Per Sant Jordi de l’any passat, Maria Massana i Garcia va fer cent anys. A mig matí, quan les filles li van demanar que obrís la finestra del menjador, va descobrir tot de veïns congregats al carrer que l’aclamaven per celebrar l’aniversari. “Verge santa...!”, s’exclama encara en recordar-ho. L’esperava una xocolatada al garatge de casa, al barri sabadellenc de la Creu Alta, amb tot de globus, sarau i un pastís. Més tard, la família va arrodonir la jornada en un restaurant. I ara, tota cofoia, ensenya un àlbum amb les fotos que es van fer aquell dia.

De petita, jugava amb en Pere Casaldàliga
La Maria viu a Sabadell des de fa gairebé seixanta anys. Va néixer a Sallent el 23 d’abril del 1922, però al cap de vuit mesos la família es va establir a Balsareny, on van venir al món els seus germans, en Joanet i en Pepito. Anava a l’escola de les monges dominiques, on va coincidir amb en Pere Casaldàliga, que era una mica més petit. En acabar la classe, ella, els seus germans i en Casaldàliga es quedaven a jugar a l’escola, fins que els venia a buscar el pare, que plegava més tard. Evoca el que més endavant seria aquest conegut escriptor i bisbe defensor de la teologia de l’alliberament: “Era molt bon nen! De ben menut ja tenia una altra idea, la dèria dels pobres... Un cop va anar a visitar el Papa, a Roma, i aquest li va dir: ‘Per què ets així?’, sempre amb ganes d’ajudar els pobres...”. I somriu, trapella: “Amb en Pere jugàvem a saltar a corda, al diàbolo... I també miràvem com les monges tallaven les vores de pa d’àngel de les hòsties, vores que després ens cruspíem nosaltres...”.
El pare de la Maria va treballar de manyà a Cal Vinyes, la mateixa fàbrica on la mare teixia i on ella mateixa també va anar a espetegar amb dotze anys, per fer-hi rodets i, més endavant, treballar de teixidora. A aquesta edat va haver de deixar d’anar a estudi per treballar de les cinc de la matinada a la una del migdia, “així feia les vuit hores, i a les tardes vaig anar un parell d’anys més a les monges, on fèiem el que m’agradava més a mi: cosir –fèiem voretes, calats...– i llegir –sobretot història sagrada i història d’Espanya–; el dia que tocava alguna d’aquestes dues coses, jo era feliç”, diu.
Al començament la Maria portava dos telers, a la fàbrica. Però anys més tard l’amo va comprar telers automàtics i ja en tocaven deu per teixidora, i després setze! “Amb el temps es va anar veient que la fàbrica se n’anava a terra, de manera que, com que a casa érem tres que en depeníem, vam venir a raure aquí, a Sabadell, a treballar amb la llana”, s’explica. Curiosament, aquesta és la població on Pere Casaldàliga havia passat els primers anys del seu sacerdoci, entre 1952 i 1958, i on també és molt estimat, perquè va deixar un gran record entre els que el van tractar. La Maria Massana va desembarcar al Vallès el primer de maig de 1964, quan tenia quaranta-dos anys. Va venir amb el marit, Josep Sánchez, i amb els dos fills que tenien en comú, en Josep –avui, gran artista de l’esmalt– i la M. Dolors. L’endemà d’arribar, va entrar a cal Giralt, una empresa tèxtil del mateix barri, on va treballar durant dos anys, fins que va arribar la filla petita, la Carlota.

Cus, escolta música i llegeix
“Tota la roba que porto me l’he cosida jo”, afirma tota cofoia. Encara avui enfila l’agulla sense ulleres, estri que no necessita sinó per mirar la televisió. Per això confessa: “L’he tinguda bona, la vista, jo; de manera que a vegades no m’enrecordo de posar-me les ulleres”. I afegeix: “Jo, de petita, buscava retallets de roba i feia vestits per a les nines. Tota la vida m’ha agradat a mi, cosir”. I l’omple molt escoltar música. “Cada dissabte miro el concert que fan a La 2 a les vuit del matí, perquè cada dia em llevo puntualment a les set, no passa ni cinc minuts”, aclareix. I també és una gran lectora: quan la visitem, s’ha llegit el número anterior de Vallesos, l’últim de Sàpiens i té un llibre de gruix considerable damunt d’una tauleta del menjador.
Quan li preguntem pel secret de viure tant i tan bé, respon: “No ho sé pas, és anar fent, el dia a dia...”. La seva filla M. Dolors, que no s’ha volgut perdre la nostra visita, igual que sa germana Carlota, afegeix que la mare s’agafa les coses bé, que no s’amoïna gens i que viu amb pau i tranquil·litat. I la Maria ho rebla: “Això ho he fet sempre. Potser sí que el caràcter hi ajuda... I fer àpats amb menjar natural i sense posar-se’n gaire quantitat... Si m’haguessin dit que havia de viure cent anys no m’ho hauria cregut! He tingut algunes patacades, com tothom, però si hi has d’arribar així de bé, ja m’està bé!”, afirma contundent. “Ara, anar fent fins que arribi l’hora. M’he quedat sense cap amiga ni cap veïna de les d’abans, ni aquí ni a Balsareny; se m’han mort els germans, però jo estic tranquil·la, visc sense angoixa ni recança”, afirma, segura d’ella mateixa, tota reposada, amb ganes d’aprofitar tots els moments que li queden amb un optimisme i una serenor encomiables.