En honor d’un dels dos patrons de Matadepera, Sant Sebastià, que se celebra el 20 de gener, la vila als peus de la Mola celebra una festa major d’hivern sonada, que enllaça dos caps de setmana de gener, amb un munt d’actes relacionats amb la natura i la pervivència de les seves antigues tradicions rurals. És una veritable festassa just després de les festes de Nadal, que, a diferència del que és habitual arreu, en què la festa major d’hivern o festa major petita acostuma a ser menys celebrada que la d’estiu, a Matadepera té molta més vistositat i projecció que no pas l’estival, pels volts del 29 d’agost, per Sant Joan degollat, l’altre copatró.
Les festes de Sant Sebastià giren entorn d’un pi que es va a buscar al bosc amb tota una acció ritual, precedida d’una trobada-sopar popular, abans de baixar-lo, de nit, portat a l’espatlla per la gent del poble i que l’endemà és plantat a la plaça de Cal Baldiró. Al voltant seu s’hi organitzen algunes de les activitats més destacades com ara el Concurs de Grimpaires –per arribar fins al capdamunt del pi– o el ball del Tortell. La marxa amb torxes, el correfoc i l’encesa de fogueres monumentals són altres dels elements festius que testimonien les importància del foc, ja des d’èpoques pretèrites. La devoció per Sant Sebastià arrenca de l’edat mitjana, quan per tot Europa es va escampar el seu renom com a advocat contra la pesta i els mals contagiosos. A Catalunya hi ha més d’una seixantena de esglésies sota el seu patronatge i Matadepera també s’hi va posar el 3 d’abril de 1661. Aquell dia Sant Sebastià va ser declarat copatró del poble i es va instituir com a festa de precepte per decisió de tots els amos de les cases de pagès disperses que configuraven el poble. Es va fer un vot de poble a Sant Sebastià amb una promesa de fidelitat.
Durant la segona meitat del segle xix a Matadepera hi havia dues germandats o societats de socors mutus per malalties, invalidesa, accident o defunció: la de Sant Sebastià i la de Sant Roc, que l’any 1897 es varen fusionar en una d’única, la de Sant Isidre, patró dels pagesos. Celebrava la festa el quinze de maig, per Sant Isidre, i un dels actes importants era anar al bosc a cercar un pi que plantaven a la plaça perquè presidís les festes. Tot faria pensar que els inventors de la festa del pi varen ser els pagesos de la germandat de Sant Isidre, però resulta que, de fet, segles abans, quan Matadepera era un grapat de masos disseminats, ja es feia una festa on es plantava un pi, on els vilatans d’aquell moment feien un ball al seu voltant a l’hora de segellar els acords importants. Amb tot, l’origen real de la festa del pi cal cercar-lo, encara, en els pobles primitius que hi havia a la península ibèrica –que practicaven el culte al bosc i als arbres– abans que els romans desembarquessin a Empúries.

Una germandat refundada
Desavinences entre pagesos al si de la germandat de Sant Isidre van fer que el 6 de maig de l’any 1900, a les tres de la tarda, es refundés la germandat de Sant Sebastià, al local del Casino Matadeperense, a Cal Robert del carrer de Sant Joan. La nova entitat va fer la seva tasca d’ajut als mutualistes i el 20 de gener celebrava una festa.
La germandat de Sant Sebastià va perdurar i quan l’any 1950 va celebrar les noces d’or ho va fer amb una festa de gran relleu. Aquell vigor va entrar en decadència una dècada després, quan als anys seixanta amb prou feines quedaven pagesos al poble, la major part dels quals havien anat a treballar a la potent indústria terrassenca. A més, l’establiment de la Seguretat Social obligatòria també feia perdre sentit a aquella entitat mutualista. Durant aquells anys difícils, la festa es va reduir a un ofici religiós a la sortida del qual els pocs germans que quedaven menjaven un tall de tortell a la rectoria i feien un trago de mistela.

La represa als anys setanta
La germandat tenia els dies comptats quan, tot d’una, va ressuscitar per desig exprés d’un un expresident de l’entitat, Florenci Sellarés i Sala. Durant la dècada dels cinquanta havia patit una malaltia greu i, ja prostrat al seu llit de mort, l’any 1973, Florenci Sellarés va cridar el seu amic i veí Antonio Garcia –conegut com en “Pintoret”– i li va encarregar que per res del món deixés morir la germandat de Sant Sebastià. “No abandoneu; convoqueu una reunió per tirar-la endavant”, li va suplicar. En Pintoret va quedar tan impactat per les paraules del seu amic que, poc després, va reunir els seus amics més propers que varen decidir que es posarien a treballar per complir la darrera voluntat de Florenci Sellarés. Aprofitant que faltava molt poc per celebrar els setanta-cinc anys de la germandat varen decidir que calia fer una gran festa.
Varen proposar incloure dins la nova festa de Sant Sebastià, algun acte relacionat amb el pi, tal com feien els pagesos en aquella antiga festa de Sant Isidre, i la idea va ser molt ben acollida. El setanta-cinquè aniversari va ser molt lluït, amb actes durant tot un cap de setmana.
Així va ser com la germandat de Sant Sebastià va recollir el testimoni de l’ancestral festa del Pi i la va incorporar com un dels actes més emblemàtics. Des d’aleshores, la germandat de Sant Sebastià ha celebrat la seva festa durant cada any, amb el pi com a símbol, amb cada vegada més èxit i una més gran participació popular. Avui la germandat ja no fa socors mutus més enllà de recordar la promesa de fidelitat feta l’any 1661 pels veïns de Matadepera i d’encarar-se al futur tot revivint les arrels d’un passat rural.