A Cardedeu, al número 1 del carrer de can Serra –de Sant Miquel– hi havia una casa en la qual vivien de la feina al camp: can Morató. El dimecres 25 de gener estaven de festa. S’hi havien congregat l’àvia, la mare, els dos fills, dues cosines que vivien a Mataró i la mocadera de can Milhomes. Aquell dia anaven a celebrar la matança del porc. Era d’hora, els nens encara havien d’esmorzar i feia poca estona que havia arribat la Laieta Conejos, que havia vingut a buscar la llet. Aleshores van sentir el soroll repetitiu, esmorteït i llunyà de les paves, que es propagava pel cel, però estaven esperant que portessin el porc de l’escorxador i confiaven que no els passaria res, com el dia anterior. Amb tot, de cop i volta els va envoltar un soroll eixordador i un núvol de pols. Els havien bombardejat.
El preludi de l’arribada de les tropes nacionals a Cardedeu el dia 29 de gener de 1939 va ser una pluja de bombes que no descriminaven entre edats, sexes ni ideologies. L’aviació alemanya va bombardejar la vila els dies 24, 25 i 26 i va causar vuit morts. Cinc van morir el dia 25 (Eulàlia Arquer Esteve, de 70 anys; Matilde Forns Bruguera, de 63; Joaquima Roca Margenat, de 56; Pilar Rossell Morató, de 4; i Dolors Mir Morató, també de 4) i tres el dia 26 (Anna Baeza Santamaria, de 26 anys; Gaietà Espriu Moruny, de 71, i Ramon Massuet Renau, de 53).
Feia dies que a l’escola havien ensenyat als nens que quan bombardegessin s’havien de posar-se un pal a la boca per protegir-se del retruc de les bombes. Les mares més previngudes penjaven el pal lligat al coll dels més petits. Qui tenia la sort de conèixer gent que visqués a pagès s’hi van anar a refugiar, i si no agafaven el menjar i mantes i anaven a passar el dia als afores de la vila. Malgrat aquestes previsions, la població de Cardedeu no va poder fugir de les anècdotes macabres de la guerra aèria. La tarda del mateix 25 de gener la gent refugiada a la zona nord del municipi, al Rieral, van veure com un avió n'envestia un altre, i encara hi ha qui recorda amb esglai com intentaven metrallar un dels pilots que havia saltat amb paracaigudes. L'endemà, el matí del dijous 26, quan havien carregat una de les víctimes del dia anterior a la carrossa fúnebre, van tornar a bombardejar i el cavall, desbocat, va començar a donar voltes per la vila. Sembla que els avions venien del migdia, ja que la seva fatídica incontinència de bombes va començar molt abans d’arribar al centre de la població, al Coll, al terme municipal de Llinars del Vallès. Tot apunta que tres dels objectius estratègics eren el garatge Terrades, davant de can Morató, on hi treballaven soldats del Cos de Trens, el Casino, on s’havien agrupat tropes de brigadistes internacionals i l’aeròdrom de Cardedeu.

Tot un periple cap a l'exili
El fill gran de can Morató, en Josep Mir, llavors amb 9 anys, va tenir la sort que la jàssera del carener va trobar un obstacle en el seu trajecte cap al terra i va quedar mig recolzada, empresonant-lo però sense aixafar-lo. Amb la casa aterrada per les bombes, el van treure al cap de dues hores d’estar sota les ruïnes, empolsinat, amb un dels seus esclops i una petita rascada al cap. Això era tot just el principi. Primer van dur l'infant al dispensari de Cardedeu però, com que era ple, el van traslladar a Granollers. Com que aquest centre mèdic també estava sobresaturat a causa dels bombardejos, el van acabar portant a l’Hospital Militar número 6 de la Garriga, situat al balneari Blancafort.
La nit següent, del 26 al 27 de gener, van evacuar l’hospital i en Josep Mir va enfilar el camí de l’exili amb els soldats ferits, que l’acolliren com la mascota de la companyia. La primera parada va ser Caldes de Malavella i l’endemà, Portbou. La llarga corrua de camions i ambulàncies que avançaven cap a la frontera amb França va ser metrallada per l’aviació feixista dues passades. Arribat a Portbou, el nen cardedeuenc va trobar el mestre Vicenç Puig –que havia estat alcalde de Cardedeu del 20 de maig al 27 de setembre de 1938– amb altres cardedeuencs que marxaven cap a l’exili. Aleshores va ser quan es va assabentar que només la seva mare i la seva cosina gran havien compartit la mateixa sort. La resta d'estadants de casa seva havien mort.

D’un vaixell hospital a una colònia organitzada per quàquers
Amb aquesta notícia tràgica entrava a França. Després d’una breu estada a Cervera, els van portar a Portvendres, on hi havia dos vaixells hospital fondejats al port: l’Asni, amb 600 llits i el Maréchal Lyautey, que estava equipat amb set quiròfans i 1.200 llits. Un dels comandaments del Maréchal Lyautey es va assabentar que entre els soldats ferits hi havia un nen. Li va comprar un vestit de gala, una boina i unes sabates, que li van permetre desfer-se de la roba empolsinada i esgarrinxada que duia, i va fer que li netegessin la ferida del cap i li tallessin els cabells. Era el principi d’una bona acollida. Al cap de quinze dies el van portar a una colònia de nens refugiats a Le Tholonet. Cada matí, amb dos dels companys més grans, recorrien cinc quilòmetres per anar a una escola francesa d’Aix en Provence, on van ser molt benvinguts.
Mentrestant, a Cardedeu els seus pares intentaven anar endavant amb l’ajuda d’amics i veïns. L’únic patrimoni que els quedava eren dues vaques, de les quatre que tenien, que havien sobreviscut al bombardeig. Les altres pertinences que tenien entre les runes de la casa, van ser saquejades. El pare va voler seguir els passos del fill, però només va poder arribar fins a la frontera. Van intentar moure tots els fils possibles per saber on era el nen, que al cap d’un mes els feia arribar una carta on explicava on es trobava. Finalment, un any i mig després del fatídic bombardeig del 25 de gener de 1939, els que quedaven de la família es van poder retrobar.