Anys de fam, por i racionament
La vida civil i quotidiana als pobles i ciutats del Vallès, com als d'arreu de Catalunya, va passar a estar sotmesa a les directrius de l'Exèrcit, la Falange i l'Església
Jaume Valls i Vila
(text)
Si la sort dels milers de vallesans que van emprendre l’exili va ser, en general, adversa, la situació que es viuria als pobles i ciutats del Vallès, no seria millor. L’entrada de l’exèrcit d’ocupació franquista va ser saludada amb fervor per molts quintacolumnistes, entre els quals eren visibles els rostres pàl·lids i demacrats dels que havien romàs amagats, o els dels emboscats que eren tot pell i óssos. Molta gent de bona fe va rebre amb alleujament les forces d’ocupació després d’anys d’inseguretat i privacions viscudes a la reraguarda, i del record del terror dels primers dies d’efervescència revolucionària. Poc s’imaginava aquella bona gent les privacions que hauria de patir en la postguerra.
La crueltat de la revolució i de la guerra havien sembrat la por i el dolor entre la població, amb una greu fractura civil a cada poble, a cada carrer. La societat havia quedat trasbalsada i esporuguida, amb greus divisions i odis entre famílies com a resultat inevitable de les morts, les execucions i la violència.
Amb la victòria franquista s’encetava però un llarg període de fam, repressió, inseguretat i temor generalitzat. El nou règim va trastocar la societat catalana de cap a peus. Tota norma de convivència va quedar trencada.
L’Estatut i les institucions de Catalunya van ser abolides quan Franco va trepitjar les terres de Lleida el 1938, i la llengua catalana va ser objecte de persecució. L’idioma castellà era l’únic oficial i permès i tothom que professava idees liberals va ser considerat suspecte. La simbologia feixista es va fer omnipresent, amb una exaltació constant dels signes i símbols més extemporanis. Els noms dels pobles es van castellanitzar amb imposicions tan ridícules com San Quirico per Sant Quirze.
La primera mesura de l’exèrcit d’ocupació a cada poble va ser el nomenament d’un alcalde i una comissió gestora a l’ajuntament entre els homes addictes al nou règim. La segona, la recuperació de les esglésies i llocs de culte catòlic que havien estat profanats, mitjançant les anomenades cerimònies de reconciliació. Les expressions de fe religiosa amb la celebració de misses de campanya i altres actes d’exhaltació multitudinaris foren una constant d’aquells primers mesos.
Racionament i estraperlo
Els ocupants es van trobar amb una població desnodrida i afamada, i amb milers de malalts i ferits internats als hospitals. La penúria econòmica i les malalties derivades de la mala alimentació, amb especial incidència de la tuberculosi, o unides a la falta d’higiene com els tifus, van incrementar la mortaldat dels més dèbils.
Les comunicacions havien quedat interceptades, tant per carretera, on molts ponts havien estat volats en la retirada de l’exèrcit republicà, com per ferrocarril, ja que a Catalunya totes les línies funcionaven encara amb locomotores de carbó. Gairebé la totalitat dels vehicles particulars que havien estat requisats per la guerra romanien abandonats a les cunetes de les carreteres que duien a França.
La pobresa assoliria grans dimensions, malgrat que les indústries reprendrien aviat la producció, perquè en la majoria de casos els danys en el període de col·lectivització havien estat mínims. Els salaris dels treballadors van tornar a ser els de juliol de 1936, tot i que el cost de la vida s’havia quadruplicat entre 1936 i 1939. Davant l’escassetat generalitzada es va instaurar el racionament dels aliments i productes de primera, necessitat mitjançant les anomenades “cartillas de racionamiento”. L’encariment dels productes va propiciar el mercat negre i l’estraperlo.
La recuperació de les propietats per part dels seus amos es va produir immediatament. Alguns propietaris conscients del poder i la impunitat de què gaudien en la nova situació, van actuar sense miraments i els carrers es van omplir dels mobles de les famílies expulsades. Les cases buides dels que es van exiliar van restar exposades a registres i pillatges. Els béns de les persones acusades de “rebelión militar” que superpoblaven la presó Model van ser confiscats. Només tenien valor legal els bitllets emesos abans del 18 de juliol de 1936 i la falta de moneda fraccionària va ser crònica i alguns botiguers van emetre moneda de cartró per al canvi.
Règim especial d’ocupació
Catalunya va ser sotmesa a un règim especial d’ocupació fins a l’agost de 1939. La màxima autoritat en va ser el general Alvarez Arenas i, en justa correspondència, la primera autoritat de les poblacions ocupades va ser el comandant militar de la plaça.
Els tres pilars del règim franquista van ser l’exèrcit, la Falange i l’església, així com els terratinents, industrials i l’oligarquia que havien donat suport a l' “alzamiento” i “la cruzada”.
Les afiliacions al partit únic la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, van ser molt nombroses. Entre 1939 i 1945, però sobretot fins a 1942. Especialment important va ser l’afiliació –gairebé obligada– de nois i adolescents als grups juvenils, on a banda de l’atractiu per uniformes i desfilades, assolien avantatges polítics i econòmics o la possibilitat de fer activitats d’esplai. La Sección Femenina i els col·lectius d’Ex-combatientes i ex-cautivos, anomenats “camisas viejas” van completar l’organització.
L’església triomfant va esdevenir protagonista al bàndol vencedor, oferint-li tot el suport ideològic a canvi d’obtenir privilegis, de tal manera que va ser indispensable per entendre el primer franquisme, el del nacional-catolicismo. Tot i que en alguns casos va atenuar els rigors de la ideologia totalitària, va imposar la moral pública. Aviat es van reobrir els cinemes, amb l’obligatorietat de cantar l’himne de Falange, el Cara al sol, saludant a la romana, però l’entreteniment el van garantir espectacles d’exhaltació patriòtica, desfilades militars, però sobretot, els grans actes religiosos celebrats al carrer: tant les misses de campanya, com la rehabilitació dels temples danyats mitjançant un ritual de reconciliació per purificar-los de les profanacions. Aquests actes esdevenien una aparatosa manifestació externa del nacionalcatolicismo, com ho van ser el restabliment de creus i imatges a l’espai públic, la instal·lació de campanes (bona part de les quals s’havien fos per a fer material de guerra).
També es van aprofitar les celebracions per l’arribada dels franquistes a la frontera francesa, el 9 de febrer, l’ocupació de Madrid i València el 28 i el 30 de març, respectivament, o el parte final de guerra de l’1 d’abril. Arreu sovintejaren les cerimònies religioses i civils per honorar els “Caídos por Dios y por España”.
Les escoles públiques no va reiniciar les activitats lectives fins al setembre de 1939, mentre que alguns centres religiosos ja van funcionar entre abril i maig. Determinats empresaris van resultar beneficiats amb els negocis de la postguerra i amb la repressió i negació dels drets dels treballadors. El 28 de gener es va decretar l’obligatorietat de retornar al treball amb els criteris de readmissió dels patrons d’acord amb l’adhesió dels obrers al Glorioso Movimento Nacional.
Es van produïr canvis immediats en el nomenclàtor urbà i els noms del Caudillo o Generalísimo Franco, José Antonio, o el General Mola, van substituir tant els noms de la República o de la Guerra Civil, com també els noms tradicionals. L’any 1941 es va imposar l’afiliació obligatòria de tots els treballadors, anomenats ara productores al nou sindicat vertical.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
