Cent anys ballant
L’Esbart Dansaire de Rubí compleix el seu primer centenari enmig d’un intens programa d’activitats i fent una mirada retrospectiva a la seva dilatada trajectòria
Enric Escofet Xercavins
(text)
A la Catalunya de principis del segle passat va néixer un tipus d’entitats sense precedents: els esbarts dansaires. Sota l’empenta dels primers folkloristes, aquest moviment –que tenia per objectiu la recerca, la recreació i la divulgació de les danses tradicionals pròpies– va escampar-se per tot el país. A Rubí, el naixement del seu Esbart no pot deslligar-se de l’obra parroquial del doctor Josep Guardiet ni dels sovint oblidats Pomells de Joventut, aquells grups de joves catalanistes i catòlics fundats per Folch i Torres. En el si del Casal Parroquial rubinenc va crear-se l’any 1923 un esbart, de la mà del folklorista barceloní Leandre Peracaula.
Els primers passos de l’Esbart de Rubí
Des dels seus inicis l’esbart rubinenc va apuntar maneres. El 1927 va ballar per primera vegada les Gitanes del Vallès, el ball que amb els anys a venir n’esdevindria el segell d’identitat. A Rubí aquest tradicional ball vallesà quedaria circumscrit a la Festa Major de Sant Pere, al juny, mentre que a la resta de poblacions és un ball típic de Carnaval. Amb la República, el Casal va viure uns anys d’intensa activitat i cal remarcar actuacions dels dansaires rubinencs en indrets com el santuari de Núria (1931) o fins i tot travessant la frontera fins a Sant Martí del Canigó, el 1932. Per una entitat catòlica i conservadora com el Casal, l’esclat de la Guerra Civil va suposar la paralització de les activitats de totes les seves seccions, entre elles, la de l’Esbart.
La dictadura franquista va escapçar de soca-rel el fecund moviment associatiu català. Només aquelles entitats netament conservadores i, sobretot, vinculades a l’Església van poder reprendre les seves activitats després de la guerra. L’Esbart de Rubí, gràcies al paraigua del centre parroquial, va tornar a ballar a partir de 1940, en un moment en què únicament es van permetre les expressions considerades més innòqües de la cultura catalana i, en aquest context, les anomenades danses regionals van fer-se servir durant tota la dictadura com una típica mostra de folklore espanyol.
La renovació
El canvi de trajectòria viscut per l’Esbart de Rubí és indestriable de l’aparició de l’Esbart Verdaguer. Fundat el 1948 per un grup de prohoms catalanistes amb la voluntat de redreçar nacionalment el país, el Verdaguer va apostar decididament per la dansa escènica. L’esbart rubinenc, sota la direcció de Daniel Bas, ballarí del Verdaguer, va canviar el seu rumb per sempre.
Assentades les bases del canvi, un joveníssim Albert Sans, fins aquell moment un dansaire més del cos, es va fer càrrec del grup, iniciant una etapa d’esplendor que cada vegada contrastava més amb la lenta decadència cultural del Rubí. És en aquesta època que l’Esbart comença a obrir les mires geogràfiques: a partir d’ara ballarà danses de tots els Països Catalans i els programes cada cop esdevindran més variats i vistosos. El que marca un punt d’inflexió ineludible va ser l’estrena l’any 1966 al Teatre Romea del ballet argumental Tossa 1914 del coreògraf Salvador Mel·lo, director del Verdaguer. El contacte amb el figurinista d’aquest espectacle, Ramon Trabal Altés, permetrà al grup rubinenc estrenar-se al Liceu a l’òpera Marina, en una de les coreografies més cèlebres d’Albert Sans. El 1970, a la Faràndula de Sabadell –els escenaris rubinencs havien quedat massa petits per aquesta companyia– l’Esbart estrena una nova coreografia de les Gitanes, que aviat es rebatejarien com el Ball de Gitanes de Rubí, el ball per antonomàsia de l’Esbart.
Amb la mort de Franco i, especialment, la recuperació de l’autogovern de Catalunya, l’Esbart de Rubí esdevé un representant idoni de la cultura catalana i farà més de cinquanta actuacions a l’any. A mitjan dels setanta estrena dues de les seves coreografies més recordades amb la col·laboració de Fabià Puigserver: El bolero de l’Alcúdia i El mortitxol. A partir d’aquest moment, l’Esbart viurà unes dècades d’activitat frenètica, saltant de muntatge en muntatge. D’entre els més destacats trobem el primer ballet argumental d’Albert Sans, El Sarau; la col·laboració amb l’escolania de Montserrat per portar en escena les partitures i signes coreogràfics del Llibre Vermell; l’estrena del ballet El Carnestoltes, del mestre Joaquim Serra, al Liceu; o bé el muntatge Setmana Santa, basat en poemes de Salvador Espriu i l’actuació de l’actor rubinenc Enric Majó.
La consagració
Després de 35 anys de dedicació, Eduard Ventura va agafar el relleu d’Albert Sans. El gust i passió per la literatura del nou director i l’accent posat en la importància de la interpretació dels dansaires, va portar l’Esbart a estrenar tot de nous espectacles basats en obres de la literatura catalana de totes les èpoques. Va escenificar el Tirant lo blanc de Joanot Martorell –per al qual els dansaires van haver de fer classes d’esgrima–, El llibre de les bèsties de Ramon Llull, va crear la peça L’estona de filar a partir de poemes de Miquel Martí i Pol i el poema èpic Canigó de Jacint Verdaguer. Aquest últim ballet va ser el gran muntatge de Ventura, amb una durada de gairebé tres quarts d’hora i que va ser programat al Teatre Nacional de Catalunya. L’any 1997, enmig de les celebracions del 75è aniversari de l’entitat, l’Esbart de Rubí va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
Des del 2005 és director del cos de dansa Jordi Rubio. El 2010 va estrenar el seu primer gran muntatge, DansaXXI.cat, que feia una repassada a les danses festives a Catalunya des dels balls informals de la sega i el batre fins a la institucionalització de les festes majors. Aquest nou mil·leni també ha vingut acompanyat de promeses com la creació d’un Centre Nacional de Dansa a Rubí, que s’ha materialitzat únicament en la creació d’un Centre de la Dansa Tradicional Catalana a l’antiga fàbrica Espona, l’actual seu de l’Esbart.
L’Esbart Dansaire de Rubí arriba als seus primers cent anys de vida amb nous projectes per endavant –un espectacle de Jordi Rubio sobre la mort, Nemini parco– i podent mirar enrere amb orgull la seva trajectòria, amb una actuació de Festa Major commemorativa de les seves danses més icòniques. A més a més, pot congratular-se d’haver creat una tradició tan multitudinària i esperada com la ballada de Gitanes al carrer per la Festa Major i d’haver acostat, a través del projecte Dansa a les escoles, la dansa tradicional catalana a totes les escoles de Rubí.
L’Esbart de Rubí l’any 1925 a l’Asil de les Germanetes dels Desamparats de Sabadell. Al mig, amb corbatí, el director Leandre Peracaula. Foto: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí.
L’Esbart de Rubí l’any 1940 quan va reprendre les seves actuacions després de la guerra. Foto: Família Calaf-Tost.
Actuació a Sant Feliu de Codines l’any 1957. Foto: Fons Albert Sans. Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí.
Actuació de la Festa Major de 2022 en el muntatge Recordant El Sarau, basat en el ballet argumental homònim d’Albert Sans. Foto: Enric Monté/Esbart Dansaire de Rubí.
Una imatge dels dansaires de l’esbart a la dècada de 1930. Foto: Família Valls-Llobet.
Patrimoni Dansa
