Una aportació singular dels arxius del Vallès al millor coneixement del català preliterari
Un document conservat a l’Arxiu Municipal de Caldes de Montbui dona noves dades sobre els primers textos escrits en un llatí empeltat pel català primerenc
Tània Alaix
, Jesús Alturo
(text)
Conèixer els orígens de la pròpia llengua és un curiositat compartida pels estudiosos i la societat parlant d’aquella llengua. Aquesta atracció es manifesta ben viva en tots els països i, naturalment, els catalans no en som pas una excepció. Més aviat som uns excepcionals seguidors de totes les novetats que fan referència a l’origen, al present i al futur de la llengua que ens agermana i que és la millor i més evident manifestació tangible del nostre esperit col·lectiu.
La teoria fins ara imperant sobre el moment de la formació del català, és la que el situa entre el final del segle vii i principis del viii. A nosaltres, però, en un estudi recent, ens ha semblat trobar indicis provatoris que la nostra llengua ja estava formada de molt abans. Les queixes de sant Pacià, bisbe de Barcelona a final del segle iv, sobre el pobre llatí que ell constatava a l’entorn dels seus dies, resulten molt clarificadores; i, més encara, quan en els seus propis escrits se li escapen, a ell, literat cultíssim, d’excel·lent preparació acadèmica i amb un gran domini de la llengua i retòrica del millor llatí, algunes frases i mots que s’allunyen tant del llatí clàssic com s’apropen al protocatalà. Basti esmentar un sol exemple: l’ús de l’adverbi subinde, que a partir del seu significat originari de ‘immediatament després’, ‘de seguida’ passà en el llatí popular i viu a indicar ‘sovint’, d’on deriva la forma catalana, en substitució de la paraula clàssica saepe, que no ha tingut derivació en les llengües romàniques.
Llatí parlat i llatí clàssic
I és que el llatí viu, el llatí real, el parlat a casa i al carrer, no va ser mai el llatí clàssic; aquest era un llatí sols de llibre, acadèmic, emprat només pels millors escriptors i destinat als més cultes oïdors (la lectura en aquell temps era sempre en veu alta). I el català i tota la resta de llengües romàniques deriva d’aquest llatí parlat (el més emprat i menys testimoniat) i no del clàssic i acadèmic (el menys usat i el més conservat per abundància de testimonis).
D’aquí que creguem que no sols la nostra llengua sinó també la resta d’idiomes neollatins ja estiguessin formats, pel cap baix, al segle iv, si no molt abans i tot.
Però els primers testimonis escrits en català tardaran encara molts segles a trobar-se. Caldrà esperar el segle ix. Per què? Per dues raons: la primera per manca de suficients testimonis escrits en aquest lapse de temps, que va del segle iv al ix. I la segona, per manca de necessitat. I és que, justament al segle iv, va tenir lloc una gran revolució, el major canvi cultural viscut al nostre món occidental: el pas de l’Orbis Romanus a l’Orbis Christianus, el pas del Món romà al Món cristià. Aquesta ingent transformació es va donar també en un moment de crisi del sistema escolar romà, crisi que va comportar l’augment de l’analfabetisme. A poc a poc, seran només els eclesiàstics els que rebran educació escolar, i la majoria de la societat serà illetrada. Ni sabrà llegir ni sabrà escriure. Per tant, estava incapacitada per a entendre els textos escrits en llatí com en qualsevol altra de les noves llengües romàniques. En canvi, els futurs eclesiàstics rebien llur formació en llatí i la gent de cultura es comunicava en aquest llatí escolar; per escrit en tota ocasió, i oralment també sovint i sempre que els parlants fossin de llengua nadiva diferent. No tenien, doncs, tampoc cap necessitat de recórrer a les llengües vernacles per a l’escriptura.
Tractes de naturalesa jurídica
Ara bé, a partir de la promulgació de les lleis godes a mitjan segle vii recollides en el codi legal conegut com Liber iudiciorum o Liber iudicum, en vigència a les terres de la futura Catalunya i àdhuc de la Catalunya incipient fins a entrat el segle xiii, els tractes de naturalesa jurídica s’havien de posar per escrit. Quan dos propietaris pagesos, per exemple, volien permutar unes terres o comprar i vendre una possessió, una vegada posades d’acord ambdues parts, havien de recórrer a l'ajuda d’algú que posés per escrit la seva voluntat davant testimonis. I l’única persona apta per a aquesta funció solia ésser el rector de la pròpia parròquia o algun altre eclesiàstic d’ells conegut.
I aquest eclesiàstic (com es pot veure a la imatge de sota) escrivia el conveni en llatí i després l’havia de traduir a la llengua pròpia i única dels contractants i dels testimonis, perquè fossin sabedors i plenament conscients del que signaven posant només un punt de conformitat en la seva signatura heterògrafa. D’aquí que, per avançar feina, aquests escrivans deixessin en llatí les parts més formulàries del document, cosa que també contribuïa a donar major solemnitat a l’acte, i escrivissin ja en llenguatge molt arromançat o plenamant català els termes més importants de l’acció jurídica recollida per escrit, que era la part que l’escrivà hauria de traduir o explicar amb major claredat.
I fou així com s’anà introduint la llengua viva del poble en l’escriptura. A poc a poc. De primer algunes paraules aïllades al segle ix i x. Després ja frases i paràgrafs sencers, i, finalment, textos complets des del segle xi.
Però aquest canvi no va ser motivat per la ignorància dels escrivans, sinó induït per la del poble. I no es va donar sobretot en època feudal per cap dificultat de la vigorosa llengua llatina a expressar els nous conceptes d’una nova societat. I l’ús del català escrit no va ser emprat primer i més abundantment a les terres pirinenques per major ignorància d’aquestes contrades ni una menor romanització.
El primer escrit arromançat de Caldes de Montbui
Al segle xi, el català ja s’havia introduït a l’escriptura en tot el nostre terrer, occidental i oriental. Que la majoria de testimonis escrits en català tinguin origen pirinenc és ben honrós per a tots els qui, per naixement o de cor, en som fills, perquè escriure inicialment en català, vencent la rutina secular de fer-ho sempre en llatí, implicava la superació de no poques dificultats. Però aquesta circumstància no deixa d’obeir al caràcter sovint aleatori de la conservació de les fonts històriques.
I prova que això és així, la tenim també als arxius vallesans. En concret, a l’Arxiu Municipal de Caldes de Montbui s’ha conservat un dels primers i més interessants escrits en llenguatge molt arromançat. És l’acceptació jurada d’un compromís, però no d’una persona concreta. Es tracta d’un model que degueren seguir diverses persones, perquè aquest jurament no duu cap nom particular referit a qui el va prestar. Vol dir això, per tant, que és una plantilla de jurament, però, atès que també hi surten esmentats personatges concrets, hem de concloure que no es tracta d’un patró de valor genèric, sinó puntual, d’utilitat només per a un nombre determinat de persones que degueren veure’s obligades a jurar el compromís que es detalla. Però, en qualsevol cas, un nombre suficientment ampli com per a justificar que no es repetís la còpia del text per a cada una d’elles.
Aquest document no duu ni signatura de qui el va posar per escrit, ni datació. Però, justament la presència de determinats noms propis permet de situar la còpia del text indatat dins una franja cronològica prou ajustada, entre 1031 i 1035, que són els anys que queden delimitats pels del pontificat del bisbe Guadall Domnuç, que va regir la càtedra de Barcelona entre 1029 i 1035, i per l’any en què Mir Gerbert, vidu de Dispòsia des de 1030, es va casar amb Guilla de Besora, filla de Gombau de Besora, també present en aquest diploma.
Aquest text degué ésser confeccionat a Barcelona (abans que no pas a Vic). D’altra banda, l’escriptura del diploma té un aire semblant al d’altres escrivans de Barcelona de l’època indicada: el sacerdot Argemir, el sacerdot Gelmir, el prevere Vidal, el levita Joan, el levita Ponç, el levita Senfred, el prevere Amalric o el prevere Ermemir.
Oferim la nostra edició del text, discrepant de les anteriorment fetes, en el nostre llibre Lletres que parlen: viatge als orígens del català, publicat enguany a la col·lecció Orígens de La Magrana.
Patrimoni Paleografia
