Combats mortals fins al final a Caldes de Montbui
Vint soldats republicans van morir en resistir-se a l'avenç de les tropes franquistes i l'Ajuntament va ser incendiat
Marta Barceló
, Joan Villanueva
(text)
El dissabte 28 de gener de 1939, preveient que l’arribada dels nacionals a Caldes de Montbui era imminent, es trobaven reunits a l'Ajuntament l'alcalde, Salvador Masats, el jutge de pau, Josep Maria Germà, així com alguns funcionaris municipals, Solà i Guarch, els dos agutzils, i Mariàngela Serra, administrativa. També es trobaven a la planta baixa de l'edifici, on tenien les oficines, el sergent Sallas, del cos de Mossos d'Esquadra, amb set mossos més. Sobtadament, cap a les 9 del matí, es van sentir crits de “¡Viva Franco!” i “¡Arriba España!” provinents dels balcons del Balneari Broquetas d'on penjaven banderes del bàndol franquista, alhora que en balcons d'algunes cases de la plaça es podien veure llençols blancs. Tot seguit l'alcalde va ordenar a Mariàngela Serra que pengés també un llençol blanc al balcó de l'Ajuntament per evitar possibles danys en l'ocupació que ja es veia inevitable. Els autors dels crits es van presentar als mossos per tal d'organitzar amb la darrera representació municipal republicana la benvinguda triomfal a les tropes franquistes. Mentre es trobaven reunits al primer pis, va arribar a la plaça un grup d'una vintena de soldats republicans, alguns armats, amb la intenció de lliurar-se i immediatament se'n va presentar un altre format per sis soldats més fortament armats. Els mossos que es trobaven a la Casa de la Vila van tancar les portes, tement un atac, i van intentar travessar la plaça per tal de situar-se al terrat de can Broquetes, però van ser tirotejats pels soldats republicans en el seu intent, els quals van obligar els mossos a rendir-se i van reduir les persones que s'hi trobaven, autoritats incloses. Malgrat tot, van aconseguir escapar-se. Llavors “a los diez o quince minutos escasos de habernos fugado, llegaron unos 60 o 70 hombres todos armados, y al no encontrar a nadie en la casa de la villa, le pegaron fuego”, segons explica en el seu posterior informe el sergent Sallas. L'incendi, malgrat que es va aconseguir apagar amb força rapidesa, va causar grans desperfectes, sobretot en mobiliari i documentació i, pels testimonis i la documentació, es pot deduir que la crema va ser obra de soldats republicans en retirada.
La resistència de "Les Serres"
De fet, tot feia pensar que aquell mateix dia 28 seria el de la caiguda de la vila, ja que l’avenç de les tropes de Franco era molt ràpid: el dia 26 havien entrat a Barcelona, el 27 a Sabadell i aquell mateix dia 28 a Granollers. Els qui avançaven des de Sabadell cap a Caldes eren unitats del Cos d’Exèrcit de Navarra, en el qual, a més d’espanyols, hi havia voluntaris feixistes italians del Corpo de Truppe Volontarie (CTV), unitats d’artilleria de la Legió Cóndor alemanya i, com a força de xoc, els regulars marroquins, els temuts “moros”. Després d’ocupar Sentmenat, tenien previst d’entrar a Caldes el mateix dia 28, però just en el límit entre els dos termes municipals, al paratge de “Les Serres”, i de forma inesperada, es van topar amb un grup de soldats republicans del Vè Cos de l’Exèrcit Popular, de Líster, que eren de les unitats més endarrerides de les columnes de militars i civils republicans que seguien el camí cap a França. Els republicans van obrir foc, i el diari d’aquella jornada dels italians del CTV recull l’enfrontament com l’única resistència republicana que van trobar en tot el dia: “Attualmente vi é contatto con il nemico solo nella zona ovest ed a sud di Caldas de Mombuy”.
Un espectacle macabre
Per a les tropes de Franco, aquell grup de republicans va representar només un petit entrebanc i que la caiguda de Caldes s’endarrerís unes hores. Per la desproporció entre uns i altres, el resultat de l’enfrontament va ser contundent: una vintena de soldats republicans morts i cap baixa en les files nacionals. El calderí Francesc Soler i Giralt, que aleshores tenia 13 anys, va anar al lloc dels fets al cap de poc, i uns anys més tard ho descrivia així: “Hi havia un espectacle macabre, una vintena o més d’homes de mitjana edat morts i apilats, i d’altres escampats pel terra, als quals els sortien les vísceres del cervell, duent encara les cartutxeres adossades al cos, amb molt de material de guerra”. Uns dies més tard, l’empresari calderí Tomàs Uñó va ser obligat per les noves autoritats a traslladar aquells cossos al cementiri amb el seu camió. Segons explicava anys més tard el seu fill, l’encàrrec va ser en realitat un càstig pel fet que Uñó, tot i que era de profundes conviccions conservadores i religioses, havia mantingut sempre bona relació amb els obrers del seu taller de fusteria, entre els quals s’hi comptaven alguns destacats membres de la CNT-FAI local, que l’havien respectat i protegit durant l'anterior període revolucionari i de guerra.
Finalment, a les 8 del matí del 29 de gener de 1939, les primeres unitats de regulars marroquins dalt de cavall van travessar el pont de Can Solà, provinents de Sentmenat, i van entrar a Caldes, on ben aviat van ser acompanyats per una munió de nens famolencs, contents perquè els soldats els regalaven rajoles de xocolata.
Uns mesos després, al costat d'aquell pont, les noves autoritats locals van instal·lar-hi una placa commemorativa de l’efemèride: “a las 8 horas del día 29 de enero de 1939, fue liberada la villa por el ejército de Franco”.
El mateix Francesc Soler explicava que, precedint els soldats, i també dalt d’un cavall, de color blanc, hi anava la calderina Maria Rosa Serdà, coneguda com la Manescala, que s’havia avançat a rebre’ls per poder fer amb ells l’entrada triomfal a la vila. Serdà, reprimida i escarnida com altres calderins per les seves idees religioses i conservadores durant l’esclat de la violència revolucionària, a partir de 1939, es va convertir en una de les més actives denunciants de militants i simpatitzants d’organitzacions d’esquerres, tant si havien tingut relació directa amb la violència del 1936 com si no.
Una unitat d’infanteria manada pel capità José Aligué Chiloeches va ser l’encarregada d’adreçar-se a l’Ajuntament i fer oficial el lliurament de Caldes. Allí els esperava el darrer alcalde republicà, Salvador Masats, el jutge de pau Josep Maria Germà i alguns regidors. Molts calderins havien penjat llençols blancs a finestres i balcons per rebre els “alliberadors”, esperançats perquè, més enllà de qui eren els vencedors, s’acabava una esgotadora i cruenta guerra, i arribava per fi la pau. Ben aviat van poder comprovar que el desig de revenja dels vencedors portaria encara més patiment.
Dos dies després, el dimarts 31 de gener, el capità Aligué va cridar a la Casa de la Vila un grup de calderins de provada fidelitat al nou règim, i els va constituir en nou consistori interí, amb Isidre Anglí com a alcalde.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
