La fesomia del pianista, fortepianista i músic polifacètic que és Josep-Maria Roger (Riells del Fai, 1952) pot fer pensar en la del compositor austríac Gustav Mahler, però, més enllà de la similitud amb un dels grans, pertany a la generació de músics de llarga trajectòria que, en el tombant dels segles xx al xxi, han contribuït a la consolidació de canvis i millores rellevants en el paisatge musical català.
No hi ha manuals, ni mapes orientatius en l’itinerari d’iniciació o dedicació a la música; els camins són tan diversos que bé es podria aplicar a la música allò que el poeta Joan Brossa va dir referint-se a la poesia: "La poesia és com l'electricitat, que és a tot arreu. El que s'ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia”.

Granollers, un estímul ric
No és un tòpic ni una frase feta dir que Granollers ha estat especialment sensible a la música, perquè la música va ocupar un lloc preferent entre les iniciatives cíviques que, des del segle xix, van promoure la creació d’entitats i institucions culturals que afavorien la vida del cant coral, els músics solistes, la música religiosa, les orquestres de ball, de música clàssica, el repertori popular o el jazz.
Ja l’any 1928, el mestre Josep Maria Ruera (Granollers, 1900-1988) deia: “Creiem que aquí pot haver-hi una Escola Elemental que devingui de vertadera utilitat, fent possible l’estudi de la música en forma més sòlida que no fins avui i que els qui passin per les seves aules, alliçonats pels seus mestres i ben emmenats amb llur guiatge, puguin devenir vertaders músics”.
Anys a venir, el mateix Ruera va ser qui va animar l’adolescent riellenc Josep-Maria Roger a seguir amb ell els estudis musicals que havia començat a Sant Feliu de Codines amb el mestre Isidre Corderas. I, molts anys després, Roger esdevindria professor (entre el 1982 i el 2018) de l’Escola Municipal de Música i Conservatori que portaria el nom del seu mestre i de la qual en va ser director entre el 2010 i el 2014. La seva intensa activitat com a docent també l’ha exercit a l’Escola de Música de la Garriga i al Conservatori Superior del Liceu, entre d’altres.
Bona part dels aprenentatges ho són per imitació. A Granollers han coexistit estils, músiques i formacions diverses i el mateix mestre Ruera havia estat un exem­ple de músic total: tenaç i versàtil, incondicional de la formació continuada, compositor molt celebrat i director i intèrpret d’orquestres clàssiques i conjunts de ball. Tot un referent molt valuós per als escassos alumnes que, com Roger, volien dedicar-se professionalment a la música i que en un moment donat tocarien tecles tan diverses com la d’acompanyar i fer arranjaments per a músics i conjunts del pop com Miguel Ríos o La Salseta del Poble Sec, entre d’altres.
L’arribada l’any 1984 com a nou director de l’Escola Municipal de Música de Granollers del jove clarinetista Carles Riera (Granollers, 1956-2009), molt interessat en la música antiga i en els intruments d’època, va inaugurar una nova etapa. Per a Roger, la gestió de Carles Riera va significar “l’europeïtzació de l’escola, la transformació de l’organització interna, la formació del professorat, els continguts pedagògics i la divulgació musical.” En el seu cas, la influència i la col·laboració amb Carles Riera van ser de­terminants per refermar la decisió presa de deixar l’àmbit de la música pop.
La llarga vinculació del pianista vallesà amb l’Escola de Música de Granollers –ja fos com a alumne, professor o director– va proposcionar-li una mirada d’observació i coneixement de les diverses etapes de formació dels futurs músics. El llargament esperat reconeixement dels estudis superiors es va concretar amb la creació de l’Escola Superior de Música de Catalunya (2001) i la del Taller de Músics (2011).

El fortepiano, els matisos
Des del punt de vista artístic, seguint les traces del camí iniciat des de la segona meitat del segle xx per músics com Frans Brüggen, Nikolaus Harnoncourt, John Eliot Gardiner o l’igualadí Jordi Savall, la dedicació de Josep-Maria Roger al fortepiano va ser un nou al·licient i una singular aportació molt ben rebuda per la crítica i el públic. Un dels principals atractius d’aquest instrument de corda percudida era que permetia les intensitats del “fort” i el “fluix”, a diferència del clavicèmbal, i alhora la seva sonoritat resultava nova: escoltar composicions per a fortepiano és una experiència diferent en comparació amb la sonoritat del piano modern.
Atès el seu bagatge, no és estrany que Roger hagi pres part també en l’àmbit de la divulgació, participant directament en l’eclosió multiforme d’accions de sensibilització i coneixement com ara tallers, cursos i conferències, presentacions, audicions o projeccions, adreçades a tota mena de públics i des de registres molt diversos. Ni tampoc que en l’actualitat retrobi en la composició, una nova plenitud.
L’art de la interpretació i, en especial, el de la improvisació musical, són unes formes que semblen espontànies, simples i com acabades de descobrir. Un motiu, una melodia o un tema que, recreats en mans dels mestres, brillen amb naturalitat. Amb el temps, la trajectòria dels músics experimentats com Josep-Maria Roger enlluerna, de vegades, per la seva aparent senzillesa.
Res més difícil.