Ventalló i Matalonga són cognoms que, en l’imaginari col·lectiu de la memòria de Terrassa, van lligats a l’articulació política de la dreta local. Lluís G. Ventalló i Vergés, pare de Santiago Ventalló i Surrallés, i Ramon Matalonga Cortés, pare de la Maria Matalonga i Piera, que en aquest article ens presten els seus records, van ser dos representants privilegiats de la victòria de l’exèrcit nacional. Dos abanderats del seu temps, del salisme –el moviment polític que s’agrupava entorn la figura d’Alfons Sala, primer, i el Bloque Nacional –que aglutinava totes les faccions espanyolistes de la ciutat– després, i que va concórrer a les eleccions del febrer del 1938 amb el Front Català d’Ordre i, finalment, la causa franquista, per qui van desplegar tota la seva col·laboració i entrega perquè el nou règim s’instal·lés amb autoritat en el nou escenari polític. Testimonis dels guanyadors de la guerra i servidors de l’exèrcit nacional que van tornar a Terrassa, després de sortir amb salconduits i passaports falsos, cap a l’Espanya nacional i enrolar-se a les seves files. Una petita història que recorden i reivindiquen amb l’orgull ferit de qui està convençut que la recuperació de la memòria històrica empresa en els últims anys atempta contra els seus records, el seu testimoniatge i la seva veritat.
Sigui com sigui, conversem amb Maria Matalonga i Santi Ventalló de com va ser, per a les seves famílies, la tornada a Terrassa després de la fugida apressada del juliol del 36.
Ramon Matalonga i Cortés, advocat i comerciant de llanes de la fàbrica familiar Brugueras y Matalonga, era del Centro Tarrassense, que reunia a la ciutat els partidaris de Renovación Española de Calvo Sotelo. La Maria Matalonga, nascuda el 24 de gener de 1929, recorda com la seva mainadera se la va endur del Cercle Egarenc, on jugava amb unes amigues, a casa i el papá parlava per telèfon. Li acabaven de “comunicar que havien mort don José”, que se n’anés “porque vienen a por ti”. “Em van dir que marxàvem de viatge, però la mamá només va agafar una petita maleta” i es van instal·lar en una pensió de La Pedrera, de Barcelona. Era el 16 de juliol. Ben aviat, “van arribar també la família Badrinas, els Amat i els Tapioles, amb tots els seus fills. Tots estaven molt espantats, perquè havien rebut amenaces”.

Units a l'alzamiento
El 18 de juliol, mentre la canalla veia fumejar les esglésies de Barcelona “des del terrat de les xemeneies”, Ramon Matalonga, juntament amb Juan Antonio Vallhonrat, i altres terrassencs que de matinada havien sortit en cotxes particulars del Gran Casino, es van unir a l’alzamiento des de la Caserna de Sant Andreu: “Però van perdre i no en teníem notícies; el donàvem per mort”. Al cap de pocs dies, quan va reaparèixer després del fracàs de la sublevació i de romandre “amagat” va portar Maria i la seva mare, Maria Piera, a casa d’una cosina al carrer València, tocant al Passeig de Gràcia. Ramon Matalonga va marxar camuflat a les bodegues d’un barco de càrrega cap a Gènova, on via Toulousse, va arribar a San Sebastián. La resta de la família, va passar l’any 37 a Barcelona, fins que va poder-los enviar uns passaports falsos des de l’ambaixada de Nicaragua –“jo em deia Maria Martí”– i un avió de la Lufthansa els va dur a Toulouse, per reunir-se, finalment, a San Sebastián, on “hi havia moltes altres famílies de Terrassa”. Ramon Matalonga va llicenciar-se “d’alferes provisional d’artilleria”, al cap de tres mesos, a Saragossa, i va ser destinat a Sevilla, “on vam passar tot l’any 38”. Allí, els Matalonga van retrobar-se amb Alfons Sala i les famílies Salvans, Badrinas, Amat i “moltes famílies de Barcelona que s’havien traslladat a l’Espanya nacional”. Quan la guerra va acabar-se, Ramon Matalonga estava destinat a Segòvia i no va tornar a Terrassa fins al Nadal del 39, uns mesos després de l’entrada dels nacionals. “La casa pairal dels Matalonga –al carrer Topete, on havien viscut fins a catorze famílies de milicians- estava destrossada i vam haver d’anar a viure a la confiteria Piera, a cals meus avis, que s’havien quedat, fins que no la vam refer”.
Lluís G. Ventalló i Vergés, era fill del notari Domènec i Ventalló i l’últim de nou germans. Influenciat per la vida intel·lectual de la família, va cursar els estudis de dret i va col·laborar com a periodista a la capçalera La Comarca del Vallés, propietat d’un oncle, que congeniava amb les posicions polítiques més conservadores i encarnades en la figura d’Alfons Sala, de qui va ser secretari particular i polític, i un dels més estrets col·laboradors. Més endavant, escriuria també al Crónica Social el diari portaveu de la dreta ultraconservadora.
Afiliat en les files carlines de la Comunió Tradicionalista, opció ideològica de la major part de la família, va treballar activament perquè la crida de José Calvo Sotelo d’unir la dreta sota el Bloque Nacional pogués reunir alfonsins i carlins en una mateixa opció electoral. El seu paper va ser tan pro-actiu que, fins i tot, va assistir al casament a Roma, l’octubre de 1935, de Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII, juntament el propi Alfons Sala, Pere Matalonga, Ramon Matalonga i la seva esposa.
El començament de la guerra va enxampar la família Ventalló a Gualba. Mentre Lluís Ventalló i la seva esposa, Irene Surrallés, se sabien en perill, perquè tothom coneixia la seva filiació política, un veí, Josep Balmes Ragué, militant d’ERC, va ajudar-los a sortir-ne, tal com recull la historiadora Mariona Vigués en la seva biografia. A Barcelona, s’instal·len a casa la seva mare, al carrer Urgell. El 29 de juliol, s’embarcava en un buc francès amb un salconduit de la Generalitat proporcionat pel seu germà Joaquim Ventalló, periodista liberal i catalanista d’esquerres, un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, i candidat a les eleccions municipals per Barcelona, on va sortir com a regidor i tinent d’alcalde de cultura. Al cap de pocs dies, el mateix Joaquim aconseguia que la seva cunyada i la seva neboda poguessin sortir de Barcelona cap a Avinyó.
La família de Lluís Ventalló va entrar a l’Espanya nacional per Valcarlos, Navarra. A Pamplona, va presentar-se a la Junta de Reclutamiento de los Requetés Catalanes y Valencianos i n’era designat vocal. Més endavant, va rebre instruccions per encarregar-se de la secció d’Investigación e Información a Saragossa, on els també s’enquadraven al Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat. Embarassada Irene del segon fill, la família Ventalló es trasllada al començament de l’any 37 a San Sebastian, amb un encàrrec similar de recollir informació. Amb el Decret d’unificació de Serrano Suñer, falangistes i carlins quedaven fusionats en un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Lluís Ventalló en va ser un defensor des del primer moment i encomanat del Servicio Exterior de FET y de las JONS, en estreta col·laboració amb Emili Matalonga i Cortés.

Governador de Lleida
Amb l’ofensiva de l’exèrcit franquista sobre Catalunya guanyant terreny, “alliberada Lleida”, Lluís Ventalló és nomenat governador civil de Lleida, l’abril del 1938, càrrec que ocuparia només cinc mesos, cessat sense previ avís per desavinences amb els alts comandaments militars. Així, els darrers mesos de la guerra, els Ventalló els van passar a Sóller, Mallorca, on Irene hi tenia família.
L’entrada de les tropes de l’exèrcit nacional a Terrassa, el 26 de gener del 1939, donava per acabada la guerra. Entre els primers d’entrar-hi, hi figurava Pere Matalonga Feliu, germanastre de Ramon i Emili, tinent d’estat major de la Quinta División de Navarra. Al cap de dos dies, hi arribava Lluís Ventalló que va preparar la casa –després de ser ocupada i incautada– per l’arribada imminent de la seva muller, embarassada de Santiago Ventalló, que va néixer el 25 de juliol de 1939 “any de la Victòria”. Emili Matalonga va ser designat delegat dels serveis d’Información y Investigación de la Falange a la ciutat. Xavier Marcet, en el llibre Els anys foscos de la postguerra. Terrassa, 1939-1945 relata la instauració del nou règim i els seus mètodes coercitius on Emili Matalonga va tenir un paper destacat. Amb tot, Maria Matalonga, la seva neboda, no en comparteix el diagnòstic. “Era l’artista de la família, pintava molt bé, això ho recordo i que els seus germans no en parlaven del que feia” i Ventalló admet que “s’ha dit molt”, afirma, “ i s’ha contrastat poc; devia tenir els seus mètodes, però com totes les policies”.

Repressió o ordre
“Ara en diuen repressió quan del que es tractava era de posar ordre, com després de qualsevol guerra: se’ls buscava, se’ls posava a la presó i se’ls jutjava”, diu Santi Ventalló, que ha dedicat part de la seva vida a recopilar i salvaguardar la documentació del seu pare i la seva tasca política i professional. “També en diuen incontrolats i anarquistes però tothom sabia qui eren i què havien fet i s’havia d’investigar qui havia col·laborat amb els crims d’el Pedro –es refereix a Pedro Alcócer i els seus Chiquillos, militant anarcosindicalista, responsable de bona part de la repressió del 36 i que ocupà el càrrec de cap del Comitè d’Investigació – se’ls jutjava i se’ls condemnava”. La Maria recorda que “a casa meva van matar familiars meus, només perquè tenien una fàbrica, com el Vallès de Can Prat, o el Salvans”.
La memòria dels que van entrar victoriosos amb els nacionals i van avenir-se al nou règim, van formar-ne part fins al final dels seus dies, sense abnegar-ne mai ni posar-ne en dubte la legitimitat. Un tros de la memòria viva, encara.