Un vespre de diumenge de final d’hivern molta gent de Caldes en obrir l'Instagram o el Facebook va tenir una sorpresa difícil de pair. Al seu perfil, l’Arturo i l’Esther anunciaven que aquell havia estat el darrer dia del quiosc en actiu. L’endemà aixecarien persiana per darrera vegada.
Tot i així, encara els queden uns mesos: el temps abans d’encetar la merescuda jubilació, al llarg del qual continuen donant servei des de la botiga, al local a tocar del mític quiosc.

Els inicis
Arturo Prieto va arribar a Caldes als anys cinquanta del segle passat amb l’objectiu, de provar millor sort. I no es pot dir que li anés malament. Va treballar en una de les pelleries del poble, però al cap de poc temps es va buscar un extra: repartir diaris i posar una paradeta de llaminadures al costat del cine Ideal, a la plaça de l’Àngel, coincidint amb les sessions del cinema, de divendres a diumenge. Aquells tres dies forts d’activitat el van engrescar a deixar la pelleria i centrar-se en la paradeta que tenia cacauets, pegadolces i també diaris o el popular TBO. Per la gent veterana de Caldes, una de les imatges a la retina és la de la inauguració oficial del quiosc, a la plaça de l’Àngel. Va ser un dia de gener el 1966, amb l’obligada benedicció del capellà i el seguici de les autoritats franquistes de l’època. Ara la imatge es compartida perquè el seu fill en va ensenyant una còpia que en va fer i que es pot veure a la botiga. Molta gent també recorda l’Arturo pare al Casino, en una altra paradeta.
Els anys van anar passant amb l’Arturo i la Dolors Parrall, la seva dona, al capdavant del negoci, amb jornades llargues que anaven de les set del matí a les nou del vespre. I en les quals el seu fill, Arturo Prieto Parrall, també hi va contribuir des de ben petit. Primer, repartint diaris als veïns del casc antic, en una bicicleta que els Reis li havien dut amb dos portapaquets, fins a haver de fer-se càrrec del negoci amb vint-i-pocs anys per la mort sobtada del pare.

De tramussos i llibrets per anar a missa
“De manera natural es va anar ampliant el negoci”, explica l’Arturo. Així, als inicis hi havia cacauets i altres closques, tramussos, pegadolces i caramelets i el TBO, que no podia faltar, junt amb els diaris de l’època. Amb la Transició va arribar el destape i també “el llibret d’anar a missa”, que generalment era la revista Lib o l’Interviu. Així es demanava a l’Arturo que, amb gest àgil i amable, els la posava enrotllada amb una goma o enmig del diari. Ens explica: “no era fàcil per a una persona de llavors seixanta o setanta anys demanar una revista així.”
Per temes polítics l’Arturo també ens recorda el segrest de revistes com El Jueves o el El Papus, per part de la Guàrdia Civil, que mai, mai se les enduia totes, esclar. També va ser l’època dels fascicles d’enciclopèdies, com Monitor o Fauna. Desapareixia el Dicen, El Noticiero Universal i arribava l’Avui i, tres dècades més tard, les primeres edicions d’El Periódico i de La Vanguardia en català de les quals ja comença a fer-ne anys.
A ca l’Arturo també han incorporat la venda de llibres on mai hi han faltat els d’autoria local i de proximitat, ben destacats. Així, passant les dècades es manté la litúrgia del diu­menge i el diari i les converses breus però càlides amb la clientela. Durant els dies feiners, la cosa sí que ha canviat i, de premsa, poca. “La vida aliena i les xafarderies sempre, sempre agraden. Això no canvia!”, exclama. (Quan parlem hi ha el sarau Obregón com a mare de gestació subrugada a prop dels setenta anys)
I ara, tot són els cromos de Panini. Tan digitals com són les noves generacions i hi ha una veritable passió per aquests trossets de paper que ja no van a una pesseta el sobre. Aquesta és una venda que agrada a l’Arturo perquè la clientela arriba i marxa contenta. Generalment la formen avis i nets o pares. En tots aquests anys la caiguda de venda de diaris –amb uns marges de benefici cada vegada més estrets– s’ha estabilitzat i semblen implantar-se alguns hàbits sobrevinguts de la pandèmia pel fet d’anar amb mascareta, com per exemple la disminució en la venda de llaminadures dolces i de closca. Així han anat passant els anys, lligats a la feina amb només tres dies de festa a l’any i els torns d’horaris ben llargs.

Darrera etapa
El 13 de febrer d’aquest 2023 es va desinstal·lar el quiosc, amb sentiments contraposats. L’alegria de la jubilació i l’emoció continguda de saber-se icònic i estimat. Es va desmuntar el quiosc i el característic termòmetre (que no ens podem deixar d’esmentar) i que ara es pot veure també a la botiga i que marca puntual el pas del temps i la calidesa permanent d’aquest petit espai de secrets mai publicats i alegries compartides.
De records, molts i cadascú el seu: de l’Arturo amb bata blava, dels joves Arturo i Esther agafant el relleu, amb la Dolors asseguda ben a prop, fins que va marxar. Una tribuna privilegiada dels ritmes, rutines i secrets de tanta gent de Caldes al lloc on tothom, tothom hi ha quedat o s’hi aturat alguna vegada.
Potser per això i després que l’ajuntament hagi pintat un quadrat blanc a l’espai inicial del quiosc com a homenatge simbòlic, força gent encara no s’atreveix a travessar-lo. Han passat setmanes d’aquell anunci a les xarxes i encara és habitual veure molts veïns que s’aturen a parlar amb l’Arturo per comentar i celebrar el comiat. Es mostra sorprès i alhora agraït que tanta gent, amb tants anys de converses fugaces necessiti ara expressar-li afecte i enfortir el vincle.
A les acaballes del 2023 faran el canvi definitiu de vida i el quiosc com a espai, que ja haurà tingut el seu temps de dol dedicat continuarà (amb termòmetre inclòs!) a la botiga, al local que van adquirir fa trenta-quatre anys i on sempre hi ha la diligent Maribel, apreciadíssima per tothom i a qui animen a continuar amb el projecte.
Nova vida per a l’Arturo i l’Esther i la rutina a la botiga veurem quina serà. Perquè “de batalla, ja n'hi ha hagut.” I quan li demanem que ho resumeixi amb una frase, diu: “ha sigut un plaer”, conclou l’Arturo.