Rosa Boladeras (Terrassa, 1972) és actriu i poetessa íntima, mig en secret, ofici no confessat. De professió, actriu, doncs, perquè es declara una enamorada de la creativitat i, li va semblar -quan va decidir ser-ho- que interpretar altres vides, ficar-se dins la pell de personatges que no eren ella, era una bona manera de fer sortir de dintre aquesta explosió inventiva que li va fer declinar, tot i les bones notes d’estudiant aplicada, escollir periodisme i la va llançar de ple a la interpretació. La fiblada li va arribar després d’assistir, amb son pare, a un espectacle d’Els Pastorets que feien estudiants de l’Institut del Teatre de Terrassa al Centre Cultural. Es va emocionar tant que va aconseguir que l’apuntessin al Casal de Sant Pere per participar als Pastorets: volia fer de dimoni, però va acabar fent de Verge Maria.
Amb una cara dolça, un físic menut, una rialla franca i contagiosa i un fer despistat, com si la vida s’escolés de les mans a cada instant, fent qualsevol cosa, mentre podries fer-ne qualques més, la Rosa Boladeras acumula una extensa carrera teatral, televisiva i cinematogràfica. La seva participació en el culebrot dels migdies de TV3, La Riera, on fa d’Imma, és la seva aportació més recent a la petita pantalla, però l’hem vista també a Poble Nou, la degana del gènere en català, a Temps de silenci, 7 de nit o Polònia. Agraeix aquesta part de l’ofici que permet compaginar la vida dels altres amb la pròpia, amb horaris intensius que es concentren des de primeríssima hora del matí fins al migdia i permet quadrar-ho amb els horaris de les famílies normals, amb les extraescolars del nen, de la nena i la perícia de la quotidianitat. Perquè, encara que els artistes acumulin clixés a cabassos, com qualsevol altre ofici, sempre hi ha un moment o altre que cal tocar de peus a terra.

Tres fills, dos marits...
La Rosa té tres fills, dos marits, tres amigues, dues exciutats, un paisatge rural, Rellinars, i una ciutat, la seva, on arrelen ara també els seus fills. Amb vint-i-tres anys, va tenir la Sara perquè sempre havia tingut una vocació molt forta per ser mare i en aquell moment, en plena joventut i esclat professional, li bullia la sang de ganes de ser-ne. Sara, el nom que va escollir el pare de la petita, el també actor Gabino Diego.
Van viure aquí, a Barcelona, a Madrid. Al cap d’uns anys, i una segona relació, va néixer en Tim, amb un nom curt, intraduïble, diferent, fill de l’actor Oriol Vila. I després la Carlota-Keiko, nom compost, síntesi d’un petit misteri i un gran homenatge, que necessita explicacions si algú les demana, i només estranyesa si algú les obvia. Carlota-Keiko, el nom que volia el pare i el nom que volia la Rosa, després de perdre l’Octavi, als set mesos de gestació, inesperadament, i descobrir que Keiko, en japonès, significa regal.
En tots aquests anys, Rosa Boladeras no ha deixat mai de fer teatre. L’any 2012 va ser guardonada amb el Premi Butaca a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació en l’obra La nostra classe, de Tadeusz Slobodzianek, sota direcció de Carme Portacelli. Un premi molt prestigiós dins la professió perquè és concedit pel públic.
Rosa Boladeras fa anar la vida amb aquella assumpció que en viure cada dia, morim també una mica. Desplega generositat en el seu tracte amb els altres, comprensió, voluntat d’aprendre, ganes de compartir. Potser per això, perquè entén les relacions a partir del respecte i la llibertat, la sinceritat i la comunicació, parla de les persones que estima sense pretèrits, amb consideració i afecte, amb admiració i sense ressentiments. Una actitud vital que la porta a aprendre a tocar el piano, perquè ara pot i sempre havia volgut fer-ho, a muntar un grup de música amb els seus fills, una amiga i els fills d’ella, perquè puguin fer un repertori a gust i a mida de cadascú, pel pur plaer de fer-ho i expressar-se així conjuntament.
Fa de la creativitat l’eix vital. Com L’elixir 2013, la seva darrera proposta que també va dirigir, una ruta poètica contemporània pels carrers de Terrassa que l’any passat van tancar la temporada del CAET, el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, amb l’objectiu d’apropar la poesia d’Estel Solé, Marçal Font i Espí, Josep Pedrals i Gonzalo Escarpa. Una proposta agosarada que va reunir entusiàsticament el públic i que desgrana aquesta altra vocació que la Rosa té però es reserva per a ella, la poesia. Poesia i capítols escapçats del que passa cada dia que escriu en notes del mòbil o en llibretes, on sigui, però les escriu.
Passejar i sortir del camí, com fa sovint quan és a Rellinars, d’estiueig, recloure’s al bosc, llegir, prendre notes, escoltar qui passa, retrobar-se. “M’agrada la vida”, diu, “em sento una afortunada per ser aquí”, després de confessar que és filla adoptada i que aquesta consciència, que algú et va permetre viure, tenir uns pares meravellosos, és tenir sort.
Estimar, viure, aprendre. Comptat i debatut, és l’únic que val la pena.