Era el 21 de gener de 1939, el dia del sant de la mare. A la mitjanit, el pare ens desperta a tots dos germans perquè ens vestim de pressa. “Marxem cap a França”, ens anuncia. La notícia del destí li va semblar l’anunci d’una aventura, al meu germà Valentí. A punt de marxar, amb el temps just per fer un minúscul equipatge, la mare ens va dir: “Doneu una última ullada a la vostra casa perquè no sabem quan hi podrem tornar...”. No cal dir que el nostre goig inicial s’havia dissipat. Tot i que ho intentaven dissimular, l’actitud dels pares presagiava que el camí que iniciàvem era molt seriós. Vénen amb nosaltres l’oncle Andreu, el germà del pare. La seva dona –la tieta Susana– i el seu fill, ja feia setmanes que eren a França. Amb un atrotinat autocar, partim cap a la frontera amb altra gent que també fa el mateix viatge que nosaltres. És en aquest moment, quan en Valentí i jo som conscients que ens convertíem en refugiats.
A mesura que ens acostàvem a la frontera, la marxa de l’autocar s’anava alentint progressivament. Ocupaven bona part de la carretera la gent que marxava cap a l’exili a peu o els que ho feien amb carros estirats per cavalls famèlics. Al voral, es podien contemplar tota mena d’imatges: persones esgotades i, fins i tot, algunes que havien deixat de patir per sempre, vehicles i estris diversos abandonats, mobles, llibres, arxivadors amb els papers que contenien escampats, roba militar, banderes, cavalls o altres animals de tir morts, companyies de soldats comandades per oficials amb poca autoritat... Sempre acompanyats d’un fred intens i d’un plugim intermitent. Tot plegat, formava una visió esperpèntica d’aquell èxode, el més espantós i cruel.
Durant el viatge, el pare ens havia donat un penjoll pel coll amb les dades personals i l’adreça de la Memen [Madeleine Jonon] a París. Era la cunyada de l’oncle Andreu, la germana de la tieta Susana. “Passi el que passi, si ens perdéssim o ens separéssim feu per manera de contactar amb la Memen. Així, tard o d’hora, ens podríem retrobar”, va dir-nos el pare. Ja de nit, arribem al Pertús. El pare i l’oncle Andreu van marxar en busca d’informació. Tarden a tornar i quan ho fan les notícies no podien ser pitjors: en travessar la frontera, separarien els homes de les dones i les criatures. La mare, deixant-se portar per la tragèdia que allò representava, va perdre el control. “T’adones d’on ens han portat els teus ideals polítics?”, li va recriminar al pare.
Travessem la frontera. Amb prou feines, els gendarmes ens van deixar acomiadar del pare. “T’estimo”, van ser les darreres paraules que li va dir la mare. Em va semblar que, donada la situació, aquella paraula era òbvia. El més normal del món. Anys més tard, em vaig adonar que aquella paraula tenia un doble significat: la mare s’estava disculpant per la desafortunada recriminació que li havia fet una estona abans. “No dubteu que ens tornarem a trobar”, ens va dir el pare a en Valentí i a mi agafant-nos un a cada braç.