Les Brigades Internacionals es reagrupen a la Garriga
La vila va reunir el 25 de gener de 1939 un total de 806 soldats voluntaris estrangers defensors de la República, en un darrer intent d'organitzar-se per aturar l'avenç franquista
Francesc Sánchez Mata
(text)
Un dels capítols claus dels darrers dies de la Guerra Civil a Catalunya va tenir lloc al municipi vallesà de la Garriga, que va viure l’intent de reagrupar-se dels darrers membres de les Brigades Internacionals amb l'objectiu de frenar l’avenç de les tropes franquistes.
Les Brigades Internacionals van ser voluntaris estrangers, arribats d’arreu del món, per lluitar contra el feixisme a Espanya i defensar la República. La historiografia calcula que van arribar a ser uns 59.000 els voluntaris que van arribar a tot l'Estat, procedents de 54 països. Uns 35.250 d'aquests voluntaris van ser combatents i gairebé 10.000 van perdre la vida als diversos fronts on van lluitar. Els voluntaris, però, no es van quedar als fronts de combat fins al final de la guerra. Van ser retirats o evacuats, oficialment, mesos abans de l’entrada de les tropes nacionals a Catalunya. Diem oficialment, perquè molts no van voler fer cas a les directrius dels seus comandaments i es van mantenir fidels a la República lluitant fins a l’últim moment. La decisió del govern de Negrín d’evacuar els brigadistes era la resposta al pla de retirada de voluntaris estrangers, adoptat a proposta d’Anglaterra pel Comitè de No Intervenció el 5 de juliol de 1938.
S'esperaven 2.500 brigadistes
En una carta que els franquistes van interceptar del dirigent dels brigadistes Luigi Long, aquest, juntament amb un altre dirigent dels voluntaris estrangers, André Marty, demanava ajuda i consell al general Juan Modesto, i li explicava la situació del reagrupament de les Brigades Internacionals a la Garriga, que s’havia convertit per uns dies en el centre neuràlgic d’aquests voluntaris internacionals a l’Estat. El dia 25 de gener van arribar a la vila 450 voluntaris balcànics i 100 de nacionalitat txeca; 140 d’italians i 116 llatinoamericans. S’esperava l’arribada de 880 voluntaris polonesos i 888 d’alemanys. En total, aquell 25 de gener, Gallo tenia la previsió de l’arribada a la Garriga d’uns 2.500 brigadistes internacionals; entre ells hi hauria tropes d’infanteria, oficials i comissaris, artillers de del grup de Defensa Contra Aeronaus (DCA), així com personal sanitari.
Tots aquests homes es van agrupar segons les seves nacionalitats i les afinitats d’idiomes, en companyies i batallons. Luigi Gallo detalla a la seva carta com té pensat organitzar-los per tal de posar resistència a l’arribada de les tropes franquistes: amb els txecs i el balcànics pensava formar quatre companyies d’infanteria i una de metralladores d’uns 80 homes cadascuna; una bateria d’artilleria i 20 homes per la defensa aèria.
Gallo, conjuntament amb Vicente Rojo Llunc –conegut com a coronel Rojo, qui va ser cap de l’estat Major de l’exèrcit republicà– pretenien formar petites unitats amb quadres completes, amb la intenció de reforçar-les amb militars espanyols instruïts, per tal de poder entrar en combat de manera imminent. Després de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener, l’exèrcit republicà es va anar concentrant davant de la zona del riu Tordera amb l’objectiu de cobrir les sortides cap a la frontera francesa. Luigi Gallo, però, anava més lluny i el seu objectiu era intentar salvar Barcelona, malgrat saber que tenien molt poques oportunitats de frenar l’enemic. El resultat va ser la reorganització de la 35a divisió, integrada per tres brigades: xi, xiii i xv.
La situació era crítica: els voluntaris que anaven arribant a la Garriga no disposaven d’armament i la majoria anaven vestits de civils. Els faltaven uniformes, material de cuina, camions per poder desplaçar-se i armament: fusells, metralladores, canons, etc. I, per sobre de tot, aliments: “(..) Hi ha dificultats per a l’abastiment. He enviat un oficial per tal que es posi en contacte amb el teu intendent. Necessitem per avui com a mínim 2.000 racions de pa i a partir de demà l’abastiment normal per a 2.600 persones(..)”, li demanava Gallo al coronel Modesto.
Els esdeveniments es precipitaven molt ràpid: el 27 de gener l’estat major del V cos de l’exèrcit republicà, encapçalat per Enrique Lister i Luigi Gallo, es van reunir a la Garriga per organitzar l’ofensiva o, arribat el moment, la fugida cap a França. Els bombardejos sobre una població indefensa es multiplicaven a la comarca: la matinada del 23 al 24 era bombardejada les Franqueses (hi van morir tres persones); el 24, Granollers (nou persones); el 25, Mollet (vuit persones), Cardedeu (cinc persones), un altre cop Granollers (vint-i-cinc persones), i l’estació de ferrocarrils del Figaró, aleshores allunyada de la població; el 26, van tornar a bombardejar Cardedeu (hi van morir tres persones) i Granollers (on les bombes van matar dues persones). El dia 28 el camp d’aviació entre la Garriga i Llerona va ser bombardejat. Evidentment aquests bombardejos no eren aleatoris: les forces franquistes, i més concretament els voluntaris italians que lluitaven al costat de Franco, estaven al cas de l’intent de reagrupament de l’exèrcit república i de les Brigades Internacionals a la comarca.
De rereguarda a primera línia
El dia 28 Granollers va ser ocupat per les tropes franquistes i les tropes del V cos de l’exèrcit republicà van situar la seva artilleria a la carretera de Granollers a la Garriga en un intent desesperat per intentar frenar l’avenç dels feixistes. Des d’aquesta posició es va disparar cap el pla de Llerona, i per unes hores es va produir un intercanvi d’artilleria entre els dos bàndols: la rereguarda s’havia convertit, per uns moment, en primera línea.
El dia 29 l’aviació feixista italiana va bombardejar la Garriga, on van morir catorze persones, la meitat dels quals nens. La finalitat era clara: colpejar les tropes republicanes que s’estaven concentrant en aquella zona i aprofitar-ho per atemorir la població civil. L’1 de febrer, finalment, les tropes nacionals van entrar a la Garriga i només hi va haver una víctima –del bàndol nacional, però es desconeix la causa de la seva mort. El nombre de republicans fets presoners pels nacionals va ser de dos-cents seixanta-dos.
Els darrers internacionals de la guerra, que es mantenien acantonats al Vallès, van fugir en dues direccions: un grup pel nord-oest del Montseny, i l’altre pel vessant sud i sud-est. Alguns van intentar resistir a Vic, que també va ser ocupada l’1 de febrer. Els brigadistes situats al sud del Montseny van retrocedir fins al sector de Cassà de la Selva, on es va combatre a partir de l’1 de febrer. Per un moment va semblar que podien resistir a la línia de la Tordera, però no va ser així. El dia 4 de febrer s’abandonava Girona i el mateix dia, a la nit, Luigi Gallo creuava la frontera per entrar a França.
La Guerra arribava al final –oficialment, a tot l'Estat, s’anunciava l’1 d’abril–, però s’iniciava un nou període marcat per la repressió, d’una forma sagnant durant els primers anys de la postguerra, i la manca de llibertats durant gairebé 40 anys.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
