L’artista plàstic sabadellenc Ramiro Fernàndez Saus (Sabadell, 1961) acumula una innegable dimensió internacional a través d’una rica obra pictòrica i escultòrica, que complementa amb gravats, sempre amb la col·laboració de Joan Roma. El reputat crític anglès Andrew Lambirth explica que va entrar en contacte amb la seva obra gràcies al gran pintor i membre de la Reial Acadèmia de les Arts Craigie Aitchison, que també n’era admirador.
Tot i aquesta dimensió gegantina, Ramiro sempre evita esmentar els noms de les personalitats de primera línia mundial que tenen obra seva. És una persona senzilla, afable, sempre disposat a col·laborar gratis et amore per la seva ciutat. Senzill no vol dir simple, sinó profund sense ser rocambolesc. Treballa dins del seu taller, en un casa antiga del centre de Sabadell, la fàbrica de portes endins que, com ell, no expressa ni vanitat ni cap necessitat de reconeixement. De fet, li agraden especialment les èpoques en les quals l’artista era considerat un mer transmissor, sense importar l’autoria.

Destí, Londres
Per fer aquesta semblança seguirem alguns dels punts del llibre escrit per Andrew Lambirth, que és el catàleg més complet sobre l’obra de Ramiro a dia d’avui, editat per la seva galeria londinenca, la Long & Ryle.
Actualment no es pot veure cap exposició de l’artista sabadellenc, la major part de les obres del qual pertanyen a col·leccions privades i que no té un ritme de producció ràpid. Com a bon artista es pren sempre el temps necessari per fer cada quadre i tot seguit els envia a Londres, on admiradors d’arreu del món ja els esperen. I això és així perquè opina que el pintor “no pot ser un gandul però tampoc ha de ser massa voluntariós. Perquè en l’art, del que es tracta és d’aprendre a escoltar l’ànima i, si no ens parla, hem d’esperar amb molta paciència i acceptar el que diu”. I per això mateix sosté que no li agrada “convertir l’obra en un acte de la voluntat”.
Sempre diu que quan no pot pintar és l’home més desgraciat de la terra, una barreja entre miserable i trist, però en el fons ell és el mateix pinti o no pinti. Sempre intenta gaudir de la vida, no només de cada jorn sinó també de cada moment i de, com ell mateix diu, “de la llum, del sol que ens il·lumina, dels animals –té dos gossos i tres gats–, de la bona companyia i també de la foscor de la nit –les hores de més concentració”. Amb tot, quan pinta és quan tot això ho viu encara amb més intensitat. “És quan més a prop em trobo de la meva ànima. I això vol dir una gran plenitud espiritual, i en aquesta plenitud és quan les percepcions són més intenses”.
Coses que li agraden? Un munt: “el xiscle de les orenetes quan arriben, la lluna quan s’acosta l’estiu, comportaments i reaccions dels meus gossos, el retrobament amb les meves músiques estimades –és un gran amant de l’òpera– o, allò que està en l’imprevist com un vers o una imatge, que t’arriba sense voler”.

La veu interior
Seguir la seva veu l’ha dotat d’un univers propi, d’un llenguatge personal i d’una representativitat única, i aquesta és potser una de les millors qualitats que es pot trobar en un creador avui, després de tants segles d’història. Precisament per això sap quina és la seva pitjor por i la raona: “Que la veu interior em deixi de parlar algun dia, que m’abandoni. Si em passés em trobaria molt perdut, i segurament tot el que ara em sembla important perdria el seu sentit”. És una por plausible perquè els ha passat a alguns artistes. Perquè, com deia Brancusí, fer art és relativament fàcil, el que és difícil és trobar l’estat d’esperit que et deixa treballar amb naturalitat i sense forçar. Per això Ramiro Fernàndez no es cansa de convocar, provocar i potser perseguir aquest estat de l’esperit i “admirar-lo en altres artistes que també han creat sota el seu estat”.
La veu interior és essencial però entén igual d’important “el domini del llenguatge, sense el qual la veu no es podria expressar adequadament”. Per ell “cal tenir cultura artística i conèixer bé la tradició perquè si no podria trobar-me en una situació molt perillosa, de repetició sota l’aparença de novetat, per això trobar la pròpia veu és un procés de molts anys".

Compromís amb l’obra
Pel que fa a la tècnica, tothom li reconeix el seu mestratge amb els colors, tot i que també considera molt important la il·luminació “tant en la pintura com en la vida”, ja que sosté que “amb la il·luminació ensenyem algunes coses i n’amaguem d’altres. És un truc molt teatral. Gràcies a la il·luminació pots suggerir més que ensenyar i sense ella no hi hauria misteri”.
Quant al futur i a com li agradaria que el recordés la posteritat, afirma que simplement li agradaria que se’l valorés com “un pintor honest, que ha estimat i respectat la pintura”. Mentrestant, es poden seguir escoltant els seus pensaments estètics i culturals cada quinze dies al magazine Al matí amb Raquel Garcia de Ràdio Sabadell, d’11 a 12 del migdia, a la secció Veni, vidi, vici.
Assegura que no existeix la fórmula per ser un bon pintor ja que “tots els bons pintors són diferents i no hi ha fórmules. Un bon pintor aprèn a entendre les seves limitacions i adapta el llenguatge i el seu coneixement a aquesta circumstància. Això és el que el fa únic i autèntic, diferent al que ja existeix”.