Miquel Joseph i Mayol: “tant a prop de casa meva, em sentia isolat, perdut, semblava trobar-me en un altre món”

Miquel Joseph i Mayol (Granollers, 1903- Ciutat de Panamà, 1983), el periodista i impressor granollerí va ser un destacat càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat republicana, responsable del bibliobús que el 23 de gener va sortir de Barcelona, carregat amb la flor i nata dels escriptors i intel·lectuals catalans, que marxaven cap a l'exili. En arribar a Palou el vehicle es va haver d'aturar perquè acabava d'haver-hi un bombardeig a Granollers, només cinc dies abans que la ciutat fos ocupada per les tropes franquistes. Molts anys més tard Joseph va incloure el record desesperançat d'aquell darrer pas per Granollers al seu llibre Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya (Pòrtic, Barcelona, 1974).

Aculàrem el bibliobús en un trencant que conduïa a una masia propera; nosaltres ens posàrem a recer del canyar que vorejava el camí. Regnava un total silenci. La vida paralitzada, ni persones ni vehicles no transitaven; només sentíem el roncar de motors d'avions. Començava a fosquejar; el fred del pla de Palou, on de petit amb els companys anàvem a empaitar-nos per entre els camps de cànem, es feia sentir. Jo, tant a prop de casa meva, em sentia isolat, perdut, semblava trobar-me en un altre món. El silenci no acabava de rompre's, fins que arribà el xiscle llunyà de la sirena d'alarma de Granollers avisant que havia passat el perill.
Reprenguérem la marxa: travessàrem la capital vallesana, que trobàrem deserta. Sols alguns soldats caminant d'esma transitaven pel carrer gran. Les portes i finestres de les cases, closes; ni una claror eixia pels finestrons. Els rigorosos controls que la CNT-FAI havia establert a l'entrada i a la sortida de la població el 19 de juliol, els trobàrem abandonats. Fins vint anys més tard no hi tornaria a passar, per aquell antic camí tantes vegades passejat. La meva joventut quedava a l'ombra de la vella Porxada que encara es dreça, esvelta, com un símbol viu del que fou en l'antigor la meva vila nadiua.

Lluís Pey i Castelló: “com tants milers de persones que corrien la nostra sort, tots fugitius, afamats, exhaustos, havíem salvat el pas dels Pirineus”

Lluís Pey i Castelló (Sant Feliu de Guíxols, 1903- Granollers, 1971), músic granollerí i membre de la Banda de Música de les Milícies Antifeixistes de Granollers i de la Banda de Música del divuitè cos de l'Exèrcit de la República, va protagonitzar amb els seus companys soldats la retirada cap a França, on va ser internat en un camp de presoners. A continuació extractem algunes ratlles ben frapants de la seva travessa dels Pirineus el 3 de febrer de 1939, que formen part de la seva Crònica d'un exili, dipositada a l’Arxiu de la Memòria de la Roca del Vallès.

Durant el mes de gener ens el passàvem fent bona exploració de terrenys, sempre caminant amb el pes a coll, reposant, dormint allà on podíem i de la manera que fos, però menjar, ja ni se’n trobava en cases de pagès per diners que ense­nyessis. I cada vegada tirant més amunt, ni compte no ens donàvem –amb aquella mai somiada corrua de gent amb què ens trobàvem barrejats– que la nostra colla, per moments, més s’anava enxiquint. Uns, perquè “ja no es veien amb prou forces”, altres, “que ja tot els era el mateix”, i als restants tant els era “anar a raure a les mans d’aquests o d’aquells”, doncs tot obeïa a un mateix signe de patiment, d’esforç que tant ens costava d’anar-lo mantenint. I el pensament era amb els de casa, quan ja prou sabíem que la nostra fita portava el nom de Pirineus i, allà, Déu deuria saber el que podia esperar-nos-hi. (...)
I el dia 3 de febrer, quan ens havíem assabentat la nit abans que teníem els altres quasi trepitjant-nos ja els talons, vàrem decidir-nos a l’última envestida del nostre malaurat itinerari. A les vuit del matí, mirant-nos ben bé, sense ni saber perquè ens ho contemplàvem amb tant desfici, no trèiem els nostres ulls d’aquella muntanya immensa a la qual ja no ens quedava més remei que enfrontar-nos. Ni sabent al fer-ho, si un peu col·locat en fals pogués fer-nos saltar, amb marxa ben barroera, vers un d’aquells llocs que qui sap per on podien conduir! (...)
Tarda malastruga i hora esglaiadora les conegudes aquell dia 3 de febrer de l’any 1939! En una de tantes baixades llargues, interminables, perilloses, que descendien cada vegada com bransolejant, sense presses, àdhuc hi havia qui ho feia assegut al damunt de la neu, arrossegant-se, tement una relliscada que, de produir-se, ningú no hauria sabut dir on podies anar a caure! El camí era tardà, pesat, fet amb un mutisme que semblava no adir-se amb aquella quantitat ingent de milers de persones que durant algunes jornades, a diari, feien la mateixa passejada.
I amb més llestesa encara de la que nosaltres mateixos poguéssim considerar-nos capaços, jo crec que deurien ésser per allà les sis de la tarda quan, descendint, arribàvem a una esplanada no molt gran. Vèiem algunes cases d’aquella petita localitat a poca llunyania (...) i també uns homes que eren els qui ens “tenien de demanar comptes”. Estava aconseguit el nostre propòsit, quedava enrere una prova curulla de duresa. Nosaltres, com tants milers de persones que corrien la nostra sort, tots fugitius, afamats, exhaustos, havíem salvat el pas dels Pirineus, en el començament del mes de febrer, caminant, aquell dia tan ple de tristos com d’inesborrables records, des de les vuit del matí fins a les sis de la tarda, cada passa feta amb obstacles, perills, intranquil·litat, fred...

Jaume Nadal i Grau: “Al camp de concentració de Cervera em van fer arrencar els cabells d'un reclús a punta de pistola”

Jaume Nadal i Grau (Lliçà de Vall, 1919 - Lliçà d’Amunt, 2006), barber de professió, l'any 1983 va deixar escrit, per mitjà de Delfí Dalmau Argemir, el testimoni de la seva reclusió durant quatre mesos de l'any 1939 al camp de concentració de presos republicans en què es va convertir la Universitat de Cervera. En Ninet, tal com se'l coneixia, tenia llavors 19 anys i havia estat combatent amb l'Exèrcit Popular, encara que la seva única arma van ser les estisores de barber. A continuació reproduïm el seu testimoni d'aquella reclusió, recollit en el treball de recerca de batxillerat de la seva néta Jordina Benet Nadal.

Entre els centenars detinguts al camp de concentració de Cervera hi havia persones de tota procedència, des dels que tenien origen ben humil fins als més selectes, social i culturalment. La falta d'alimentació i la misèria eren extremes. La majoria de la gent estava prostrada, de manera que vivíem ajaçats. Teníem la pell blanca com el paper, anàvem barbuts. Les dues úniques obsessions dels responsables de la nostra custòdia era que tots anéssim ben curts de cabell i que morissin amb els sagraments. Això em donava feina a mi com a barber i al capellà, que podíem moure'ns amb certa llibertat pel recinte i atendre o consolar els reclusos.
Allà hi vaig reconèixer un paisà, l'Albert de can Martí de Lliçà de Vall, d'on era mosso, que ni es podia incorporar de tan feble. Vaig comprendre que el que necessitava no era sinó un plat calent per reanimar-se. I com que no hi havia altra cosa, vaig omplir una llauna de conserves, abandonada i buida, amb aigua i amb una pastilla de brou, el que era conegut en aquell temps amb el nom de “Texton”, i vaig escalfar-lo amb unes fustes que vaig reunir per fer-hi foc. L'efecte va ser miraculós. Encara avui reconeix que això va salvar-li la vida".
També em vaig enginyar d'entrar unes miques de menjar, quan podia sortir del camp per alguna feina, introduint-lo a la vora dels pantalons. En ser descobert un dia, un oficial em va donar tal bufetada a l'orella que encara ara en sordejo.
Un exguàrdia d'assalt va ser acusat d'haver robat un pa. Com a càstig se'l va posar al mig d'un pati, rodejat de reclusos, i jo com a barber li vaig haver d'arrencar i no de tallar els cabells, a punta de pistola. Això demostra que s'utilitzaven uns procediments durs i inhumans, típics d'un camp de concentració nazi, encara que fos sense cambres de gas, perquè el règim no tenia els mitjans ni la tècnica dels alemanys.
Vaig contemplar també com un brigada basc –a qui els rojos havien mort el seu pare– va assassinar un pobre xicot aragonès que treia el cap per una finestra. Mirava la seva dona que des del carrer li ensenyava el fill que encara no coneixia. El brigada no s'ho va pensar dos cops: des de baix va disparar-li al cap.
Així com s'entrava al camp de concentració per causa d'una denúncia qualsevol, a vegades ni tas sols formulada de forma expressa –n'hi havia prou amb "es diu"–, se'n sortia amb un aval d'algú de confiança del règim. Jo vaig tenir la denúncia d'un conciutadà de Lliçà de Vall a qui havia qualificat de feixista en una ocasió. I era veritat, ja que en les eleccions de l'època republicana reclutava gent, vells, malalts, indecisos, etc, quan era l'època d'anar a votar. Els acompanyava fins al col·legi electoral en cotxe, però quan havien votat ja no se n'ocupava. Aquell senyor, ressentit pel qualificatiu que s'havia merescut, al cap d'anys, després dels desastres de la nostra guerra, encara no l'havia paït i en va fer objecte d'una denúncia. Finalment vaig sortir del camp de concentració gràcies a l'aval que un il·lustre lliçanenc, Josep Grau Turull, em va enviar.

Francesc Trabal i Benassat: “El perfum d’aquell vi em tornà de cop i volta a casa. M’encastà al paladar el meu estimat Vallès”

Francesc Trabal i Benessat (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957), novel·lista i periodista, va ser fundador de l'anomenat Grup de Sabadell, amb el qual inicia l'editorial La Mirada. Trabal va ser una peça clau dins el tramat cultural català i va presidir la Institució de les Lletres Catalanes, institució des de la qual, i ja com a secretari, va promoure l’expedició que va portar alguns dels escriptors refugiats a França el 1939, en vaixell, cap a Santiago de Xile. D’aquest llarg exili, la Fundació la Mirada n’ha fet un volum, preciós, Els contracops de l’enyorança (2011), del qual en reproduïm alguns textos.

“El vaixell lliscà a poc a poc entre mil baluernes, i respirà a mitja veu en deixar les claroretes blaves encarades a terra. Si en aquell moment s’hagués produït un fet, abans normal, potser encara ens hauríem salvat: si en aquell moment s’hagués engegat una sirena el vaixell hauria fet un salt i tots els ponts s’haurien il·luminat d’uns devassals de llàgrimes que ningú no pogué esbravar.”
Ja a Xile, Trabal escriu: “Dies enrere un amic meu, elaborador d’uns dels millors vins del país, em féu provar un vi ranci. El primer glop em féu cloure els ulls: el perfum d’aquell vi em tornà de cop i volta a casa. M’encastà al paladar el meu estimat Vallès, emb els seus Sant Cugat, Castellar, Santa Perpètua de Mogoda, on en cada masia hi havia la bóta del racó guardada per a les grans ocasions. Els turons del Vallès eren a prop, les esteses de vinya, de blat; els boscos rics de farigola i de romaní amb les deu mil cabelleres de pins de Can Feu i Can Tarrés; els pallers de Polinyà i la vella alzina de Palau-solità on se’nfiliaven els músics per la festa major de setembre; les violetes de Caldes; les roses de Valldoreix; les botifarres de Rubí i les maduixes de ca la Vermella de Cerdanyola; les cireres d’arboç de Sant Feliu i el moscatell de Sant Vicenç de Castellet; els pollastres de Moià i les oques de Santiga; i per damunt de tot un cel blau, un cel blau blau, amb sol de debò, un sol amic, que te’n podies refiar, que se’t posava a les butxaques travessava la pell i t’acariciacva el cor, i un aire net, transparent, que et treia les brosses de davant dels ulls i fonia la boira i t’acompanyava la mirada fins a totes bandes, lluny, fins a les muntanyes o fins el mar...”

“Els turons del Vallès eren a prop, les esteses de vinya, de blat; els boscos rics de farigola i de romaní amb les deu mil cabelleres de pins de Can Feu i Can Tarrés.”