Com un xàfec d'estiu

Teresa Sagrera Bassa (text) , Eduardo Abarca (il·lustració)

Aparegué sobtadament entre el laberint del correu brossa de la Júlia. Com un xàfec d’estiu, sense avisar. Feia anys que no sabia res d’en Pau, ben bé deu. I ara, després de tant temps, arribava aquell correu amb olor de mesc. Es moria de ganes de saber què volia, li tremolava tant el cor que no el podia controlar. S’aixecà i anà a buscar una cigarreta d’aquell paquet que tenia guardat “per si un dia” des que havia deixat de fumar. I mentre feia una calada de remordiment, obrí el correu.
Havíem estudiat junts a la facultat de periodisme; sempre anaven plegats, ells dos i la Carme. Eren realment amics. Si més no, fins que ella, poc abans d’acabar l’últim curs, una nit de disbauxa, es llençà al buit rebel·lant-li els seus sentiments. En Pau quedà paralitzat i només fou capaç de dir “ Em sap molt greu!” sense cap més explicació. No en van tornar a parlar mai més. Des de llavors, aquelles quatre tristes paraules l’havien acompanyat totes les nits.
En llicenciar-se en Pau marxà a França. La Carme se n’anà a viure amb en Jan i ella continuà, com sempre, a Sant Pere de Vilamajor. S’havien anat distanciant i ara aquells records semblaven de feia mil anys, potser fins i tot d’una altra vida.
En Pau li deia que tenia moltes ganes que es tornessin a trobar, que havia escrit a la Carme i que s’encarregués de buscar algun lloc tranquil, per passar una setmaneta junts i poca cosa més.
Ella sentia dins seu un còctel de sensacions. No volia remoure les brases dels seus sentiments, perquè sabia del cert que no estaven apagades. Es moria de l’emoció per retrobar en Pau i la Carme.
Buscà una setmana que els anés bé, encarregà la casa (anirien a can Verdaguer), planificà les rutes (des del Punt d’Informació li van facilitar plànols i li van recomanar les millors excursions)... I abans que se n’adonés arribà el gran dia.
Es trobaren a la plaça de l’església de Sant Pere de Vilamajor. Es saludaren efusivament com tres criatures esvalotades, amb els cotxes al mig del pas, i decidiren continuar el trajecte. Aparcaren dins del pati. I en sortir dels cotxes començaren a parlar atrafegadament, com si la conversa hagués quedat pendent el dia abans. El lloc era immillorable, no massa lluny, però decantat de tot; al mig del bosc, però ben comunicat; tranquil, però confortable i amb una bona piscina envoltada d’un gran jardí.
Deixaren les bosses i baixaren al pati. Estigueren llargues hores parlant a l’ombra del para-sol d’uns majestuosos pins pinyoners. I s’adonà, que malgrat el temps, quan el sentia parlar aquell pessigolleig a l’estómac persistia. La Carme els explicà que no passaven gaire bona temporada amb en Jan, que s’havien donat un temps. Per sort, o per desgràcia, no tenien fills. Encara treballava a l’emissora de ràdio, però feia temps que anaven reduint plantilla. En Pau els digué que després de la mort del seu pare havia tornat a Barcelona (aquella notícia fou una onada de felicitat). Compartia pis amb un amic i anava fent feinetes per una editorial petita, un treball inestable, però pels seus gastets ja anava fent. I ella, els comunicà que estava sola, que havia tingut alguna relació més o menys seriosa, però que tenia força coll avall que no estava feta per viure en parella (mentre sentia unes agulles dins del pit que li recordaven que no se l’havia pogut treure mai del cap). Els digué que havia acabat muntant una revista d’àmbit comarcal amb un parell de socis més, un treball dur, però engrescador. Aquella ràpida repassada els permeté a tots fer-se una idea d’aquells anys de trista i cruel absència. No hi hagué retrets, la Júlia n’estava convençuda “els bons amics ho donen tot, sense esperar res”.
Cap al tard, es banyaren a les parsimonioses i fresques aigües de la piscina, entre generoses rialles. Després prepararen un soparet fred de torradetes amb un assortit de patés i formatges, acompanyat d’un bon vi negre del Priorat. Pararen la taula a la terrassa, i anaren encadenant dolces i tendres converses, mentre la mandrosa lluna anava sortint per darrere la serra.
A punt d’acabar la segona ampolla de vi i amb uns ulls d’una lluentor inquietant, el seu amic els va dir què hi feien allà: “M’han trobat un tumor”. Estava realment espantat. La desinhibició de l’alcohol va fer que es deixés anar. Plorava com un nen, mentre els explicava l’angoixa dels darrers mesos de proves. No volia dir la paraula maleïda. Tenia por, molta por. La seva mare no en sabia res, ni el Marc, el seu company de pis i la seva parella. Ara que el seu pare era mort ja no calia amagar-ho més. La Júlia entomà aquella segona confessió incapaç de reaccionar; havia quedat colgada per l’allau de la primera, la més important i la que ho cobria tot en aquell moment.
En un silenci agre, la Carme i la Júlia, escoltaren estupefactes el seu amic, aquell amic que feia tants anys que no veien, que tant s’estimaven i que observaven desfer-se entre cortines de llàgrimes. Emboirades pel vi no podien donar crèdit a les paraules que arribaven a les seves oïdes i que com ganivets esmolats anaven esquinçant les seves entranyes.
La fredor i la humitat d’aquella nit d’estiu els anà glaçant l’ànima i quan ja no els quedaven paraules, ni llàgrimes, entraren cap a dins la casa. Anaren cap a l’habitació, ajuntaren els llits i passaren la nit agafats, tots tres, com tres nens perduts, en silenci, sense dormir, mirant cap al cel, fins que sortí el sol.
L’endemà, la Júlia decidí que anirien fins a la Font del Roure. Descartà la idea de fer la gran excursió fins al turó de Sant Elies o a l'esglesiola de Santa Susanna. No sabia com es trobava en Pau i segurament no estava en les millors condicions per fer aquella caminada sota aquell sol de justícia. Una passejada tranquil·la per tornar a dinar a la casa. Abans de marxar van trucar per encarregar el menjar, no calia complicar-se.
D’aquesta manera anaren passant la setmana, en una cadència harmoniosa: passejades curtes, estones de piscina, llargues converses pendents, bon àpats compartits, càlides nits inacabables, llàgrimes de dolor, emotius petons i infinites abraçades, fins acomiadar-se, aquell dilluns d’agost, amb les paraules d’en Pau “Ens truquem, eh?”, darrere les quals s’amagava una immensa felicitat per l’amistat retrobada i una maleta plena d’il·lusions i esperances per emprendre junts aquell difícil i desconegut viatge.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara