El 27 de gener de l'any 1939 es va aixecar un dia gris i molt núvol. La guerra estava arribant a la fi. A Mollet hi havia un silenci sepulcral. Eren les set del matí. No havíem dormit en tota la nit, esperant l’entrada al poble de les tropes del gran manaire. Molt esporuguits i sense esma de fer res, per tot el que ens deien que feien els franquistes quan ocupaven una plaça. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. Els últims soldats republicans que abandonaven la seva terra, direcció a França, cercant refugi polític al país veí.
L’àvia i una germana de la mare van venir a estar amb nosaltres amb mires al que pogués passar. La tieta va voler sortir fins a la carretera per veure de prop la desfilada dels derrotats. Va tornar i en entrar a casa es va posar a plorar desconsoladament dient que un soldat li havia dit: "Apa maca, que aquesta nit ja podreu passar el rosari".
Jo vaig esclafir a riure, i no eren moments de riure amb la por que tots portàvem a sobre. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. "Si podem resar el rosari, voldrà dir que encara serem vius", –vaig dir quan el meu riure m’ho va permetre. I va ser aleshores quan ens vam adonar del silenci tan marcat que imperava a l'ambient.
A casa ho teníem tot preparat per marxar. Les bosses a punt, la manta lligada a l'espatlla, i de sobte el pare va dir a la meva mare: "Saps què, noia, tanquem les portes i quedem-nos a casa. Qui vulgui res, ja trucarà!"
De sobte vam veure que al campanar, hi onejava un llençol blanc. Tot seguit aquell misteriós silenci es va trencat pel soroll de tres grans motos que entraven a Mollet per la carretera de la Farinera. I darrere les motos vehicles militars armats fins a la gola, plens de soldats franquistes, atents als carrers, en espera potser d’alguna possible reacció contrària.
I després dels vehicles, la tropa marcant el pas triomfal, desfilant gairebé tot el dia. La gent reunida a la vorera de la carretera aplaudint i cantant als vencedors.
Vaig quedar palplantada a l’oir per primera vegada la cançó de Cara al sol. No la coneixia. I entre cançons i aplaudiments es va passar gairebé tot el dia. El que sí que vaig poder constatar, que ja fos per les cançons, ja fos pels aplaudiments, la por patida aquell matí d’hivern es va esvair com per art d’encantament.
Tot i témer que l’entrada de les forces franquistes tindrien un ressò trist i dolorós, no va ser així. La forma d’entrada tranquil·la i serena va ajudar a què la invasió no semblés tan penosa. I es va obrir una etapa que amb els anys va resultar força difícil de pair.