La llengua popular diu que “els testos s’assemblen a les olles”, tot volent explicar les semblances que a vegades es donen entre pares i fills, fet que no és, ni molt menys, cap ciència exacta. En el cas, però, de l’editor i escriptor de Llerona Josep Maria Boixareu i Viaplana (Barcelona, 1940), es pot ben dir que la predisposició a les lletres ja li ve d’abans de néixer i tot. Perquè els seus pares, un ferroviari i una mestra, es van conèixer després d’haver escrit de lluny estant moltes cartes d’amor fent-se passar respectivament per un amic i una amiga enamorats, que amb prou feines sabien escriure. I, com si fos una pel·lícula, quan l’encanteri va desvelar les plomes veritables que hi havia darrere d’aquelles paraules tan tendres i ensucrades, els seus autors reals, en Josep M. Boixareu i Ginesta i la Mercè Viaplana Jové, es van voler conèixer i, amb tota fluïdesa, es van robar el cor.

L’editorial Marcombo
Devoció i traça per les lletres a banda, és un fet que en Josep Maria Boixareu fill estaria sempre envoltat de llibres des que el seu pare va crear –amb dos altres socis–, l’any 1945, l’editorial tècnica Marcombo, que ell acabaria dirigint anys després d’incorporar-s’hi de ple el 1970. Amb tot, ja des dels deu anys es bellugava per la casa empaquetant i repartint llibres, així com revisant galerades compaginades, premiades pel pare amb un duro per cada errada que hi trobava.
L’editorial va venir inspirada per la feina que aquell ferroviari republicà –cap del comitè antifeixista de l’estació de Badalona– havia fet en una editorial de París durant un temps d’exili viscut en plena Guerra Civil, durant el qual va cavil·lar la possibilitat d’emigrar a l’Amèrica llatina. D’aquí la vocació llatinoamericana d’una editorial que va buscar el seu nínxol de mercat en els llibres tècnics i científics pel fet que un dels socis era enginyer de telecomunicacions. La dèria llatinoamericana va fer que Marcombo comprés la llibreria Hispano Americana de la Gran Via davant de la Universitat de Barcelona, al damunt de la qual avui hi ha l’editorial. De fet, en Josep Maria es va estrenar com a articulista fent cròniques diverses per a la revista Amenidades que la llibreria editava als anys seixanta per fidelitzar la clientela.

Química nuclear
Tot i saber del cert que algun dia acabaria treballant a l’editorial, abans va voler fer carrera universitària a l’Escola d’Enginyers Industrials. Especialitzat en química nuclear, va renunciar a darrera hora a una beca llaminera per estudiar els isòtops radioactius a la universitat de Berkeley, als EUA. El va temptar més una oferta a l’escola de negocis IESE, a la qual va estar treballant tres anys d’assistent d’investigació, escrivint casos d’empreses que servissin com a material docent. I encara abans d’entrar de ple a Marcombo, va dirigir durant tres anys una empresa siderúrgica a Osca, amb l’encàrrec acomplert de reflotar-la. “Jo no volia entrar directament a l’editorial perquè era el fill de l’amo, sinó que volia anar-hi amb experiència laboral”, explica. La seva aportació va ser introduir-la en el camp de les revistes tècniques i hi va crear capçaleres com ara Mundo electrónico, Actualidad electrónica i Radio amateur.
Més enllà dels llibres i revistes, l’altra constant de la vida de Josep M. Boixareu és Llerona, poble del qual s’ha sentit sempre, perquè des que va néixer va estar-se llargues temporades a Can Dorca, la casa que els avis paterns hi van comprar l’any 1935. Procedent de Barcelona, de ben menut, tots els caps de setmana el seu pare l’hi portava a collibè des de l’estació de les Franqueses. De fet, son pare, llavors encara ferroviari, va ser l’impulsor del baixador de Renfe a Llerona –inaugurat l’any 1944 i en desús des del 1993– i aquest és un dels motius pels quals al poble hi ha un carrer que du el seu nom. És el mateix carrer on ara viuen en Josep Maria i la seva esposa, Montserrat Pallarès Macaya, en una casa on hi han criat una família nombrosa cinc fills i dues filles, el sisè dels quals, Jeroni, porta ara el timó de l’editorial.

Home d’inquietuds
Llerona és i ha estat l’àmbit de tots els àmbits d’en Josep Maria Boixareu. “Llerona és un paradís natural”, diu parafrasejant el títol del llibre que en va escriure l’any 2017, per encàrrec de l’ajuntament de les Franqueses, que el va guardonar amb la Placa del Civisme 2021, per la seva implicació en la vida lleronina, molta de la qual com a estret col·laborador del seu amic Mn. Joan Vallicrosa, que en va ser rector durant més de cinquanta anys.
És orbitant des de Llerona que dissenyava viatges –centenars!– per Amèrica i arreu del món per feina –d’una editorial que avui s’acosta als 4.000 llibres publicats– i també per passió viatgera. També allà, al seu “racó de pensar” abocat al torrent que llinda amb casa seva, hi ha rumiat totes les accions que ha impulsat al si del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya, durant els dotze anys que en va ser vicepresident –al costat del calderí Pere Duran Farell– o en els trenta anys que va ser vicepresident del Gremi d’Editors de Catalunya.
Amb inquietuds polítiques i socials de ben jove, als vint-i-dos anys va participar en unes jornades pacifistes a Suècia, de les quals va tornar fet un socialdemòcrata i amb una retirada de passaport durant mesos per part de les autoritats franquistes. Associat a la Lliga espiritual de la Mare de Deu de Montserrat, tolerada per la dictadura, va tenir contactes amb personalitats de l’antifranquisme –com Jordi Pujol, Mn. Joan Batlles...– i amb la mort del dictador es va decidir a militar a la Unió Democràtica del seu admirat Manuel Carraso i Formiguera, per “ajudar a enfortir els partits davant la nova etapa democràtica que s’albirava”. Va deixar de militar-hi just quan el sondejaven per ser un alt càrrec de la Generalitat acabada de restaurar l’any 1980, com a integrant que era de la sectorial d’educació dels democratacristians. “Tenia prou feina a casa i a l’empresa”, diu.
Tot i haver editat en català la revista Tecno 2000 i alguns llibres tècnico-científics, li reca no haver-ho pogut fer més en la llengua del país. “L’especialització tècnica requeria un àmbit lingüístic més ampli, si volia subsistir”, argumenta.
Activat en el procés sobiranista, confessa haver votat els diferents partits independentistes en ocasions diverses i avui el desespera la “deserció i desunió que el paralitza”. La il·lusió, però, no decau.