La retirada: el gran èxode d'un poble
Milers de vallesans, d'entre uns cent mil catalans, van marxar a l'exili a França, cosa que va suposar una pèrdua demogràfica mai vista
Montserrat Garriga Paituví
(text)
“Amb ben poca cosa, la meva família va partir cap a França juntament amb la Lola Sardà i els seus fills, un senyor a qui li faltava una cama i altres que no recordo. Van portar un carro i un cavall. Al carro, hi van posar les coses que pesaven més: el menjar, calçat per canviar-nos i roba per cobrir-nos. De bon matí, ben aviat, un dia de finals de gener de 1939 vam marxar per la drecera de Sant Celoni.” Aquestes són les paraules de Remei Mompel, nascuda a Santa Maria de Palautordera l’any 1926, i que amb dotze anys va marxar cap a la frontera francesa amb un grup de palauencs per buscar refugi. La caiguda de Barcelona, el 26 de gener, va ser la data que va fer decidir aquestes famílies a marxar del seu poble al peu del Montseny.
Ara, des de Pavie, un poble del departament francès del Gers, va recordant com va ser el camí: “Ens pensàvem que només marxàvem per poc temps, i que tornaríem. Ens anàvem ajuntant amb la gent que fugia formant una bona columna. El camí va ser pesat, estàvem en perill, amb la mort sobre el cap. Els avions metrallaven la columna de gent que s’escampava pels recs estirats per terra per por de ser blanc dels bombarders. Després vam pensar en caminar de nit i amagar-nos de dia.”
El grup de Palautordera va patir diferents bombardejos fins arribar a la frontera, però el de Figueres va ser un mal record que transforma la cara de la nostra protagonista quan en parla: “En arribar a Figueres, hi va haver un bombardeig terrible i vam anar al refugi. Després en vam patir un altre a prop de la via del tren. Hi va haver molts morts i com que era tan primeta, l’explosió m’aixecava del terra. Jo duia un bastó a la boca tal com m’havien explicat a l’escola. Allà vaig veure molts morts, la gent cridava, plorava. Jo vaig passar sobre cadàvers.”
100.000 persones de Catalunya
Aquest drama va formar part d’un èxode col·lectiu quan unes 100.000 persones de Catalunya, milers dels quals procedents del Vallès, d’un total que vorejava el mig milió de tot l’Estat, van emprendre la darrera gran onada de refugiats que fugia de la barbàrie dels franquistes. De fet, al llarg de la guerra, des de 1936 fins a 1938 ja hi havia hagut tres onades de refugiats menys nombroses cap a territori francès. La primera, amb la lluita al País Basc l’estiu de 1936; la segona, en la fase final de la campanya del nord, de juny a octubre de 1938, i la tercera, la primavera de 1938, amb l’ocupació de l’Alt Aragó pels franquistes.1 Ara bé, aquesta última significaria una pèrdua per a Catalunya i l’Estat que marcaria una davallada demogràfica com mai s’havia produït en la història del nostre país. Persones de totes les edats i condicions: polítics, sindicalistes, mestres i professors, funcionaris públics, intel·lectuals i, sobretot, la gran massa de població de pagesos, menestrals, obrers... van iniciar un èxode que esgarrapava per tots els costats, amb una pèrdua incalculable de capital humà.
Fins a la nit del 27 al 28 de gener, la frontera no es va obrir per deixar pas a dones i criatures. Al cap de tres dies, es va deixar passar els ferits, i no va ser fins al 5 de febrer que l’exèrcit republicà va poder començar a creuar, amb més de 200.000 soldats vençuts. Els passos fronterers que més es van utilitzar van ser els de Cervera, el Coll de Banyuls, el Pertús i la Vajol. També camins de muntanya com el Coll de Lli per arribar a les Illes i el Coll d’Ares per arribar a Prats de Molló. Uns camins amb una orografia salvatge com el que portava a Pi de Conflent, a Sant Llorenç de Cerdans o a la Manera. La comarca de la Cerdanya era zona de pas a través de Puigcerdà cap a la Guingueta i La Tor de Querol, majoritàriament, també però passant per Llívia i altres indrets de muntanya com Oceja.
A través de les carreteres, camins, vies de trens, per la muntanya... i també per mar. Des de Llançà, el Port de la Selva, Roses... dels ports més propers al país veí anaven sortint grups de refugiats amb barques de pescadors.
Els presidents Azaña, Companys i Aguirre creuaven la frontera a peu el 5 de febrer, per la Vajol, acompanyats per familiars, polítics i altres personalitats dels tres governs de l’Estat, de Catalunya i el País Basc. Finalment el 9 de febrer, Negrín amb el seu Estat Major deixaven el Pertús a mig matí. A la tarda del mateix dia, els franquistes ocupaven aquest pas. La trobada de les autoritats franceses i les franquistes a la frontera representades pels generals Falgade i Solchaga va estar molt lluny de ser una acollida freda.2
Tanmateix, abans d’arribar als camps o altres llocs d’acollida, l’allau humana va passar per altres indrets de repartiment. A la palauenca Remei Mompel amb la seva mare i les dues germanes, la Maria i la Carmeta, i a la Lola Sardà amb els seus fills, la Paquita i en Josep, els van portar cap al Voló i d’aquí en tren els van traslladar cap a Aux, capital del Gers. El 9 de febrer de 1939, el grup de Palautordera format per cinc dones i tres infants van anar a parar al poble de Masseube amb quaranta-vuit refugiats republicans més. Van ser rebuts per l’Ajuntament, els van vacunar i tot seguit els van distribuir en diferents masies.
Negrin o Franco
Al costat del Voló, hi va haver altres indrets com Arles del Tech, Els Banys d'Arles i Palaldà, Ceret i Perpinyà que van ser veritables camps de triatge. Des d’aquí es traslladaven els refugiats, ja sigui en tren, en camions i autobusos, o caminant. I és aquí on als refugiats civils i militars se’ls tornava a incitar, com ja havia passat en altres punts fronterers, a retornar cap a Espanya: “Negrin o Franco?” Aquesta era la pregunta que feia prendre decisions de tornada controlada per les dues policies, la francesa i l’espanyola. Els que decidien Franco, anaven a parar en camps de concentració franquistes, presons espanyoles o als pobles d’origen amb un dur control per part de les noves autoritats, amb les consegüents represàlies. Els que triaven Negrín eren conduïts cap als camps de concentració de les platges del Rosselló.
Als refugiats, se’ls anava tancant en diferents camps: Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Cotlliure... Una acollida en condicions indignes, on el vent, la sorra, el mar i les filferrades formaven les quatre parets abans que arribessin les primeres barraques. El primer de tots, Argelers, és on van anar a parar la gran majoria de refugiats i des d’aquí els anaven distribuint cap als altres. Es parla d’un centenar de camps distribuïts pel territori francès. Alguns d’aquests com Bram, Agde, Septfons, Gurs, Vernet d’Ariège, Rivesaltes eren camps de grans dimensions. D’altres eren més petits, com el que es va construir al poble de Masseube. Dins dels camps es tornà amb la política de retorn cap a Espanya, una altra vegada amb la col·laboració de les dues policies, encoratjant la repratriació. Entre l’1 i el 19 de febrer, 50.000 persones tornen per Irun.
A partir de la primavera de 1939, França comença a canviar aquesta política i veu com la gran massa dels presoners dels camps és una mà d’obra útil pels seus interessos econòmics en uns moments que a Europa tonen a sonar vents de guerra. I és a partir d’aquí que sortir d’aquest univers de camps de concentració es farà a través d’enrolar-se a la legió estrangera, regiments de marxa de voluntaris estrangers i les companyies de treballadors. Els camps es van buidant i a mitjan juny hi ha 173.000 interns; pels voltants del 15 d’agost, uns 84.600, i el 15 de novembre, 53.000. També s’estima que a finals de 1939, més de 300.000 refugiats espanyols han deixat França.3
D’aquests, uns 15.000 van poder marxar cap a terres americanes on la rebuda, sobretot a Mèxic, va ser amb els braços oberts. La majoria dels que van poder arribar-hi representaven les elits polítiques, culturals i científiques. En terres franceses es calcula que s’hi van quedar uns 180.000 refugiats, la majoria dels quals pertanyien a les classes treballadores.
El mateix any 1939, els governs de França i Gran Bretanya reconeixien el govern de Franco, i els refugiats es van trobar de nou amb l’enemic, quan el setembre, França entra en guerra contra els alemanys. La Segona Guerra Mundial havia començat. Alguns refugiats no se sentiran vençuts del tot i tornaran a combatre el nazisme, tot participant en la Resistència.
Una nova guerra que ens deixava la cara més negra amb la deportació cap als camps d’extermini nazis. Uns 7.000 republicans van morir en els camps del Reich dels 10.000 que hi van ser deportats. Aquest és el cas d’un altre vallesà, en Joan Clos, de Sant Esteve de Palautordera, que després de fer la retirada amb l’exèrcit republicà, el tanquen als camps d’Argelers i de Barcarès. D’aquí surt en una companyia de treballadors i el maig de 1940 és fet presoner pels alemanys. La seva serà, a partir d’aquests moments, una llarga ruta per l’Europa ocupada fins a raure a Mauthausen i a Gusen, on va morir.
En definitiva, l’exili republicà de 1939 va significar un trencament profund al nostre país, un anorreament de les il·lusions posades en la República per tal de transformar-lo i modernitzar-lo. “Una esperança desfeta, una recança infinita”, com va escriure el poeta vallesà Pere Quart quan va partir de Catalunya aquell fred hivern del 39.
1. Dreyfus-Armand, Geneviève. L’exil des républicains espagnols en France. Ed. Albin Michel, París, 1999.
2. Barba, Serge. De la Frontière aux Barbelers. Les chemins de la Retirada 1939. Ed. Trabucaire, Canet, 2009.
3. Dreyfus-Armand, Geneviève.. Op. cit.
Carpeta 75 anys del final de la Guerra
