Dies per no oblidar
El final de la guerra al Vallès sencer delma encara més una població exhausta pel conflicte. L’inici de la dictadura significa la repressió i persecució a peu de carrer, a cada poble
Anna Ballbona
(text)
Finals de gener i principis de febrer de 1939 són uns pocs dies que fan un capgirell absolut al país, però també a la vida quotidiana dels catalans. ¿Com hem d’imaginar que van ser aquells dies i els que vindran, d’inici de la dictadura, la repressió i la crua postguerra als Vallesos? Segurament ens els hem d’imaginar silenciosos. Es produeix un gran estrèpit, causat pels bombardejos feixistes, també per les detonacions dels republicans en retirada, i després, silenci. I després un silenci dens i hòrrid: tant serà que hi hagi misses de campanya, grans celebracions feixistes, boines vermelles, camises blaves per tot... perquè, en realitat, el que imperarà és el silenci imposat, tothom calla, tothom es mira de gairell, alci el braç convençut o forçat, s’escampen les delacions, també en veu baixa, les revenges per la violència a la rereguarda durant la guerra, les depuracions, els empresonaments, els afusellaments... Surten uns amagats, d’altres s’amaguen i fugen. Però de tot això no se’n parla. Aquest silenci està fet d’un terror que amararà generacions senceres, que travessarà les famílies, multitud d’històries que mica en mica han batut aquell silenci dictat.
Aquest mes de gener de 1939, també al Vallès, la població arriba exhausta al final de la guerra. Hi ha, sobretot, ganes que s’acabi el conflicte. Hi ha molta gana. Joan Triadú, que és un adolescent que fa de mestre a Granollers, explica que “la Setmana de l’Infant” (“dels Reis no se’n pot parlar”) atreu molts nens per la possibilitat de berenar. També l’escola omple més d’una panxa en aquest tram final de guerra (“Ha augmentat força l’assistència a l’escola. Tothom sent l’olor de pa”, escriu el 18 de gener de 1939). Les de la població autòctona no són les úniques boques per alimentar. En diverses poblacions del Vallès Oriental i Occidental hi ha colònies d’infants refugiats, vinguts d’arreu d’Espanya, que han passat més de mitja guerra aquí i que, amb l’avanç del front, marxaran com podran, en circumstàncies pèssimes, cap a la frontera.
Aquests dies el drama de la guerra agafa dimensions mastodòntiques. Han cridat al front republicà, a la desesperada, les lleves més veteranes, de manera que algunes famílies tenen pare i fill a un front que, tot i la informació engrunada que arriba, és esquinçat i recula com pot. En algunes cases, ja han retornat les cartes dels joves de la lleva del biberó que han anat caient com mosques a la batalla de l’Ebre i al front del Segre. Mares i mullers viuen amb l’angúnia de no saber si el marit o el fill és mort. Per bé que la propaganda i la intoxicació funciona a tot drap en els dos bàndols, qui pot sintonitzar la ràdio franquista a la nit, vigilant, pot començar a ser conscient que el final de la guerra s’acosta. I a més, pot haver anotat els números de les sèries d’emissió dels diners republicans que seran vàlids acabat el conflicte. Un maldecap que deixarà encara més plomades les famílies.
Terror i extermini
El 14 de gener de 1939 cau Tarragona. El 26 de gener, Barcelona. Els dies previs a l’ocupació franquista, la capital catalana serà sotmesa a intenses jornades de bombardejos. Hi cauen més quantitat de bombes que mai durant la guerra. Aquests dies de gener els avions republicans, erigits com a àngels de la guarda de la població civil, s’enlairen dels aeròdroms del Vallès per frenar els atacs aeris. De fet, a partir del 15 de gener de 1939, quan el Prat ja és un aeròdrom massa a la vora del front de guerra, els aviadors republicans s’enretiren més enllà de l’eix del Llobregat, als aeròdroms de Sabadell, Castellar del Vallès, Montmeló, Cardedeu i la Garriga. A mesura que el front avança, aquests aeròdroms passaran a ser front de guerra. I a la Garriga tindrà lloc, el 25 de gener de 1939, l’últim gran combat aeri entre avions feixistes i republicans de tota la guerra civil.
Fins arribar a Barcelona, de sud a nord, els franquistes han bombardejat les poblacions fins al darrer dia d’entrar-hi, en una maniobra que només pot buscar el terror i l’extermini. Després, quan trepitgin el Vallès, seguiran amb la mateixa obstinació espantosa de bombardejar fins hores abans d’ocupar ciutats i pobles. Quin sentit tenia, si la capital catalana ja havia caigut sense gairebé oposició? D’entre totes les poblacions que en pateixen (Mollet, la Garriga, Cardedeu, Llinars, Sabadell, Terrassa, Castellar...), cal destacar el cas de Granollers: el 24 de gener de 1939 pateix un bombardeig que fa 40 morts i que, malgrat ser menys mortal que el bombardeig sagnant del 31 de maig de 1938, li suposa reviure aquell trauma.
Si l’ocupació de Tarragona ja marca l’inici de la corrua de refugiats que fugen nord enllà, enduent-se el que poden, i que, a més, han de suportar els atacs aeris, la caiguda de Barcelona dibuixa tota la crueltat de l’èxode, del desastre humanitari, que avança d’esma cap a la frontera. Un èxode que travessarà, a peu, carregat amb fardells, arrossegant animals, carros, les poblacions del Vallès. Molts testimonis parlen de la feredat que feia observar aquella fugida, “la desbandada” catastròfica, amb refugiats afamats, ferits, a qui quedava un llarg i tortuós camí fins a la frontera i després, encara, un altre infern, el dels camps de concentració a França.
L’ocupació franquista i la “terra cremada” a Castellar
Els dies previs a l’ocupació franquista cal imaginar les poblacions en un estat fantasmagòric, on la major part de l’activitat (fàbriques, escoles, mercats...) està congelada i a l’aguait. Hi ha, a més, un petit lapse de temps de desordre, entre la fugida dels republicans i l’arribada dels feixistes. A Castellar del Vallès, per exemple, el 24 de gener, els historiadors Sílvia Sáiz i Ernest Gallart expliquen que els soldats republicans destacats a les casernes del CRIM número 15 (Centro de Reclutamiento e Instrucción y movilización) comencen a marxar. Amb ells també se’n va una bateria d’artilleria antiaèria instal·lada a cal Carlons, una masia a prop de la fàbrica de paper del Blanquer. En els darrers tres mesos, segons Sáiz i Gallart, aquesta bateria antiaèria havia intentat “protegir l’espai aeri barceloní”. Abans de marxar, els soldats saquegen les instal·lacions de la fàbrica i “els segueixen treballadors de la fàbrica de material de guerra del SAF-16 de can Barba i alguns refugiats en direcció a la frontera”. Els de les fàbriques, que sovint intenten deixar malmeses abans de marxar (entre l’operació de “terra cremada” dels republicans i els últims bombardejos feixistes, de vegades no en quedarà res), no són els únics saquejos. Seguint el fil del cas de Castellar, els historiadors consignen saquejos al veïnat de can Serrador, “on soldats famolencs buiden les cases de queviures i els galliners, d’aviram”. També abans de marxar, els aviadors inutilitzen els aparells que no es van poder endur de l’aeròdrom republicà instal·lat al pla de la Bruguera i soldats “en retirada llancen granades de mà a l’oficina de telèfons del carrer Major”.
Aquest exemple és il·lustratiu de com es portarà a terme la retirada de les forces republicanes que, dirigides pel general Líster, es dedicaran sobretot a fer volar ponts per fer la guitza a l’avanç franquista. A Castellar del Vallès ho van provar –van col·locar explosius als ponts de can Pèlachs (el nou i el vell)–, però expliquen Sáiz i Gallart que l’acció d’un pagès, que va tallar els cables, va evitar la voladura. La que sí que van volar, en canvi, va ser la capella de la Mare de Déu de Fontscalents, que havia acabat convertida en un autèntic polvorí. A Castellar, el dia 26 de gener es produeix una primera avançada de soldats de la “División Legionaria de las Flechas Azules”, però no serà fins al 28 de gener que els franquistes hi entrin solemnement. Passa, per tant, un lapse de temps en què la població, fiblada per la gana i les penúries de la guerra, aprofita el buit de poder per “assaltar el magatzem de la Unió de Rabassaires, a l’antiga capella de Montserrat, i el sindicat agrícola L’Harmonia, a la recerca de queviures.”
La política de “terra cremada” del general Líster es va deixar sentir, i fort, a Terrassa i Sabadell, on, durant la retirada, els dies 25 i 26 de gener, van cremar-hi algunes fàbriques. De fet, amb unes hores de diferència, Sabadell i Terrassa van viure escenes molt semblants: l’arribada dels republicans en retirada (el 20 de gener, el mateix dia que el president Companys fa una al·locució a la desesperada a la població per resistir, instigat pel president espanyol Negrín, la brigada Líster s’instal·la al Casino del Comerç, a Terrassa; el 23 a la nit, a Sabadell, hi entra una part del XII Cos d’Exèrcit Republicà). El dia 24, bombardeig d’uns 25 avions feixistes sobre Terrassa (sobre l’edifici del Parc de Desinfecció de la carretera d’Olesa), i l’endemà, un altre, a l’altre extrem de la ciutat (a la carretera de Castellar). Un quart d’hora més tard, les bombes arriben a Sabadell (afecten les cases de can Puiggener i unes eixides del carrer Ribot i Serra). El 25 és l’últim dia “republicà” a Terrassa i el penúltim a Sabadell. I la brigada Líster comença a incendiar fàbriques. Són dies febrils, en què l’exèrcit franquista estreny el cercle ràpidament i van caient a les seves mans, sense oposició possible, les ciutats i pobles. La fugida esdevé cada vegada més caòtica i dramàtica a les carreteres.
Sis morts a Sant Feliu de Codines
També va resultar tràgic el pas de la retirada de l'exèrcit republicà per Sant Feliu de Codines, on el 26 de gener els soldats del XII Cos van provocar l'explosió d'una casa que servia de polvorí i de l'església de Sant Feliu, on es guardaven armes. Aquestes dues explosions van causar la mort de sis persones. També van cremar la fàbrica anomenada la Casa Nova. L'endemà, les mateixes tropes van volar tres ponts a Castellterçol.
El 25 cau Rubí, Castellbisbal i Viladecavalls. El 26, Sant Cugat del Vallès, Terrassa, Cerdanyola, Vacarisses i Montcada i Reixac. Segons assenyala Josep Pernau al seu “Diari de la caiguda de Catalunya”, el 27 les tropes franquistes entren a Sabadell, la Llagosta, Mollet i Sant Fost de Campsentelles. El 28 ja han avançat cap a Granollers (les grans ciutats dels dos Vallès ja han estat preses, doncs), Parets del Vallès, Lliçà de Vall i Vallromanes. Els dies 29, 30 i 31 de gener, fins a l’1 de febrer, els franquistes seguiran avançant pel Vallès Oriental, cap al nord. I el mateix 1 de febrer, Sant Feliu de Codines, Gualba, Vallgorguina i Cànoves seran els últims pobles vallesans ocupats pels franquistes.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
