De la renovació pedagògica a l'educació feixista
Els docents van patir Un veritable procés de depuració i un de cada tres dels que havien treballat a l'escola republicana van ser exclosos de la feina pel nou règim
Eduard Navarro
(text)
“El mestre és el primer ciutadà de la República”, va afirmar el primer ministre d’Educació del nou règim republicà, el català Marcel·lí Domingo. Aquesta frase es va posar de manifest a les nostres comarques quan es va obrir un marc polític i social que tant els mestres com les institucions catalanes van saber aprofitar per portar a terme experiències educatives de primer ordre que es van convertir en referents europeus. Aquestes experiències educatives, malgrat que es feien des de diferents òptiques i eren més o menys radicals, compartien uns trets comuns com ara la importància de l’educació com a motor del canvi que es pretenia pel país, la importància de l’aprenentatge del català, la preeminència de la raó i l’experimentació enfront la irracionalitat i la religió, i destacava els valors universals i de la psicologia i el coneixement en la formació dels individus.
Això va voler dir que es van incrementar les places escolars i la formació dels mestres (un dels primers decrets republicans és el de la creació de 7.000 places per mestres), i l’impuls d’una escola catalana, en català i plena de valors.
Aquesta tasca no es va aturar malgrat l’esclat de la guerra, i amb la creació del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) el 27 de juliol de 1936 es donava una nova força a aquest valor de l’educació, tot bandejant les institucions religioses que l’havien controlat abans. És l’etapa de “Cap nen sense escola, cap escola sense mestre”, i tot això malgrat una guerra que es va anar perdent, sense tenir cap suport extern. Va ser una etapa on es va comptar amb la tasca d’uns mestres que continuaven treballant: a les escoles, al front, on feien classes als altres soldats, als pobles bombardejats… i els nens, que com deia la nena Gloria Pérez, refugiada a les Franqueses, no tenien cap altra feina que anar a l’escola.
Amb la derrota que al Vallès es materialitza el gener del 1939 s’inicia la llarga nit del franquisme i l’exili de moltes persones amb un bagatge polític i cultural molt gran. D'entre els qui es van quedar, uns dels més vigilats van ser els mestres. De fet, ja el novembre del 1936, en un decret signat per Franco per a les zones que controlaven els feixistes, es deia que calia que “se lleve a cabo una revisión total y profunda en el personal de Instrucción Pública [...] extirpando así de raíz esas falsas doctrinas que con sus apóstoles han sido los principales factores de la trágica situación a que fue llevada nuestra patria”.
Tots els mestres van ser obligats a fer una declaració per ser readmesos i aquell que no la fes no es podria reincorporar com a treballador públic. En aquesta declaració els aspirants a ser readmesos informaven sobre la seva activitat personal, professional i políticosocial. Dels informes que demanava la comissió depuradora, dirigida en aquest cas pel rector de la Universitat de Barcelona, aquesta comissió dictaminava si hi havia readmissió o no, i si hi havia algun càstig administratiu. A més, es podia emprendre un judici militar.
Aspirants a ser readmesos
Dels cent vint-i-un expedients de mestres del Vallès Oriental, la majoria van ser confirmats, és a dir, tornats a admetre a la mateixa escola on treballaven: un 66,94 % (dos de cada tres), una mica menys que el que indica l’estudi de Morente per al conjunt de la província de Barcelona.
Amb tot, a més de les possibles sancions, les diferències més grans entre la comarca i la província són en la sanció més dura, que és la separació, la qual cosa potser es podria deure a una presència masculina més elevada a la nostra comarca o bé a un afany repressiu més fort en el nostre territori, que va ser molt més dur entre els mestres que entre les mestres.
Amb tot, hi havia diversitat de situacions. Així, en alguns pobles, amb la depuració es van resoldre les pugnes entre les diferents concepcions escolars que venien dels debats sobre la renovació pedagògica que s’havien endegat des de l’inici del segle XX i que s’havien accentuat durant l’etapa 1936-1939, quan la reforma educativa de la República es va aprofundir i, a través del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU), es va fer un procés d’unificació de l’ensenyament en la xarxa pública i en una escola laica i coeducadora.
Exemples d’aquesta pugna a la comarca es donen a Caldes de Montbui i Granollers. En altres llocs, allò que porta la repressió és l’alta participació política dels mestres (com es veu a Cardedeu, on Jose Maria Jiménez de Bretos va ser jutjat en distingir-se “por el sistema educativo que empleaba como Maestro Nacional, enseñando a las criaturas los himnos revolucionarios y dando lecciones encaminadas a probar la inexistència de Dios y las ventajas de l’economia marxista”, i finalment afusellat ) o l’enveja (com el cas de Martí Tomàs a Montmeló).
En altres pobles també es van fer paleses les tensions i resistències als processos catalanitzadors impulsats per la Generalitat o la fòbia de les noves autoritats franquistes respecte al català.
En altres casos va haver-hi mestres perseguits per ser considerats maçons, com el cas de Víctor Garcia Fernández, de Lliçà de Vall; mentre que d’altres, perseguits per la seva pràctica «republicana», van ser salvats per la intercessió del poble.
Principis renovadors com l’ensenyament actiu, la coeducació o l’ensenyament en català van ser bandejats, i aquells que havien liderat la renovació van ser perseguits. A partir d’ara, només valia l’escola nacional catòlica i els i les mestres que eren addictes al nou règim. Amb tots els elements de l’ensenyament controlats, podien endegar l’adoctrinament polític, moral i religiós amb el suport dels sectors que li van ser addictes, és a dir, l’Església i els sectors catòlics de dretes.
Com a conclusió, cal recordar que les sancions franquistes van afectar més d’un 35 per cent dels mestres del Vallès Oriental (enfront del 30 per cent del conjunt provincial), i la diferència va ser més gran pel que fa a la separació del servei (19 per cent a la comarca i 12,53 per cent a la província). Tot això mostraria com el nacionalcatolicisme es va aplicar durament en la seva tasca purificadora i en aquest objectiu va rebre el suport de les elits locals per assolir que “la nueva escuela sea cada vez más católica y española y las nuevas generaciones que de ella salgan sean los verdaderos forjadores de la España Imperial que todos anhelamos, de la España Una, Grande, Libre y Católica”.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
