Sense gegants no hi ha festa major?
Pot haver-n'hi, però no és el mateix.

I què més hi és essencial?
D'essencial, a la festa major només hi ha dues coses: la gent i el territori. Perquè la festa major és d'un territori, poble, ciutat o d'un espai, perquè també pot ser d’una escola, d’un esplai, etc., d’una comunitat que celebra la seva màxima festa, que és la màxima expressió del que viu la gent. Hi ha, encara, dos elements més que també acostumen a no faltar: els símbols i les autoritats. Tota comunitat té uns símbols i algú que els representa i els mou. Unes autoritats –així, en cursiva– que en una escola seran la direcció del centre o de l'AMPA, però que no deixen de ser autoritats com a persones representatives. Pel que fa als símbols, els de la festa major tenen un valor que transcendeix el temps i els dona més força.
 
En quin sentit?
Quan era petit, el meu avi em duia a veure els gegants posats a l’atri de l'ajuntament i després jo hi he portat els meus fills. Els gegants són els mateixos, per més que hagin estat restaurats i apedaçats. I jo també soc el mateix, encara que no el mateix de quan m’hi duia l’avi agafat de la mà. Tota població necessita l'expressió d’aquest sentit de comunitat i per això la festa major sempre és una treva.

Una treva de què?
La festa major és una treva perquè no hauria de barallar-s’hi ningú. Si aquell que mana no ens agrada, és igual, avui fa el seu paper, la seva feina, que és representar. Fem la festa major junts, celebrem-la plegats i demà ja ens tornem a barallar. Jo me’n ric de les festes majors alternatives, perquè si aquella festa és una altra, una d’alternativa, ja no hi ha una treva. Quan tothom, sense passar cap sedàs, és capaç de posar-se més o menys d'acord per deixar un espai per expressar-se plegats, aquest és el concepte més gran de comunitat.

Joan Amades deia que la base fixa de les festes majors són la dansa, les curses i els àpats extraordinaris. Són vigents aquests criteris?
Del tot. Tot programa de festa major té aquests components. Els àpats extraordinaris ho són per la banda familiar i per la comunitària. Hi són en qualsevol festa i hi ha festes que sorgeixen d'un àpat, com la de la calçotada a Valls o la fira de la poma a Barbens. Els àpats pantagruèlics sempre en formen part. I quan Amades parla de dansa es refereix al ritual. I totes les festes majors rituals tenen la seva dansa tradicional com a punt culminant de la festa. Avui, que som menys missaires, malgrat tot respectem el moment de missa i després ve la dansa ritual. I això pots trobar-ho al ball de plaça de la festa major de Terrassa com a les gitanes de Sant Celoni, que es ballen després de l’ofici. En la dansa, Joan Amades tenia el concepte ritual institucional molt clar i ara no ens en podem desviar gaire. De fet, no conec gaires polítics que no tinguin molt clar que no es poden posar de cul a la festa o duraran quatre dies. Si més no, on la festa té un sentit. Pel que fa a les curses, de mitges maratons n’hi ha moltes, però també de proves ciclistes o finals de futbol sala o del que sigui.

El que sí que ha desaparegut és l'envelat, introduït a mitjans del segle xix.
L’envelat era l’estri que permetia reunir-se comunitàriament en un lloc que no fos l'església, perquè a l'edat mitjana i més tard les esglésies no tenien bancs, que s’hi comencen a posar al segle xix, que és quan apareixen els envelats. Als gravats de quan Napoleó va conquerir les Espanyes es veu que al mig de les esglésies no hi ha res dins –a banda de les capelles– i feien la funció d’aplegar gent sota cobert que avui fa un poliesportiu. Els envelats formen part també de la societat del segle xix, que és una societat que ja no és la dels cacics tradicionals sinó dels de poble i creen un joc d’ostentació social. Hi havia qui es podia pagar una llotja, una cadira o qui s’hi estava dret tota l’estona... Hi havia llotges amb escuts familiars i tot! Hi havia tot un joc d’escenificació que anava lligat a l’auge del teatre i de les arts sumptuàries que es van disparar moltíssim. Llavors els escenògrafs i els dissenyadors van fer virgueries, que a començaments de segle xx es traslladen a la il·luminació elèctrica (la japonesa, la xinesa –amb globus rodons de paper i una espelma a dins, com fanalets, que provocava molts incendis–, la veneciana –de vidre... L’herència dels envelats arriba fins a final dels anys setanta i des de llavors la festa major s’ha transformat.

Quan es pot considerar que neix la festa major?
La festa major per excel·lència ve del Corpus, una festa religiosa que és la festa de les festes. Tenim corpus documentadíssims des del segle xiv i sobretot del xv. També hi havia festes patronals, lligades a parròquies o confraries, perquè des de l’època medieval, el que funcionava eren els senyors i l'església, tot i que manava més el clero, perquè el senyors tenien por que el capellà els fiqués el dit a l’ull amb les seves prèdiques. També les festes dels gremis, que estaven agrupats per carrers. Al Raval de Montserrat de Terrassa, els veïns hi posaven una muntanya de suro i aquí comença a celebrar-se una festa que és antecedent de l’actual festa major. També les festes dels tres tombs, per Sant Antoni Abat, estan documentades des del 1830. Tot això comença a qüestionar-se a començament de segle passat, amb el naixement del municipalisme tal com l’entenem després de l’antic règim, amb la influència de la revolució francesa i la Constitució de Cadis de 1812. Al llarg de tot el segle xix hi ha una competència –a vegades sana, a vegades insana– entre les celebracions religioses i civils. Els ajuntaments fan la seva festa major, però generalment el mateix dia del patró. Es veu molt amb els gegants. Al llarg del xix, ara són de l'església, ara de l'ajuntament.

El model de Festa Major participatiu actual el marca la fi del franquisme, eh?
El model, sí. Conté una alta dosi de participació, en contraposició amb certs elements de festes molt influïdes per l'a­me­ricanisme, que venien del temps de la dictadura. Les festes majors actuals s’assemblen molt més a les del temps de la República. El franquisme les canvia, començant per la fiesta de liberación, que és com es va dir la festa major durant uns anys després de la guerra. Era una festa major institucionalment espanyolista i que popularment intentava quedar bé i amb totes les influències de consum –fetes en base a espectacles contractats en funció del talonari– més que de participació popular activa.

“A la festa major s’hi pot incorporar el que es vulgui; és un calaix de sastre.”

En el cas de Terrassa, com va encarar la reformulació de la festa el primer ajuntament de la democràcia?
El primer ajuntament democràtic, l’any 1979, amb Jordi Labòria com a regidor de Cultura, no tenia ni idea de com fer la festa major. Hi van sortir els gegants nous, del 1950, fets una piltrafa, amb la banda municipal. I és aquí que una colla de ximples vam dir que allò no podia ser, que calia renovar-los i, dos anys després, teníem els gegants vells arreglats i els nous també; el drac fet; dues colles castelleres; diables... Va ajudar a tot plegat el buit de poder que hi va haver i no sé què hagués passat amb un altre regidor que no fos Jordi Labòria, perquè, per exemple, a Sabadell li va anar més malament la cosa i va fer una festa molt supeditada a l'ajuntament, que no va ser cap meravella. Antoni Farrés va ser un alcalde genial en diversos àmbits, però no en el de la cultura popular.

Per tant, llavors, de l'antiga festa major en quedava només el Ball de Plaça?
Pràcticament no va subsistir res d’abans de la guerra, tret del Ball de Plaça, les sardanes i dels gegants. En una època, el Ball de Plaça s’havia fet per Carnaval, els dijous abans del dijous gras, perquè va ser recuperat cap als anys setanta per l’esbart egarenc, ja que tenien la coreografia i la música. En Marc Galí volia crear una colla de bastoners i jo una de geganters i vam demanar al regidor que des de l’ajuntament ens ajudessin. Ens van dir que tenien molts pocs diners. Els gegants els vam arreglar dins d’un espai municipal de la brigada d’obres tancat amb cabines per votar a les eleccions, on podíem treballar. Així es va fer el drac i es van restaurar els gegants vells, amb el meu germà Jordi, que llavors encara no es dedicava a l'ofici d'artista geganter.

I vau constituir l'Agrupació Folklòrica de Terrassa.
L’Agrupcaió érem el Marc Galí i jo que amb quatre arreplegats trèiem els gegants, ballàvem bastons i ho fèiem tot. Però darrere de tot això que sembla quasi naïf hi havia moltes hores de reflexió sobre com havia de ser una festa popular. I dintre d'un Sis-cents ens n’anàvem a aprendre’n a la festa major de Vilafranca del Penedès o a Berga, a la Patum.

La Festa Major de Terrassa s'ha convertit en model per a altres ciutats?
Sí, tot i que no crec que sigui el model sencer, perquè cap model és estàtic. La pròpia festa major ha anat evolucionant també. Davant d’una necessitat de fer la festa major sòlida i que la que s'havia fet era molt testimonial, l’any 1980 Jordi Labòria va fer una convocatòria de reunió als Amics de les Arts d’una vintena de persones i vam acabar anant-hi quatre o cinc. Entre ampolles de xampany, les hi vam estar fotent fins a les quatre del matí. No recordo com vaig tornar a casa ni què vaig dir, però l'endemà hi havia constituïda la Festa Major amb tots els apartats i detalls. Tot això es va inventar aquella nit i el model és el mateix.

Enguany fa 40 anys de la invenció de la festa major de Blancs i Blaus de Granollers, a partir de la juguesca d'uns antics rajolers, que ha estat tot un referent.
Totalment. Ara Granollers amb la festa major capitalitza en el bon sentit de la paraula, fa de capital. Els anys previs la van intentar de reviscolar en Frederic Roda i el grup de carrer la Farinera i des de l’ajuntament de Terrassa els va deixar elements de decoració.

“Cada població, quan es desvetlla, desvetlla el joc d’identitat que és la festa.”

Des dels anys 90 el model de Granollers s’ha replicat a molts pobles del voltant. La rivalitat entre colles mou la festa?
La rivalitat forma part de l'ADN de la festa, com passa a Terrassa amb les dues colles castelleres, els Minyons i els Castellers. Aquells anys es va moure molta gent per fer dues colles castelleres i també una de bastoners, una de geganters i una de diables. Teníem vint anys. Ens vam dividir en Minyons i Castellers perquè hi havia un sector que volia fer colla per fer castells i un altre sector que era partidari de fer castells per fer colla. Sembla absurd, però no ho és. Hi havia la idea de fer colla en el sentit associatiu, seguint la tradició del Centre Excursionista, on van néixer les dues colles. Qui tenia raó?, no en tinc ni idea. Ara els Minyons estan més a punt que els Castellers per fer castells. Això és com a Valls i com a tot arreu, que hi ha la colla Vella i la Jove. Però la rivalitat no és greu. En el moment que els Minyons fan el seu primer castell de nou i han de fer una folre i necessiten pinya, s’empassen l’orgull i se'n van a veure els Castellers de Terrassa a demanar-los per favor que els facin pinya. Llavors, veus la pinya d'aquell any morada i blava.

Quina singularitat de cultura popular tenen les festes majors vallesanes d’avui?
La gràcia està en què no totes les ciutats i pobles van al mateix ritme. Granollers i Terrassa van avançades i Sabadell, que anava endarrerida, s'està posant les piles i està creixent en aquest sentit. El ball del Rodet i de la Bola, en va ser un intent, que s’ha completat amb un seguici de bestiari. La de Sant Cugat, igual que la de Rubí, ha patit el protagonisme d’una població despersonalitzada festivament, perquè són ciutats que han crescut molt amb poc temps, amb gent nouvinguda que no hi estava arrelada, però les han anat enriquint. En general, hi ha pobles ensopits, encara que cada població, quan es desvetlla, desvetlla aquest joc d'identitat que és la festa. A vegades és perquè algú de fora ho porta, que hi empelta part del món associatiu on s’ha mogut, com ha passat amb la festa de la Vaca de Vacarisses o la de la Serra la Vella d’Ullastrell, que hi han estat inspirades per persones de Terrassa.

La festa major d’hivern o petita té una entitat molt menor.
La festa major petita o la festa major d'hivern també és festa major. De festes majors n’hi ha tantes com dues a cada població. La grossa i la petita, o la d'estiu i d'hivern. Acostuma ser així, que la grossa és la d'estiu i la petita és la d'hivern, però hi ha algun lloc que hi passa al contrari, com a Matadepera, on la festa d'hivern de Sant Sebastià és molt més sòlida que la d’estiu, per la festa de sant Joan Degollat.

Les sardanes, també típiques de festa major, sembla que van de baixa.
Les sardanes eren tolerades pel franquisme, a qui ja li anaven bé, perquè les posava sota el paraigua d'educación y descanso, encara que els sardanistes se n’escapaven sempre que podien, amb aplecs, on fins i tot es cridava “visca Catalunya!”, en un marc tancat on no els sentia ningú i després sortien tots mansos. En la postguerra hi va haver una lluita aferrissada dels sardanistes per intentar jugar a identitat. Mai es reconeix prou la feina que van fer els sardanistes en aquells temps. Fins als anys cinquanta, que neixen els esbarts i que es poden aïllar d'educación y descanso, van fer molta feina de picar pedra. Va haver-hi una florida de les sardanes als vuitanta, però no es manté.

Fins ara no estaven de moda, però el grup Els Tiets li estan posant.
El fenomen de Els Tiets és una sorpresa agradable i faltarà veure si té continuïtat o no, esperam-ho. Hi ha un intent de sempre dels músics d’actualitzar la sardana amb estils variats i dels balladors de la forma de ballar-la. Ara el món sardanista està molt més receptiu que en altres moments. Els esbarts van ser irreductibles en el franquisme, però després els va costar molt haver de compartir el protagonisme amb altres elements de la festa popular i n’hi ha que no s’ho van prendre gaire bé. Els sardanistes van crear uns models de seguretat que els tocava viure en el franquisme, els aplecs, que després van quedar obsolets.

Hi ha hagut la sardanova, també...
Als anys vuitanta es va provar una sardana contemporània que barrejava sardana i jazz, però la proposta ho encaria, perquè calia una cobla i una banda de jazz. Les cobles no deixen d’aplegar músics que toquen per guanyar diners, per més que sentin el país, a diferència del que passa amb altres elements de la cultura popular més de voluntariat, encara que hi ha grallers que també cobren. Hi ha la frase que diu que els joves toquen perquè ballin els vells.

Els gegants i diables es financen sempre amb subvencions municipals?
El gran canvi de l'associacionisme es dona amb la florida dels gegants. A partir de llavors es procura treure subvencions de l’ajuntament i la colla s'ocupa que els gegants estiguin en condicions i es comprometen a sortir per determinades festes locals. Ara no se’n fa una gestió administrativa com quan jo era jove, que vaig arribar a portar gegants cobrant, com si ho fes un funcionari. Els gegants els apedaçava la brigada d'obres amb més bona fe que traça.

“La tradició existeix quan algú se la inventa i la comunitat se la creu.”

Quins elements de la cultura popular identifiquen més una festa major?
Hi ha els gegants, els castells, el bestiari, els diables, els bastoners, que s'han de tractar a part dels esbarts, perquè sobreviuen en molts altres grups de dansa i tenen les seves dinàmiques pròpies. Les més arrelades són les dels gegants, nans –que miren pel barret– i capgrossos –que són caps més grans. Al bestiari l'element famós per excel·lència és el drac.

Com es pot donar identitat a una festa major sense suc ni bruc?
A la festa major s'hi pot incorporar el que es vulgui, és un calaix de sastre. La tradició existeix quan algú se la inventa i la comunitat se la creu. Jo he viscut naixements de tradicions ben curioses i quan algú explica que allò de fa uns anys és de tota la vida, ja està, no cal patir. La Unesco, que va declarar la cultura popular Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2003, es va plantejar que una cosa era patrimonial quan tenia cinquanta anys d’antiguitat. En canvi, si parlem de patrimoni material –edificis, quadres...– requereix cent anys. Això és així perquè una cosa física aguanta i una cosa intangible és molt més mudable.

Que us ha suposat rebre els premis Joan Amadés i Antoni Carré?
Estic desconcertat. Jo no he fet res per rebre premis personalment, perquè he fet el que em venia de gust i creia que havia de fer. Ara bé, què signifiquen per a la cultura popular aquests premis? El valuós és el concepte abstracte de premi, perquè n’hi ha hagut molts de poesia, novel.la, pintura... i la cultura popular no tenia cap reconeixement. Ara n’hi ha uns quants i això està molt bé.