Música, ball, curses i àpats: Festa Major!
La Festa Major, entesa com un moment d’abundància únic, de cadència anual, sempre ha comportat un seguit d’activitats que fugen de la quotidianitat ordinària
Ramon Vilageliu
(text)
“La base inamovible del programa de les festes [majors] la constituieixen la dansa, les curses i els àpats extraordinaris”, explica Joan Amades en el seu monumental Costumari Català. I amb una cadència concreta, adaptada als períodes en què les collites ja havien donat el seu fruit –i justament pel goig de la feina enllestida i preludi d’una de nova–, la festa esdevenia necessària i, per això, era qualificada com a major.
Amb orígens atàvicament arrelats d’agraïment per la collita obtinguda a unes certes forces inefables i, alhora, com a penyora pels nous fruits que havien de venir per l’acció propícia d’aquestes mateixes forces, les festes majors tenien un caràcter concret: d’acabament d’un període i d’inici depuratiu d’un nou cicle. Un nou cicle que calia festejar amb activitats poc usuals, extraordinàries.
Festes de l’abundància
La Festa Major era, doncs, la festa de l’abundància perquè en uns moments d’economia estrictament de subsistència, aquests dies eren una absoluta anomalia i, per contrast, en aquests breus moments de festa la gent no s’estava de res. Així, és ben sabut que les festes majors –documentades des del segle xiii– eren un moment de despesa que arribava al malbaratament i, d’aquesta manera, l’àpat central de la festa major, solemne i esplèndid, reunia a la taula tota la parentela possible i, fins i tot, es convidava gent forastera en una mena de ritual de comunió. Tant era així que Ferran II el Catòlic, en una pragmàtica del 1487, va arribar a prohibir que es fessin despeses superiors a deu sous per cada foc o família, amb imposició de severes penes als que no ho complissin, tot i que va ser derogada l’any següent a petició de la pagesia.
L’àpat de festa major ha tingut, de sempre, una gran anomenada que respon a una dita antiga: “quan a l’església fan fum, gallina a l’olla”. És a dir que, en moments de missa major i encens fumejant, les mestresses – i quan no n’hi havia prou amb la seva destresa i capacitat proverbials, amb l’ajut de les coquesses– s’afanyaven a enllestir un àpat que tothom portava temps esperant. El rostit del dinar de festa major només es podia comparar amb el de Nadal i se servia a taula després d’una bona escudella amb carn d'olla i, encara, a l’endemà, es solia servir una cassola d'escaldums que es cuinaven amb els menuts del pollastre: colls, potes pelades i sense ungles, pedrers, sang, fetge, tripes, l’ouera i mongetes –és a dir, els atributs sexuals. De sempre, tot el que durant l’any havien estat privacions, per la festa major es convertia en abundàcia: menjar i beure a cor què vols, n’era un emblema.
Aquest àpat, sempre amb un regust comunitari, encara ara reuneix al voltant de la taula, familíes i comunitats senceres i genera converses i tertúlies allisades per la satisfacció del plat ple i la copa a mig buidar, amb un sentiment d’hospitalitat que supera, sovint, rancúnies prèvies i que esvatana finestres i obre portes.
Més modernament, aquest mateix sentiment ha anat generant a molts pobles i barris vallesans moments de gastronomia col·lectiva en forma de dinars o sopars populars que s’engalzen amb aquesta tradició i que reuneixen en una plaça o centre cultural centenars de persones que, d’aquesta manera, amplien la taula domèstica i comparteixen plat i estovalles amb conciutadans i conciutadanes de tota mena.
Al voltant de l’envelat
Però hi ha un element que s’associa majoritàriament a la festa d’una manera genèrica, i a les festes majors en concret: l’envelat. Sorgits a mitjan del segle xix com a resposta a la creixent afició pel ball com a factor de socialització i de lleure producte de l’evolució d’aquella època, els envelats són element imprescindible i emblemàtic de les festes majors.
Aquest símbol de les festes majors tradicionals va néixer a partir dels coneixements tècnics i dels ormeigs propis dels pescadors i dels mariners barcelonins per cobrir grans espais d’una manera lleugera i reversible, sense obra i sense peces de suport interior. Aquesta caractarística donava com a resultat una àmplia zona lliure d’entrebancs que permetia ballar sense aturador. Es tractava, doncs, d’una resposta fàcil i lleument improvisada que lligava perfectament amb el caràcter efímer de les festes majors i que va guanyar terreny d’una manera sobtada. Durant uns dies, l’envelat –aixecat per colles ben especialitzades que feien i desfeien l’estructura amb rapidesa– era el centre de l’activitat, com edifici central de cada poble, “el gran saló màgic, aeri i fresc que es munta i es desmunta en una nit, com en els contes de fades”, que deia Gaziel.
Aquest espai tan apropiat, present a gairebé els pobles i ciutats des de mitjan segle xix fins ben bé la darreria del segle xx, va esdevenir el lloc de socialització festiva i de relació i, per generacions senceres, identifica amb concreció l’essència de la festa major. Tant és així que expressions com el “ball d’envelat” ha definit, amb contorns precisos , el tipus d’esbarjo que designa: des de vals, tango, foxtrot, masurca, two-step o xotis als seus inicis, als genèrics i populars balls del fanalet, la dansa –que es feia a l’envelat al migdia, generalment el primer o el segon dia de la festa major, i en el qual s’acostumava a estrenar els vestits de festa– o al ball de la patata, que comportava un acostament lúdic amb la parella, tot i sostenint una patata entre els fronts dels balladors.
Alhora, els envelats també expressaven d’una manera evident els matisos –a vegades ideològics o, simplement, la proximitat geogràfica– i la composició social de cada municipi: de pobles amb dos envelats segons afinitats o discrepàncies insalvables, bé que n’hi havia. I dins dels mateix envelat les diferències també s’expressaven entre les grades i les llotges que també, i segons la capacitat de cada família, podien ser principals amb la dosi d’ostentació que això representava.
Aquest prodigi arquitectònic, però, també tenia inconvenients. Efectivament, les tempestes, els aiguats, les rierades i el vent comportaven, sovint, desperfectes que obligaven a aturar la festa d’una manera sobtada. Per això, els enveladors capaços de fer una estructura ferma i alhora espaiosa i subtil eren uns personatges molt valorats. L’any 1985, i com si es tractés d’un homenatge que marcava les acaballes del fenomen, Jaume Ballús de les Franqueses del Vallès va muntar a Parets un dels darrers envelats de cordes de Catalunya. Aquest envalador no era l’únic vallesà que s’hi dedicava i durant anys els Figueras de Canovelles; Esteve Margarit, els Daniel, els Estruch, els Mundet i els Gelabert de Granollers; els germans Vila-Bosch de l’Ametlla, i Josep Pocurull i els Garriga de Llerona havien aixecat centenars d’envelats per tot el país.
Partits de festa major
Abans de l’arribada massiva de l’esport competitiu d’origen anglosaxó es practicaven d’una manera ben dilatada i comuna jocs diversos –les bitlles, la barra, les curses a peu, els salts, les habilitats de punteria, el joc de pilota, etc– que formaven part del que podem anomenar deports, en el sentit que hi dona Joan Coromines de “recreació, plaer”, oposant-lo a treball. Aquestes activitats, necessàriament, eren presents en les festes seculars i, a més, un d’aquests deports primigènics eren els cossos, unes ancestrals curses a peu arrelades a la cultura popular d’algunes poblacions catalanes. D’origen màgic i religiós lligat al cicle de la naturalesa, el mateix Joan Amades, en el seu Costumari, indica que els cossos “com tot allò que representa moviments màgics i accelerats, recorden fórmules i sistemes de màgia simpàtica conduents a afavorir el creixement dels vegetals en general”. Les populars curses o cossos daten, almenys, del segle xv i s’organitzaven amb motiu de la festa major o de la festivitat onomàstica d’algun sant. És per això que les curses, com a element constitutiu del lleure i de l’esbarjo són presents, encara ara, en les nostres festes.
Amb l’arribada d’esports competitius –nascuts a Anglaterra amb aixopluc de les transformacions industrials i urbanístiques del segle xix– les nostres festes majors també els van anar incloent en els programes festius i, d’aquesta manera, neix fins i tot el concepte de “partit de festa major” en el qual, l’equip forani estava gairebé condemnat a perdre i que ha donat lloc a tota mena d’humorades. A la Festa Major de Sabadell de 1915 i 1917 ja es van programar diverses curses entre els dos extrems de la Rambla i, anys després, el 2022, aquestes mateixes curses de festa major sabadellenques han reunit unes 2.220 persones recuperant el seu format habitual i amb sortida i arribada al Passeig de Sant Oleguer. Entretant a Terrassa, aquest mateix 2022, la Cursa de Festa Major va celebrar la seva 42a edició i a nombrosos pobles i ciutats vallesanes, per no dir a pràcticament tots, durant la Festa Major s’hi van celebrant tot tipus de tornejos esportius, curses i partits de festa major dels esports més diversos: des de petanca a futbol, bicicletes, motos, handbol, hoquei o escacs.
Alegria, que de festes n’hi ha cada dia, però de Festa Major, només una cada l’any.
Músics tocant al carrer durant la Festa Major de Sant Esteve de Palautordera al costat de l’envelat, als primers anys del segle XX. Foto: Josep Maria Armengol i Bas. Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Una imatge de la representació de l’obra Mas Rampinyo, un dinar de Festa Major per part del grup de teatre Tea345 dirigit per Albert Arévalo a La Unió de Mas Rampinyo. Foto: Pilar Abián. La Veu de Montcada i Reixac.
Un moment de l’arrossada de Festa Major al Parc Municipal Torras Villà de Granollers, de l’any 2003. Foto: Toni Torrillas. Fons Ajuntament de Granollers. Arxiu Municipal de Granollers.
Imatge de l’agost de 1930 d’un grup de persones davant de l’envelat de la Festa Major de Sanata, a Llinars del Vallès. Foto: Albert Oliveras i Folch. Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Una imatge de la sortida del Cros de Festa Major de Terrassa de l’any 1984. Foto: Autor desconegut. Arxiu Municipal de Terrassa (AMAT).
La celebració de la missa de Festa Major a la porta de l'església de Santa Maria de Llerona, en una imatge feta entre 1899 i 1910. Foto: Josep Maria Armengol i Bas. Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Cursa de patins des de la carretera de Martorell fins a Vista Alegre a la Festa Major de Terrassa de 1950. Foto: Autor desconegut. Arxiu Municipal de Terrassa (AMAT).
Un grup de noies a la llotja de l'envelat en la Festa Major de Vilanova del Vallès. Dretes les noies Maria Maltas, Aurelia Tura, Angelina Maltas, Angelina Aragay, Núria Torrents, Roser Galvany, Maria Servòs. Asseguda a l'esquerra Angelina Floreta Maltas. Davant de tot la senyora Angeleta de cal Valerià, en una imatge de l’any 1955. Fotos: Francesc Gorgui i Ramentol. Fons Gurgui. Arxiu Municipal de Granollers.
Una imatge del partit Partit de Festa Major de l’any 1933, amb els jugadors de futbol del Granollers Sport Club, al camp del carrer de Girona i, al centre, el boxejador Kid Chocolate. Foto: Josep Bosch i Plans. Col·lecció Josep Garrell i Soto. Arxiu Municipal de Granollers.
Carpeta Alegria, és Festa Major!
