El foc dels diables: una catarsi festiva
Els diablots del ball de gitanes, els correfocs, els versots, el ball parlat i a toc de tabal són mostres fogueres ben vallesanes
Carles Riba
(text)
Si hi ha un element que ha fascinat l’ésser humà d’antuvi és el foc. La festa, com a reflex del món que ens rodeja i com a herència del passat, és un fenomen que no viu aliè als símbols i elements que hem utilitzat al llarg de la història per entendre una mica més qui som com a societat i d’on venim. Per això, els rituals lligats al foc han esdevingut una constant inalterable però amb significats polièdrics: simbolitza la purificació alhora que la devastat, significa la llum incandescent però també allò fosc, representa la incorrupció al mateix temps que el maligne. Com bé podem imaginar-nos, la festa altera l’ordre natural de les coses i capgira l’imaginari visual, sonor i temporal de la població que la celebra. Així doncs, el foc n’és un artifici apropiat, ja que la pólvora i les detonacions ens anuncien que l’espai-temps ha canviat i que la negror de la nit es pot combatre amb espurnes.
El foc festiu té un mitjancer concret, i aquest és el diable. Partint de la nostra tradició cultural, el diable és la personificació del mal, l’enemic de Déu. Són els àngels caiguts que lluiten contra la moralitat establerta i que remouen les parts més pregones del nostre interior. Per això, la cultura popular ha introduït en incomptables ocasions la figura del diable com a conduïdor de la disbauxa i la sàtira, sovint atorgant-li un paper burlesc i entremaliat. Un exemple nostrat i que entronca amb aquesta visió del dimoni com un element bufonesc és el cas dels diablots del Carnaval. Els diablots són una comparsa integrada a la majoria de balls de gitanes vallesans que s’encarreguen d’animar el públic assistent així com de vigilar que l’espai on s’executen les danses quedi ben delimitat. Aquesta visió contrasta amb la figura del diable present a les festes majors, on el seu marc ritual està lligat íntimament al foc i sí que connecta amb una lectura cristianitzada en simbolitzar la lluita de Llucifer i els seus sequaços contra el poder diví.
Per entendre l’origen dels diables com a fenomen festiu, cal remuntar-se a les processons del Corpus Christi medieval. Tant a Barcelona com moltes poblacions catalanes, s’ha conservat documentació que referencia els entremesos que participaven en la processó i en molts d’ells s’observa la concurrència de diables com a representació del mal amb una clara intencionalitat moralitzant. Un exemple d’aquests dimonis primitius que han perviscut fins avui en dia podrien ser les maces i els plens de la Patum de Berga que encara salten repartint espurnes a la plaça de Sant Pere durant la celebració del Corpus berguedà. Tanmateix, tot i la presència constant de dimonis en moltes manifestacions festives, el ball de diables parlat no es consolida com a tal fins a principis del segle xix on comença a assentar-se un model que combina la pirotècnia amb la representació teatral. L’estructura d’aquests primers balls, que parteix de l’eterna lluita entre el sagrat i el maligne, introdueix uns personatges que es poden trobar a la gran majoria de grups vallesans: en Llucifer que duu el ceptrot, la Diablessa –representada amb faldilles– i els diables que conformen l’exèrcit infernal duent una maça o forca.
Els versots i el ball parlat
A banda de l’ús de la pirotècnia, l’element que identifica i vertebra qualsevol ball de diables tradicional és la lectura dels versots o la realització del ball parlat. El model de diables que ha quallat fins als nostres dies prové de l’esquema penedesenc que es va consolidar a la Catalunya Nova a principis del segle xix i es va exportar a terres vallesanes amb la revifalla de les festes majors durant els anys vuitanta. Marcadament jeràrquic, es caracteritza per la presència de Llucifer, com a capità dels exèrcits de l’avern, que és acompanyat per la Diablessa i l’escamot de diables i que s’encarreguen d’encendre els trons i les carretilles amb les seves forques mentre reciten versos satírics dedicats a les efemèrides i a l’actualitat política de la població. La lectura d’aquests versos punyents normalment finalitza amb l’aparició de l’Arcàngel Sant Miquel, qui derrota els diables i els retorna a les profunditats de l’infern. Sovint, la redacció dels versots combina l’enginy i la ironia amb la crítica i atès el to burlesc contra el poder establert és un dels actes més esperats de les festes majors. Exemples de colles deganes que incorporaren des d’un inici la lectura de versots són el Ball de Diables de Montornès del Vallès, el Ball de Diables de Sabadell i el Ball de Diables de Granollers. A més, és mereixedor d’esment l’Acte Sacramental realitzat a Bigues i Riells del Fai perquè manté la nomenclatura tradicional de l’escenificació de la lluita entre el bé i el mal.
El correfoc
A l’imaginari popular, un dels actes que ha quallat amb més solera és el correfoc. En contra del que pugui semblar, el correfoc –una cercavila de caràcter participatiu on s’utilitza pirotècnia– és un acte relativament modern que s’originà a Barcelona amb la recuperació de les festes de la Mercè després del franquisme. Partint de l’èxit aconseguit, aquesta modalitat de cercavila començà a estendre’s ràpidament per a tot el Principat i actualment no hi ha festa popular del país que no contempli un acte d’aquesta magnitud, on una comitiva itinerant convida els convilatans a ballar plegats sota les espurnes de les carretilles.
Al Vallès tenim nombroses colles de diables que han anat trobant el seu tret distintiu durant els anys. L'heterogeneïtat hi és present atès que hi ha diversos grups que han optat per seguir una línia marcadament més tradicional i fidelitzar-se amb els patrons d’origen penedesenc mentre que hi ha altres colles que han apostat per incorporar noves fórmules més modernes on prima més la innovació i l’impacte visual, clarament influenciades per les colles de diables sorgides al voltant de l’àrea metropolitana. Amb l’ànim d’il·lustrar la varietat de models que conviuen a les nostres contrades, podem citar els Diables de Cardedeu, el Ball de Diables de la Sella (Lliçà d’Amunt i Santa Eulàlia de Ronçana), els Sentcremats de Sentmenat o els Diables de Castellar del Vallès. També hi ha els Diables de Can Sant Joan de Montcada i Reixac, els Diables de Canovelles o les múltiples colles que coexisteixen a la ciutat de Terrassa.
Diables a toc de tabal tradicional
L’amalgama creada per la pólvora, els trons, i el ball de forques no podria entendre’s completa sense la vessant musical. El toc de tabal és un element consubstancial a qualsevol sortida d’un ball de diables, sigui per acompanyar-los en formació o durant l’execució del correfoc. Els ritmes dels tabalers constitueixen una veritable guia per entendre en quin moment del ritual ens trobem perquè depenent del toc que s’empri, els tabalers ens estaran indicant si s’inicia el correfoc, si la comitiva es disposa a avançar en processó o si comença l’encesa final. És per això que la paleta sonora dels correfocs, a més de vehicular els sentiments més primitius, pot estar carregada de molts matisos que l’espectador pot anar detectant al llarg l’actuació.
En origen, els balls de diables primigenis han estat acompanyats sempre de tabals de fusta i membrana de pell, però amb la proliferació de les noves colles de diables durant els anys vuitanta i noranta s’ha introduit noves formacions musicals consistents en batucades o grups de percussió més modernitzats que s’allunyen considerablement dels cànons tradicionals. És convenient, en conseqüència, posar en valor la tasca realitzada per la coordinadora de Tabalers del Vallès, que busca reivindicar i apropar les formacions vallesanes que aposten pel toc de tabal tradicional en el món del foc. Aquesta coordinadora està formada per onze colles d’arreu de les dues comarques que treballen per la conscienciació de quin és el tipus de percussió i d’instrument idoni per acompanyar un ball de diables. Integra la coordinadora el Ball de Diables de Caldes de Montbui, els Diables de la Vall del Tenes, el Ball de Diables de Sabadell, el Front Diabòlic de la Garriga, els Diables Encendraires de les Franqueses del Vallès, els Diables de Cardedeu, els Diables de Granollers, els Bocs i Diables de Sant Antoni de Vilamajor, els Diables de Bigues i Riells i els Diables de Ca n’Aurell de Terrassa.
Gran desfilada a Granollers el 1957
Tot i que la tradició del ball de diables i del bestiari festiu no s’aferma a les terres del Vallès fins a les últimes dècades del segle passat, l’any 1957 es va produir a Granollers un fet insòlit i singular. Amb motiu de les fires de l’Ascensió d’aquell any, es va organitzar una gran cercavila que va comptar amb la participació dels escassos balls de diables i grups de foc que existien llavors. Hi van acudir els més que centenaris Drac i Ball de Diables de Vilafranca del Penedès, el Drac i el Ball de Diables de Sitges, el Ball de Diables de l’Arboç, el Drac de Vilanova i la Geltrú, el Drac d’un barri igualadí, el Drac d’Arenys de Munt i les Maces i la Guita Grossa de la Patum de Berga. La comitiva va avançar pels carrers més cèntrics de la ciutat i es van exhibir els balls parlats de les colles històriques que encara els mantenien. Per acabar-ho d’adobar, a la nit es va fer un Salt de Plens amb la comparsa berguedana a la plaça de la Porxada.
La importància d’aquest esdeveniment extraordinari rau en el fet que és totalment irrepetible. Moltes d’aquestes colles i peces centenàries amb els anys han protocol·litzat i limitat les seves sortides abstenint-se de treure la comparseria fora de la població d’origen. Així doncs, si avui resultaria impensable imaginar-se la Guita de la Patum de Berga empaitant els granollerins amb els seus fuets, podem dir amb orgull que, per un dia, el Vallès va ser el receptacle del bo i millor de cada casa en matèria de foc festiu.
Una imatge del correfoc dels Diables de Granollers.Foto: Laura Barrio.
La Pedral del Diable de Parets del Vallès. Foto: Heribert Gallardo.
Diablots del Ball de Gitanes de Sant Celoni interpretant el seu sainet abans de la ballada. Foto: Anna Masip.
Una imatge dels diablots del Ball de Gitanes de Sant Esteve de Palautordera dansant a la plaça. Foto: Edu Anton.
Forques dels Diables de Granollers. Foto: Tomàs. G.
Imatge de l’encesa del Ball de Diables de Sabadell. Foto: Antonio Sabadell.
Un moment de lluïment dels Diables de Cardedeu durant el seu correfoc. Foto: Josep Cayuela.
Una imatge de la Guita Grossa i les Maces de la Patum de Berga desfilant a la trobada de diables i bèsties centenàries de l'any 1957 a Granollers. Foto:Arxiu Bragulí.
Carpeta Alegria, és Festa Major!
