Granollerina del 1967, Ada Parellada i Garrell va néixer no sé si entre les taules, els fogons o les cambres de la mítica Fonda Europa. És la petita de vuit germans, quatre dels quals s’han dedicat al món de la restauració, singularment el Ramon, avui al front de l’establiment vallesà i, a Barcelona, del Senyor Parellada del barri de la Ribera.
Amb tants sabors, i persones que saben tastar-los, és simptomàtic que l’Ada no seguís el consell del seu pare, el qual, més que mestressa d’una fonda o cuinera d’un restaurant, hagués preferit que n’hagués estat clienta per tal de poder disposar dels caps de setmana, per exemple. “Ell volia veure’ns ben situats, als fills, però en el fons no li va desplaure gens que alguns ens sentíssim hereus i hereves de la seva trajectòria”.
El 1993 va obrir a Barcelona, a l’antiga seu d’una editorial de llibres de comptabilitat del carrer del Rosselló, el Semproniana, una de les cases de menjar més conegudes de l’Eixample. “El nom remet a una antiga vil·la romana a Granollers, els primers indicis de l’existència de la qual va donar-los, a mitjan segle xx, l’arqueòleg i historiador Josep Estrada i Garriga”.
Com molts artífexs de la cuina d’avui, l’Ada és una dona hiperactiva. “Més que cuinera, acostumo a dir que em dedico a la cuina. Puc estar als fogons o a la sala, dissertant sobre educació alimentària, a la xarxa, a la televisió, escrivint... El fet de comunicar m’ha interessat sempre, i ara que això es basa, sovint, en un clic, encara és més fàcil. A més de ser a Internet, actualment col·laboro a la xarxa de Televisions Locals, a Ràdio 4 i a l’Ara”.

Plats en versió rockera
Al Semproniana, el seu estil consisteix sobretot en “fer moltes versions de la nostra cuina tradicional, i procuro que siguin les versions més rockeres, en el sentit que m’agrada cercar productes nous, que contrastin, que sorprenguin. I també faig molt cas als meus proveïdors. Ara mateix, un d’ells m’acaba d’enviar una gírgola de castanyer, un bolet preciós amb aparença d’hortènsia. Ho hem de parlar més, però potser d’això en sortirà un bon plat. Com a acompanyament d’una vedella guisada, per exemple...”.
Per tal de contribuir a la socialització del plaer a taula, al Semproniana hi tenen lloc habitualment diversos tallers i activitats. Una de les més interessants són els literaris “Dimecres inèdits”, que l’Ada organitza un cop al mes amb una col·lega d’antropònim, l’escriptora i periodista cultural Ada Castells. Per aquests dimecres plaents hi han passat autors com Màrius Serra, Joan Margarit, Sebastià Alzamora, Jordi Llavina, Sílvia Soler... amb menús també inèdits i inspirats en les seves obres.

La bona experiència de Sal de vainilla
Però Ada Parellada, autora de diversos llibres de receptes i d’hàbits alimentaris, també volia escriure, al seu torn, una novel·la. “A la vida, per tal que un projecte tiri endavant, es necessiten cinc coses: certes habilitats, una mica de talent, tenir-ne ganes, ambició i també, és clar, la punyetera sort. Arran d’una entrevista periodística, els editors de Planeta van saber que jo volia escriure el que després seria Sal de vainilla, i es van manifestar interessats en la possibilitat de publicar el llibre. Vaig veure clar, doncs, que havia d’acceptar un repte que em feia molta il·lusió”.
Per tal d’estimular-la, la coneguda firma “em va destinar una editora que, sobretot, m’entrenava literàriament, em feia de coach, la qual cosa em va anar donant molta confiança en les meves possibilitats”. El cert és que Sal de vainilla (Planeta, 2012), novel·la que discorre en un restaurant imaginari de Bigues i Riells –on l’Ada hi va viure dels 8 als 18 anys–, és una obra escrita amb nervi, amb personatges ben perfilats, una trama complexa, un ritme trepidant. Amb històries d’amor –quan convé, lèsbic–, les trifulgues d’un establiment que fracassa i reneix, la història de l’alimentació, els reptes de la multiculturalitat, els sons de cançons i músiques, l'ús efectiu de les xarxes socials, el plaer a taula, la passió al llit...
“N’estic molt satisfeta, d’aquesta experiència. Sal de vainilla s’ha publicat en català i en castellà, ara en surt la versió anglesa i més endavant n’apareixerà una en búlgar, imagina’t! Mentrestant, he començat una nova novel·la, però no tinc pressa per publicar-la. El tema no es relaciona tan directament amb el món de la cuina, i l’acció se situa entre els anys 50 i 90 del segle passat”.

El paisatge de les emocions
Una creativa tot terreny, doncs, que també es dedica habitualment a l’educació alimentària. “Faig xerrades per a escoles, centres cívics, entitats, ajuntaments, departaments de la Generalitat... o ensenyo a adquirir bons hàbits en el menjar a col·lectius d’empresa. Per a mi és fonamental, per exemple, que no es perdi la sobretaula familiar, si més no a l’hora de sopar. Avui, a molts menjadors de pares joves o de pisos d’estudiants, les taules estan ocupades pels ordinadors i tot de papers. Aquesta tendència ha de canviar”.
Des de Barcelona, la presència del Vallès plana sempre en l’ànim d’Ada Parellada. “És un espai que ho té tot. El vinculo singularment a Granollers, Bigues i Riells, Aiguafreda, el Congost, els cingles de Bertí, el pla de la Calma... En poques paraules, a aquells entorns on he viscut o que em colpeixen. Què és un paisatge sense emocions, sense records, sense lligams?”