Balls i danses de les festes majors
Molts balls de plaça que subsisteixen tenen l’origen en antigues danses cerimonials on el poder civil i el fet religiós exercien un pes simbòlic
Carles Riba
(text)
Celebrar grans efemèrides amb danses i balls és una pràctica generalitzada arreu del país i, si atenem el calendari festiu de les nostres contrades, el Vallès no n’és una excepció ja que els vallesans ens hem valgut de danses pròpies per embellir i dignificar les dates més assenyalades del cicle festiu. Exemples paradigmàtics d’aquesta seqüència ritualística –i que poden apreciar-se de forma successiva cada any– són el famós Ball de Gitanes, celebrat a moltes poblacions vallesanes amb motiu de les festes del Carnaval, o el Ball de Plaça de Caldes de Montbui, en motiu de la festa de Sant Antoni Abat, on els abanderats i pabordes realitzen una solemne dansa a la plaça del Lleó que simbolitza l’antic traspàs de poders entre les parelles que s’encarregaven de guarnir l’altar de Sant Antoni. Per la festa de la Pasqua és tradició cantar i ballar les Caramelles i un bon testimoni n’és el Ball de Caramelles de Rellinars, amb una tradició que es remunta a finals del s. xix. En època primaverenca, a la Garriga, s’hi fan els Balls del Corpus, on s’hi executa el tradicional Ball de Cintes, amb una peculiar melodia recollida al Costumari Català de Joan Amades i reconeixible a tot el Vallès.
Els exemples esmentats serveixen per il·lustrar com les danses afiten el ritual de cada celebració atès que ens trobem davant d’un binomi indestriable: no s’entén una festa sense ball i no s’entén un ball sense un context festiu. Per això, les festes majors vallesanes també han anat incorporant al llarg dels segles diverses coreografies, tonades i motius musicals propis que han contribuït a generar una pàtina d’identitat durant les festes patronals. No hem d’oblidar que el Vallès beu de la tradició festiva de la Catalunya Vella i és per això que molts dels “balls de plaça” que actualment encara subsisteixen a moltes festes majors troben el seu origen a les antigues danses cerimonials on la presència del poder civil i el component religiós exercien un pes simbòlic. Aquesta model es contraposa amb l’altre model imperant a la Catalunya Nova, conegut com el model festiu del Penedès-Garraf-Camp de Tarragona, on els balls s’integren dins d’un seguici itinerant que acompanya les autoritats civils i eclesiàstiques tant a les anades i sortides d’ofici com a les processons patronals. A la pràctica, però, aquesta línia divisòria entre els dos models sovint és molt més difusa del que pot semblar ja que coneixem expressions festives vallesanes que juxtaposen aquestes dues visions.
L’Espolsada, patrimoni immaterial
Si una dansa ha esdevingut patrimoni immaterial del Vallès és l’Espolsada: un ball que entronca amb les arrels feudals de la comarca però que ha sabut adaptar-se al llarg dels segles esdevenint un acte de germanor entre la comunitat que la balla, capaç d’apel·lar a tothom. Aquest símbol distintiu vallesà es va estendre enormement a principis del segle xx mitjançant les danses que es realitzaven durant les ballades de gitanes per les festes del Carnaval. Segons sembla, l’espolsada era el mínim comú denominador d’aquelles poblacions que gaudien d’una colla pròpia de dansaires ja que, en molts casos, es conserven testimonis que corroboren la presència de l’Espolsada en el reguitzell de balls que es feien.
El nom de l’Espolsada fa referència al pas característic d’espolsar els peus entre els balladors, consistent en un puntejat que es fa de forma successiva amb tots els dansaires de la plaça. Exemples carismàtics de balls de l’Espolsada que s’han perpetuat fins als nostres dies són els de Marata, Cardedeu i Corró d’Avall. Cada una s’executa anualment en el marc de les seves festes majors respectives i, tot i partir d’una base comuna, hi ha certes particularitats que les fan úniques. Com a elements diferenciadors, en el cas de Marata, és tradició que les parelles facin les danses que componen l’espolsada amb un ramet de flors, i a Corró d’Avall, els membres de les parelles participants són distingides amb un mocador de color groc o vermell.
Paga-li Joan, a Sant Cugat
El dia 29 de juny, durant la festa Major de Sant Cugat, en honor a Sant Pere, a la plaça del monestir s’hi celebra una de les danses més antigues i estimades pels vallesans: el Paga-li Joan. Aquest ball pla amb reminiscències al segle XVIII, simbolitza un festeig entre els balladors on s’utilitzen dos elements imprescindibles: un vano i un ram. El consistori hi és present en l’execució del ball, així com els gegants de la vila, en Joan i la Marieta, que representen dos balladors de l’esmentada dansa i van abillats amb els accessoris indispensables per dur-la a terme. Els seus noms fan referència als protagonistes de la lletra de la cançó popular sorgida arrel de la melodia de la dansa: “Paga-li Joan a la Marieta, paga-li Joan un vano i un ram”.
El Paga-li Joan no és l’únic exemple de dansa circumscrita a la festa major que es pot apreciar a Sant Cugat. La Coordinadora d’Entremesos de Cultura Popular i Tradicional Catalana local ha apostat els darrers anys per la creació d’un seguici festiu que acompanyi les autoritats durant els actes més assenyalats de la festa major de Sant Pere i entre els anys 2001 i 2002 s’ha incorporat el Ball de Cercolets, el Ball de Panderos i el Ball de Cintes de Sant Cugat del Vallès a la comitiva local. Aquests balls formen part de la tipologia de ball itinerant que, conjuntament amb la resta d’entremesos i danses, realitzen els seus balls respectius per les diferents places i carrers. Tres són les sortides del seguici que permeten gaudir als santcugatencs d’aquestes manifestacions festives: un seguici inaugural durant els dies previs a la celebració patronal, un seguici nocturn on s’hi combinen els elements tradicionals amb adaptacions musicals modernes i el seguici de Sant Pere que duen a terme tots els grups de cultura popular el dia 29 de juny.
De Plaça i l’Estapera, a Terrassa
Un dels actes centrals de la Festa Major egarenca és el Ball de Plaça presidit per tot el consistori i a on l’alcalde i els regidors hi prenen un paper actiu. Aquesta dansa executada a la Plaça Vella de la ciutat pels volts de Sant Pere consisteix en un ball pla on els dansaires ofereixen les seves parelles respectives a l’alcalde i a la resta de membres de la corporació municipal per tal que facin un passeig inicial d’autoritats i encetin la ballada afegint-se a les primeres tirades del ball pla. Amb els anys aquest esdeveniment ha gaudit d’una gran popularitat atesa la participació de tot el seguici de la ciutat i amb la presència de l’Àliga de Terrassa, símbol del poder civil, acompanyant el consistori durant la sortida d’Ofici.
L’Estapera, en canvi, té un arrelament de caire més popular i obert a tota la ciutadania. Amb testimonis escrits a finals del segle xix, la melodia del Ball de l’Estapera ha estat adaptada per a ser ballada de múltiples formes, sent la més famosa la duta a terme durant el primer dia de festes en què els terrassencs que ho desitgen s’uneixen als grups de cultura popular per ballar conjuntament una senzilla coreografia que ja ha esdevingut patrimoni de la ciutat.
Donzelles, a Granollers
En l’actualitat, qui vulgui apreciar el Ball de Donzelles de Granollers haurà d’acudir l’últim diumenge de festa grossa a la Plaça de la Porxada. Tanmateix, part de l’atractiu que encarna aquest ball és producte de la seva dilatada història: parlar del Ball de Donzelles de Granollers implica remuntar-se a l’edat mitjana, atès que hi ha referències que situen l’origen de la dansa cap a la segona meitat del segle XVII. El ritual primigeni cal vincular-lo a la proliferació de la Confraria de la Immaculada Concepció ja que s’encarregava d’organitzar la dansa pels volts del 8 de desembre per recaptar els fons necessaris per proveir de dot a les donzelles de les cases humils que havien de contraure noces aquella temporada. Progressivament, es va abandonar aquest origen atàvic i la dansa va passar a executar-se en el marc de les festes del Carnaval com també ho van fer altres pobles del voltant -a la Garriga també existia en aquestes dates una dansa similar anomenada el Ball de Nines i Fadrins.
No va ser fins a la segona meitat del segle passat i gràcies a l’empenta del mestre Josep Maria Ruera i de l’Esbart de Granollers, que el ball va tornar a la plaça modernitzat i amb nova música arranjada. Les melodies que han arribat als nostres dies són el resultat de la tasca ingent de recuperació i adaptació que en va fer el mestre Ruera incorporant-hi un galop d’entrada i una sortida cerimoniosa.
Després d’haver-se mantingut en l’imaginari popular durant anys –gràcies a la voluntat constant de l’Esbart de la ciutat en continuar ballant la dansa–, a la dècada dels noranta es va traslladar el ball dins els actes de la festa major dels Blancs i Blaus de Granollers. Així doncs, actualment, el Ball de Donzelles ha perviscut fins als nostres dies i gaudeix d’un espai singular dins la programació del diumenge de festa major on tothom qui ho desitja pot sumar-se a ballar amb la seva parella.
Una imatge del Ball de Plaça de Caldes de Montbui, de l’any 2011. Foto: Anicet Canals.
Un fotograma de la pel·lícula que l’any 1902 la casa Napoleón de Barcelona va dedicar al ball de l’Espolsada de Cardedeu.
Una imatge del Ball de Plaça de Terrassa, de l’any 1876.
Una imatge de l’antic Ball de Donzelles a la dècada dels anys vint del segle passat, a la Plaça de la Porxada. Foto: Arxiu Joan Font.
Balladors del Paga-li Joan de Sant Cugat del Vallès amb els elements típics de la dansa. Foto: Ajuntament de Sant Cugat.
L'alcalde de Terrassa i la corporació municipal iniciant el Ball de Plaça. Foto: Ajuntament de Terrassa.
Una imatge del Ball de Gitanes de Sant Celoni, en una imatge d’inicis dels anys trenta del segle passat.
El ball de l’Espolsada de Marata durant la passada Festa Major. Foto: Ajuntament deles Franqueses del Vallès.
Carpeta Alegria, és Festa Major!
