24 de gener, dimarts
A 3/4 de 2 de la tarda han bombardejat Granollers. Érem al refugi del pati de l’institut. Les bombes queien molt a prop, xiulaven esgarrifosament i tot tremolava. Al matí, aviat, he anat a l’escola per darrera vegada.
M’he emportat tot el que hi havia, que pogués utilitzar-ho l’enemic, a la meva aula. Dia clar, amb un estrany silenci. Només se sent al fons de tot la remor de la corrua de fugitius a la carretera. He arrencat, amb el cor trencat, tot el que hi havia a les parets fet pels nens, i m’he entretingut a estripar molts papers (...) Avui deurà ser el darrer dia d’estar a Granollers. A reveure

28 de gener, dissabte
Aquests dies no he pogut escriure. Hem fet vida, dia i nit, al refugi i sort n’hem tingut. Poc em pensava que a Granollers passaria unes jornades tan dolentes (...) Les noies ja es passegen amb els soldats. Aquest matí mateix a les 11 ha començat l’atac i quan s’ha fet un silenci, cap a les 3, hem vist que hi havia draps blancs als balcons i als terrats del voltant. Els darrers soldats en retirada havien fet volar no feia gaire uns trens a l’estació. Després, artilleria i metralladores amb foc creuat amb una remor de fons que venia de la carretera, de tancs i camions. Tot ens arribava fins al fons del refugi. Quan hem pogut sortir hem anat cap al portal del pati per veure el carrer i tot seguit ha aparegut un oficial molt mudat que ha demanat en italià que allò què era i se n’ha anat (...) Han vingut veïns i coneguts a abraçar- se i dir: quin descans! Jo plego perquè estic cansat.

29 de gener, diumenge
Diumenge feixuc i llarg. Ara i adés un tret de canó esquitxa la quietud o bé un ramat d’avions ronca per l’espai i no se sap què faran. No para l’arribada de soldats, darrere d’italians i moros. L’exèrcit fugitiu recula cap a Girona. (...) Hi ha hagut missa de campanya. Granollers és materialment ple d’italians. Estic trist.

30 de gener, dilluns
Granollers curull de soldats de totes menes, amb els sorolls del front encara proper i l’olor de cremat dels seus edificis, mentre molta gent segueix saquejant, se’m fa impossible per viure- hi.

3 de febrer, divendres
(…) Es veuen cartells o rètols tapats o arrencats. Tot el que estava escrit en català ha desaparegut.

2 d’abril, diumenge
Guardo el “parte” que dóna per acabada la guerra. (…) i al tramvia a un home que ha parlat en català en veu alta amb el cobrador, un pinxo s’ha aixecat a amenaçar-lo cridant que li clavaria “una dutxa” de les que ell dóna i se’n recordaria…Aquesta, amb la misèria que s’estén arreu, és la felicitat “nacional”. Ara s’ha de callar. Ja s’acabarà.