Una de les fotografies més emblemàtiques de la Retirada republicana del febrer de 1939 manté una forta vinculació amb el municipi vallesà de La Garriga, punt neuràlgic d’acollida de refugiats de la guerra provinents de diferents zones tant de Catalunya com d’Espanya. Aquesta fotografia va ser feta a Prats de Molló, un cop travessada la frontera francesa, pocs dies abans de la seva publicació a la revista L’Illustration el 18 de febrer d’aquell mateix any. Signada per Safara, sempre s’ha relacionat amb l’agència parisenca Roger-Viollet (tot i que, actualment, no forma part del seu arxiu d’imatges) i amb el pas dels anys ha esdevingut una de les imatges més impactants i simbòliques de la Retirada.
Els protagonistes de la fotografia són la família Gracia Bamala. En primer lloc s'hi pot veure Mariano Gracia, el pare, agafant la mà a la seva filla Alicia a qui li falta una cama. Darrere seu, els seus dos germans: l’Antonio, el gran, i l’Amadeo, el més petit, a qui també li falta un peu. L'agafa de la mà Thomas Coll, l’última de les persones que s’han pogut identificar de la fotografia, que era veí de Prats de Molló, excombatent de la I Guerra Mundial i que els va ajudar a baixar el Coll d’Ares.
La història de la família Gracia Bamala és molt més extensa i tràgica ja que la seva Retirada particular no va començar a principis de 1939 sinó el 20 de novembre de 1937, quan l’aviació italiana aliada de l’exèrcit franquista va bombardejar el petit poble aragonès de Montsó, d’on la família n’era originària. Les conseqüències directes d’aquells fets van ser les ferides clarament visibles a l’Alicia i l’Amadeo junt amb la mort de la seva mare Pilar. A partir d’aquest moment la família va iniciar un llarg camí d’hospital en hospital i fugint de l’avenç de les tropes nacionals que els va portar des de Montsó fins a La Garriga passant abans per Lleida i Barcelona.
Mariano, Antonio, Alicia i Amadeo van arribar a mitjan de 1938 a la Garriga empesos per les necessitats de supervivència i condicionats per les polítiques republicanes de redistribució dels refugiats. S’hi van estar uns quants mesos des que van rebre l’alta de l’hospital barceloní de Sant Pau i fins que el 26 de gener de 1939 Barcelona va caure en mans franquistes. Aquest fet va fer que milers de refugiats, en veure que la guerra estava perduda, entenguessin que l’única sortida que tenien era l’exili.
La Garriga i altres pobles vallesans van tenir un paper crucial per a molts refugiats durant tota la guerra i especialment cap a finals de 1938 i principis de 1939. Està documentat que els primers refugiats ja van arribar a finals de 1936, moment en què es va iniciar una arribada constant i creixent de més afectats i víctimes. L'Ajuntament de la Garriga va habilitar un seguit d'habitatges per a aquests centenars de refugiats, sobretot cases d'estiueig de barcelonins.
Quan La Garriga va ser bombardejada i ocupada pels franquistes a finals del gener de 1939, la família Gracia Bamala ja eren de camí cap a la frontera. A diferència del gran gruix de refugiats que van passar a França per La Jonquera, una gran quantitat dels que fugien del Vallès van agafar el camí que els duia cap a Ripoll, Olot o Puigcerdà. Els protagonistes de la foto van seguir la primera d’aquestes rutes. Amb un hivern especialment fred, amb les ferides evidents que el bombardeig de 1937 els havia deixat i alguns sent encara uns nens, van creuar a peu el Coll d’Ares per arribar finalment a Prats de Molló. La imatge exemplifica especialment la crueltat d’una guerra civil que va destrossar la vida de centenars de milers de persones innocents, que ho van perdre tot