La Guerra Civil és encara molt present en l'imaginari de les societats vallesana i catalana actuals, com ho demostra el fet que parlem popularment d'abans i després de la guerra –sense que calgui posar-hi més precisions– per situar-nos en el que és un referent temporal clau en la vida dels nostres pares i avis. Aquella guerra fratricida, en què el feixisme italià i alemany van assajar tècniques brutals de bombardejos massius que es generalitzarien a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), es va endur molt més que vides humanes, ja que també va acabar amb el règim de llibertats democràtiques i l'autogovern nacional de Catalunya i va deixar una societat fracturada i atemorida per molt de temps.
La guerra mateixa i la repressió franquista posterior van causar uns episodis tan durs i feridors per tothom que els va haver de patir que van fer que durant molts anys no se'n pogués ni se'n volgués parlar. I no va ser fins ben entrat el retorn a la democràcia que se n'ha recuperat la memòria, amb la paradoxa que sovint han estat els avis qui han explicat als néts allò que com a pares no havien gosat explicar als seus fills.
Per limitacions òbvies, Vallesos no pretén pas documentar en aquestes planes els prop de tres anys d'una guerra que ha donat per fer piles de llibres. Amb tot, amb aquesta carpeta ben especial sí que pot fer, i fa, una detinguda aproximació a la societat desesperançada i esporuguida d'aquell 1939, alhora que contextualitza els patiments dels anys de guerra previs i la llarga repressió posterior. Ho fa a través del relat acurat de periodistes, historiadors i estudiants que recullen els valuosos testimonis personals i els fets principals que es van produir als nostres pobles i ciutats aquells dies de gener i febrer d'ara fa 75 anys. Uns dies en què el Vallès va esdevenir front de guerra i escenari de la retirada republicana cap a l'exili a França i d'una ocupació franquista que va ser tota una conquesta de conseqüències nefastes. Uns dies de desesperança que tan bé descriu Joan Oliver a les seves Corrandes d'exili i que de forma tan punyent il·lustra la pintura del castellterçolenc Josep Franch Clapers, conegut com el pintor de l'exili –ja que el va pintar i va viure sempre més exiliat a França–, que es reprodueix aquí i a la portada. (Una obra pictòrica molt interessant que podeu admirar de forma més àmplia a l'Espai Franc que hi ha habilitat al seu poble natal, Castellterçol).
Donant veu i espai a alguns testimonis i escenaris ben propers d'aquella tragèdia, us convidem a capbussar-vos en uns fets dramàtics de la nostra història recent, que ens cal conèixer per no repetir-los mai més. Per desterrar per sempre més la violència i el totalitarisme com a mitjans per a la resolució dels conflictes polítics i socials.