Concentracions falangistes i litúrgia feixista a Granollers
La ciutat va acollir un primer gran acte de masses falangista a Catalunya després de la Guerra, el 7 de maig de 1939
Jordi Planas Maresma
(text)
Poc temps després d’acabada la guerra, un informe del Servicio de Información e Investigación de Falange assenyalava que a Granollers “el 90 % de los vecinos son indiferentes o contrarios a nuestro Glorioso Movimiento” i ho atribuïen “a los arraigados sentimientos marxistas”.1 No hem de donar gaire credibilitat al contingut d’aquests informes, però denoten una profunda desconfiança cap a la població granollerina. El fet que a Granollers –com a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya– el falangisme fos inexistent abans de la Guerra Civil, predisposava les autoritats del nou règim a percebre l’hostilitat i, si més no, la indiferència de la majoria de la població cap al nou règim. Aquesta animadversió es va combatre, d’una banda, amb una repressió sistemàtica de qualsevol dissidència i el control policial característic dels règims totalitaris, i, de l’altra, amb l’exaltació militarista i de les manifestacions feixistes.2
Les concentracions falangistes van ser el màxim exponent d’aquestes formes d’exaltació de la litúrgia feixista. La que va tenir lloc a Granollers el 7 de maig de 1939, sembla que va ser la primera que es va celebrar a Catalunya. Amb motiu de l’acte de benedicció de la bandera espanyola i les del Movimiento, va reunir-hi les organitzacions de FET y de las JONS del partit judicial de Granollers, sota la presidència del governador militar de la província, Pedro Yeregui. Segons la premsa, s’hi van concentrar prop de 10.000 falangistes,3 tots degudament uniformats, una xifra que –encara que probablement fos exagerada per raons propagandístiques– dóna idea de l’impacte que havia de tenir en una ciutat que aleshores no arribava als 14.000 habitants. Dos anys més tard, el 23 de novembre de 1941, amb motiu de la benedicció de la bandera del Frente de Juventudes, es parla d’una concentració de “más de quince mil falangistas”. 4
Eren actes amb un fort caràcter militarista: desfilades (a vegades de més de dues hores), revista de les diferents unitats en formació, homenatges a les banderes, misses de campanya, discursos inflamats, algunes vegades amb imposició de medalles, cants i crits rituals... Ben característics dels règims feixistes, havien de ser veritables demostracions de força del nou règim. Per això era tan important el nombre de participants i se’n feien en repetides ocasions seguint la nova litúrgia de commemoracions.
Actes d’ostentació política
Entre les noves commemoracions sobresortien els aniversaris de la Liberación (a Granollers, el 28 de gener), normalment sota la presidència del governador civil i cap provincial del Movimiento, Antonio F. Correa Veglison. La celebració començava tocant diana, amb la concentració de les organitzacions falangistes, de les forces de la Guardia Civil i de l’exèrcit davant de l’Ajuntament (aleshores plaça de José Antonio Primo de Rivera), on eren rebudes per les autoritats locals i on feien l’homenatge a la bandera i els crits rituals. També llegien l’últim parte de guerra del primer d’abril de 1939 (immortalitzat en una làpida a l’Ajuntament de Granollers durant la celebració de la Victoria, el maig de 1939) i cantaven els himnes patriòtics, entre els quals no podia faltar el Cara al Sol. A continuació es celebrava una missa de campanya a la plaça de la Corona (de los Caídos) i seguidament les forces falangistes desfilaven pel centre de la ciutat, per sota de grans arcs triomfals, i feien l’acte d’afirmació nacionalsindicalista. Després es ballaven sardanes (i altres balls regionals), fins que el llançament de coets, el repic de tambors i campanes, i el so de la sirena –que a Granollers recordava tristament el bombardeig del 31 de maig de 1938– indicaven l’hora exacta de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Els balls populars, a vegades algun partit de futbol i la projecció d’una pel·lícula d’especial significació patriòtica (Sin novedad en el Alcázar, Raza, etc.) posaven fi a la celebració.
La commemoració de l’Alzamiento (18 de juliol) era, en canvi, un acte més oficial i sense la mateixa participació popular. De totes maneres, es buscaven tota mena de motius per celebrar actes d’ostentació política. Una altra celebració important era el Día de los Caídos (29 d’octubre), que coincidia amb l’aniversari de la fundació de Falange. La litúrgia d’aquest acte consistia en una missa solemne amb l’assistència de les autoritats militars, civils i eclesiàstiques, dels militants dels diferents òrgans falangistes i dels familiars dels caídos de Granollers. Seguidament es dipositava una corona de llorer al mur de l’església parroquial on hi havia els noms inscrits i, després d’una oració llegida pel cap local de Falange, es cantava el Cara al Sol.
Un altre acte relacionat amb aquesta litúrgia era el Día del Estudiante Caído (10 de febrer), en el qual el Sindicato Español Universitario (SEU) convocava tots els afiliats, degudament uniformats (amb l’advertència de sanció per incompliment); però sense desfilades, atès el seu nombre migrat: una seixantena de militants, entre joves que estudiaven la carrera a Barcelona i alguns nois de l’Institut influïts pel padre Lorenzo Castro, superior dels franciscans de Granollers i significat quintacolumnista. El 12 d’octubre, Día de la Raza o de la Hispanidad, acostumava a haver-hi una desfilada de la guarnició militar de la ciutat, de la Guardia Civil i dels afiliats a Falange, i el 2 de maig es commemorava amb actes d’afirmació patriòtica per als joves dels centres d’ensenyament: arengues, projecció de pel·lícules de significació patriòtica i cantada d’himnes oficials, etc. Naturalment, al costat del militarisme, el nacionalisme espanyol abrandat era un altre dels valors ideològics dels vencedors de la guerra que es volia inculcar a la població.
Qualsevol mostra de passivitat o de “falta de espíritu falangista” era sospitosa de desafecció i era amenaçada ostensiblement: un editorial de la revista Estilo intitulat “Caza y captura del camaleón” feia una crida a descobrir falangistes poc convençuts, als quals qualificava de rèptils i concloïa que “nuestro movimiento ha de crear un clima en el que sea imposible la permanencia y existencia de reptiles”.6 Calia galvanitzar la població –especialment la població més jove– perquè seguís cegament els dictats del nou règim: “Granollers, la gran masa joven de Granollers, no puede continuar en su posición expectativa y cómoda. Tienen la obligación de colaborar”.7 L’adoctrinament de la joventut era, com en tots els règims feixistes, un objectiu preferent: es pretenia modelar les noves generacions d’acord amb els nous valors i assegurar així la seva pervivència. Però, tal com dèiem en un començament, aquestes manifestacions crítiques ens adverteixen que aquest objectiu no s’havia arribat a assolir.
1. Informe citat a Borja de Riquer , “Un país després d’una guerra”, B. de Riquer i J. B. Culla, El franquisme i la transició democràtica (1939-1988), dins: P. Vilar (dir.), Història de Catalunya, Barcelona, Ed. 62, 1989, p. 141.
2. Vegeu Jordi Planas, “Manifestacions del feixisme a Granollers (1939-1945)”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, 15 (1998): 36-48, del qual s’ofereixen en aquest article alguns extractes.
3. La Vanguardia, 9.5.1939.
4. La Vanguardia, 25.11.1941.
6. Estilo, Any I, núm. 56 (19.10.1941).
7. “Centros de trabajo”, Acción, 3 (5.7.1943).
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
