col·lectiva de la colonització”. Sosté que del moment de postderrota en què ens trobem –“perquè sí, ho vam intentar i ens van derrotar”, diu– n’ha de sorgir un rearmament ideològic, després d’aquests anys de pandèmia catàrtics. Perquè “el conflicte persisteix i encara hi ha persones represaliades per la causa independentista”, recorda.

Recerca amb visió de país
Amb cert optimisme, malgrat tot, s’entossudeix a entendre què va passar i a fer-ho mirant endavant. És conscient que cal fer una feinada, començant per “deixar de creure i fantasiejar que som un país normal”, fins a “forjar un marc capaç de frenar i combatre la deriva homogeneïtzadora de l’espanyolisme i la globalització”. Havent deixat la militància política, la jove celonina disposa ara la seva energia intel·lectual en fer feina molt necessària en l’àmbit de la cultura i de la llengua. Vol fer carrera acadèmica tot i que afirma que “la universitat és una trinxera, i el departament de literatura és una autèntica trinxera”. Amb un peu dins la universitat i sense previsió ni voluntat de retirar-lo, Júlia Ojeda ha substituït la militància política per l’acadèmica.
La seva feina implica precarietat en cada sintagma nominal que se li afegeix: dona, investigadora, i en el camp de la literatura i la cultura catalanes. És una precarietat sabuda i assumida que requereix vocació. Declara que és “l’única contribució possible” per continuar estudiant la literatura i la cultura d’una llengua viva i que “cal fer recerca amb visió de país” perquè sobrevisqui la cosmovisió dels catalans. Amb aquest objectiu i vinculant la literatura amb la realitat social, cultural i econòmica que la possibilita, la investigadora de Sant Celoni centra la seva tesi doctoral en entendre la darrera dècada del país a través del discurs literari. A través de l’obra de Marta Rojals, Julià de Jodar i una vintena d’autors i autores més, Júlia Ojeda investiga els relats d’uns anys marcats pel procés i la crisi econòmica. Inquieta i amb la fortalesa que desprèn el seu discurs, lluny del victimisme i el plor, sembla voler fer despertar tot un país que fa massa temps que dorm i té el cap a altres bandes.