Mort pel designi d'un capellà
Testimoni. Pere Fortuny sosté que el seu pare, l'alcalde republicà de Mollet Josep Fortuny, va ser afusellat per ordre del rector, que va fer "la vida impossible" a la seva família
“El meu pare va salvar la vida al rector, protegint-lo dels incontrolats que mataven capellans quan va esclatar la revolució social”
Vicenç Relats
(text i fotografies)
Pere Fortuny i Velazquez (Mollet del Vallès, 1933) exemplifica amb cruesa la brutalitat de la repressió franquista contra les autoritats republicanes i el conjunt de ciutadans considerats desafectes al règim, així com amb les seves famílies. Fill de l'alcalde republicà de Mollet Josep Fortuny Torrents (1903-1939), afusellat al camp de la Bota el 16 de juliol de 1939, és un testimoni esborronador de la crueltat que es va aplicar contra el seu pare –pastissser, militant d'ERC, fundador del Centre Catalanista Republicà de Mollet, regidor des del 1931 i batlle durant els anys 1937 i 1938– i contra la seva família. I com que presideix –des de la seva fundació el 1976– l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, també manté viu el record de les 1.717 persones executades al camp de la Bota entre 1939 i 1952, sobre les quals encara pesen les condemnes d'uns judicis militars que van ser pura farsa.
La vida de Pere Fortuny es va capgirar el 25 de gener de 1939, dos dies abans que les tropes franquistes entressin a Mollet, quan la seva família va decidir marxar cap a l'exili a França, junt amb altres membres de l’últim ajuntament republicà de la vila. Tot i que només tenia cinc anys, té a la memòria detalls d'aquell viatge fet a peu i amb un carro carregat amb matalassos, tirat per cavalls. Un camí que va enfilar amb els seus pares –de 36 i 33 anys– i la seva germana de deu, així com una colla de vuit molletans més que cita de memòria. “El trajecte va ser molt dur. Ens perseguien l'aviació feixista i ens havíem d’amagar a les vores de les carreteres i camins plens de gent per esquivar les bombes", explica.
Un trajecte que ell, la seva germana i la seva mare van interrompre sobtadament al petit poble de Llorà, al Gironès, quan el seu pare va decidir que a França només se n'hi anava ell. A l'espera de poder tornar a Mollet, ells es quedarien de moment en un hostal de Llorà. "En tinc un record borrós, però sí que recordo que ens abraçàvem i que tots ploràvem. Va ser l'última vegada que vaig veure el meu pare", explica.
En aquell modest hostal, atapeït de fugitius com ells, hi van ser acollits durant quinze dies. Poc després que el 10 de febrer es culminés l'ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, es van traslladar a Badalona, a la casa d'una germana de la mare, on s'hi van estar tres mesos. Els hi va portar un camió de l'exèrcit vencedor, asseguts a la cabina, en la qual un soldat fins i tot va voler abusar de la seva mare, que duia en Pere a la falda.
Propietats confiscades i impedir l'indult
A Mollet la seva àvia paterna els havia recomanat que encara no hi tornessin per "l’ambient irrespirable" que s’hi vivia. En una conversa telefònica els va fer saber amb gran sorpresa que el rector de la parròquia del poble, Mn. Josep Casanovas, s’havia apoderat de casa seva. “Ens ho va prendre tot: els mobles, la pastisseria i la maquinària de l'obrador, la roba, els llibres i fins i tot uns quadres del pintor Joaquim Mir de molt valor", explica.
Aquesta seria només la primera sorpresa desagradable que aquest sacerdot reservava a la família de l'exalcalde, a qui "va fer la vida impossible fins a intentar-nos matar de gana", segons Pere Fortuny, que l'acusa de ser "l'inductor principal" del seu afusellament. Això ho va poder comprovar quan el 15 de juliol de 1939 Mn. Casanovas es va presentar amb dos homes més a casa de la seva àvia, on es van haver de refugiar, per dir-los que aquella tarda aniria a Barcelona a "fer una gestió que recordarien tota la vida". Tots li van besar les mans, convençuts que es proposava salvar-li la vida.
L'endemà, 16 de juliol, quan la seva mare va arribar a la presó Model a visitar-lo, portant-li la roba neta, li van comunicar que el seu marit havia estat afusellat al camp de la Bota aquella mateixa matinada. "El maleït capellà tenia raó que recordaríem tota la vida la seva gestió", afirma encara amb dolor el seu fill.
Pere Fortuny ha pogut comprovar que, tot i haver estat condemnat a mort en un judici militar del 16 de juny de 1939, el seu pare tenia concedit l'indult de Madrid, com li havia indicat l'advocat Trias de Bes. I que el capellà va fer precipitar l'execució per un "odi visceral" contra el seu pare que encara no entén. "El meu pare va salvar la vida al rector, protegint-lo dels incontrolats que mataven capellans quan va esclatar la revolució social els primers dies de la guerra", explica. Per la seva part, la seva àvia, que era una dona molt religiosa, havia tingut amagades a casa seva uns dies, al final de la guerra, germanes de l'Escola de les Monges Franceses que, després, a l'hora d'ajudar-la amb l'aval de l'indult del seu pare, també li van fer el buit.
L'únic fet relacionat amb el seu pare que Fortuny considera que havia pogut molestar el capellà és que, com a autoritat municipal, li havia prohibit que les campanes sonessin determinades hores de la nit, per al descans dels veïns. "Ja em diràs quina tonteria més grossa!", s'exclama incrèdul.
Sense fills, ni menjar, ni escola
El capellà i el nou ajuntament franquista es van aplicar molt a fons en les accions d'assetjament a l'esposa i als fills de l'exalcalde republicà. D'entrada, ja no els va agradar que s'instal·lessin a casa de l'àvia i "la van advertir que la castigarien si ens acollia, però ella no es va deixar espantar”, explica Pere Fortuny. També van ordenar a la Guardia Civil que s’emportessin els fills a un hospici, argumentant que la mare no tenia recursos per mantenir-los. L'àvia, però, no ho va permetre. "Es va plantar a la porta i no els va deixar entrar, dient que primer l'haurien de matar a ella", recorda el nét.
Amb tot, els càstigs sí que van arribar i l'Ajuntament va obligar l'àvia a pagar, com si fos una multa, un total de 50.000 pessetes –una fortuna per l’època– com a contribució per sufragar la reconstrucció de l'església, molt malmesa durant la guerra, i el cobriment del torrent Caganell, cosa que li va fer hipotecar casa seva.
L’alcalde, amb el suport del capellà, també va prohibir a tots els comerços del poble que els venguessin cap mena d’aliments. “Ens volien matar de gana i sort en teníem dels sacs de patates, mongetes o cigrons que pagesos amics del pare ens tiraven de nit –amagats– per la porta del darrera del pati", recorda. Fins i tot es van haver d’empadronar a Barcelona per poder rebre el racionament que es va repartir fins al 1952, que els arribava cada dia, a través del recader de Mollet.
Les represàlies van continuar a tot nivells. Van intentar rapar i purgar la mare per humiliar-la i es va negar als seus fills el dret d'anar a l'escola pública –i van haver d'anar a una acadèmia privada– o a poder acudir a l'Auxili Social a recollir un plat de menjar. Una sola vegada que hi van anar, quan els va tocar el torn els van fer tornar al final de la cua. "Ens van dir que nosaltres en tindríem només si en sobrava i ja no hi vam tornar mai més", explica Pere Fortuny.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
