Lluís Paloma i Boncompte (Terrassa, 1940) ha estat professor de francès, anglès i història de l'art, als Escolapis egarencs i a l'extingida i influent acadèmia Cultura Pràctica, també de Terrassa, on viu. És pare del lingüista David Paloma. Per la seva banda, Josep Mula i Faja (Barcelona, 1940), sacerdot escolapi després secularitzat i també psicòleg, va iniciar-se als Escolapis d'Olot i després va anar als de Terrassa. Amb anys d'activitat a Barcelona, actualment viu entre el cap i casal i Roses, a l'Alt Empordà. Ha estat, a més de director de l'Escola Pia egarenca i director tècnic de batxillerat, professor de filosofia, història de la filosofia, literatura i religió.
Amb ells rememorem uns anys dels quals, l’alumnat –el COU va ser mixt, per primer cop, el curs 1971-1972, en aquest cas amb les noies del proper col·legi de les Carmelites– en guardem un bon record [i qui escriu això ho fa en primera persona], també mitjançant uns viatges que ens van obrir l'esperit i la mirada al vent del món...

De la Catalunya del Nord a Itàlia, París i Londres
Lluís Paloma recorda que des de sisè de batxillerat, al curs 1970-1971, els alumnes dels Escolapis vam començar a fer sortides de patrimoni, bàsicament romànic, per Catalunya i, singularment, pel seu territori septentrional, sota –encara, i durarà– sobirania francesa. “A mi, la Catalunya del Nord em motiva molt ja des de jove”, afirma convençut.
Després, calia anar a reptes encara més ambiciosos, sobretot pensant en viatges que solien fer-se una mica abans de Setmana Santa. “A Can Colapi de Terrassa –diu Josep Mula–, qui va començar a fer viatges va ser el pare Ramon Mestre, bàsicament al Vaticà, tot i que, com és natural, trobava temps per a voltar una mica per Roma”. Potser prenent-li l'exemple, el viatge d'aquell sisè de batxillerat va fer-se a Itàlia, no cal dir que Roma i el Vaticà inclosos.
Vam anar també a Sanremo, Pisa, Florència, Orvieto, Pistoia, Siena, Ravenna –el dia que hi vam passar hi havia sciopero, vaga en italià, i això ens va impedir de visitar el seu magnífic patrimoni–, Venècia, Milà... Podeu ampliar-ne detalls, d'aquest viatge i d'altres aspectes dels Escolapis i de la Terrassa i l'ambient de l'època, al més que interessant llibre d'un dels meus companys, l'historiador Josep Puy –també col·laborador de Vallesos–, intitulat Carta de grisos (Llop Roig, 2020).

El món de després del Maig del 68
Per a uns noiets de setze anys, tot plegat no estava gens malament, perquè un viatge com el d'Itàlia era una porta d'entrada a l'Europa i el món posteriors al mític Maig francès del 1968. Els costums ciutadans, doncs, començaven a relaxar-se, i tot era una mica més amable –no tant, òbviament, a l'Estat espanyol. Segur que en Paloma –un professor aleshores encara força jove– s'hi trobaria, malgrat el franquisme tardà, com peix a l'aigua...
“Tanmateix –comenta–, portar-vos en solitari considero que va ser una gran equivocació”. Avui, els viatges i estades escolars acostumen a fer-se amb uns protocols força diferents i molt més complexos, però en els nostres, el Lluís conduïa el ramat bàsicament sol, tot i que sovint en companyia de la seva dona, Anna Maria Sanllehí i, no cal dir, del conductor de l'autocar. L'aventura era doncs, per a ell, un pèl arriscada. “Una vegada vam ser els protagonistes d'un robatori, però no s'ha aclarit mai qui el va fer, tot i que vam sospitar d'un dels vostres”, rememora perspicaç.
Al curs de COU (1971-1972), en el qual Josep Mula, a més de director del col·legi i professor, era psicòleg, es va anar a París i a Londres, amb un recorregut addicional per Stratford-upon-Avon, Oxford i Cambridge. “Jo –diu Lluís Paloma– sempre havia insistit que anéssim a París, ja que hi podríeu practicar el francès que estudiàveu”. I, malgrat que l'educació de l'època encara no incloïa l'ensenyament de l'anglès, l'escapada britànica des de terra francesa va valdre la pena.
Aquell i altres viatges posteriors, a l'Escola Pia i a Cultura Pràctica, que en Paloma havia fet a París amb alumnes, tenien bon ambient perquè eren com una festa. “A l'Ajuntament de París –explica–, una vegada ens van fer una gran rebuda i fins i tot un obsequi, ja que ens havíem fet amics d'una tinent d'alcalde”.

L'impuls de la Llei Villar Palasí
Tot i que al franquisme, com dèiem, li faltaven encara alguns anys per acabar-se, una nova Llei general d'educació, impulsada l'any 1970 pel ministre del ram, el valencià José Luis Villar Palasí, contribuïa amb eficàcia a tota aquella obertura de mires, i permetia noves iniciatives i activitats pedagògiques i culturals.
“No cal dir que aquell esperit –diu Josep Mula– el vam viure amb intensitat. I encara més tenint en compte que l'última Llei d'educació espanyola era la ley Moyano, impulsada pel ministre liberal Claudio Moyano un llunyà 1857”.
L'exescolapi i psicòleg recorda que “un dels suggeriments de la nova llei era que l'educació havia d'estar fonamentada en el concepte cristià de la vida, però jo creia que més aviat en el concepte ètic, que és un criteri ben diferent. Davant d'això, un dels prohoms de Terrassa que donaven suport al col·legi em va dir que ell no podia asseure's en una taula on hi hagués un escolapi que renegués de la seva religió”.
A partir de la nova llei s'implanten l'EGB, el BUP i el COU. I, a parer d'en Mula, noves actituds pedagògiques. “Per exemple, el mestre no és qui ensenya, sinó qui fa aprendre. O la lletra amb sang entra, és cert, però amb sang del mestre”. A més, en aquells anys i en determinats centres començava a promocionar-se el català en l'entorn escolar. “Ho demostra el fet –explica– que la meva tesina de final de carrera de Psicologia fos la Construcció d'una prova de comprensió verbal en català”.

Elna, els camps de concentració, la tomba de Machado...
Com a docent, el que més li interessava a Lluís Paloma era que els alumnes “estimessin el que feien, i no que l'aprenentatge fos una obligació. I si, com algú havia dit, jo se us enduia a passejar, és perquè volia que gaudíssiu i, d'aquesta manera, us forméssiu”, ens explica.
Per això, a la Catalunya del Nord, a més dels referents de l'art romànic, havíem anat a llocs com la Maternitat d'Elna, els antics camps de concentració o la tomba d'Antonio Machado, a Cotlliure. O, en l'entorn barceloní i en l'aspecte tecnològic, la parella Paloma-Mula ens havia portat a la Fira de Mostres, al ja desaparegut saló Sonimag o a la Seat. Sí, la lletra –o l'esforç– amb sang potser entra, però sobretot ho fa amb bona disposició de l'alumne i sang –actitud i aptitud– del mestre.