La família Garriga Mora viu en el que ells anomenen el “poblat dels Garriga”, al centre de Sabadell. Ho diuen així perquè en un mateix espai –l’antiga fàbrica familiar– hi viuen el matrimoni i tres fills amb les seves parelles i descendents. I un quart fill s’està amb els seus just al costat, en una casa que fa un temps es comunicava amb la fàbrica. És a dir, que hi ha cinc unitats de la família compartint un mateix espai. La finca acull també un estudi de gravació i una escola de dansa. I el poblat té “filials” a Almeria i a Llagostera, on viuen els altres dos fills. A més, gairebé tots tenen una vena artística i creativa rellevant. És, doncs, una família singular.
L’antiga fàbrica no és una construcció qualsevol, sinó que es tracta d’un edifici protegit –tot i que es desconeix quin arquitecte el va projectar–, situat al centre, on hi va haver la primera gran expansió de Sabadell, durant el primer quart del segle xix. Un casal restaurat recentment amb encert. Fa uns anys, a la planta baixa hi havia un espai per a despatx i un altre per a les cosidores, mentre que l’habitatge sempre ha estat al primer pis, on hi ha una galeria per on passaven les escutiadores, que treballaven al costat mateix. Aquí, la casa i la fàbrica s’entrellaçaven, de manera que família i treballadors coincidien, es coneixien i es tractaven. Per contra, a la casa fàbrica dels Turull, que és al mateix carrer lateral i d’un segle abans, hi havia una separació molt marcada entre els usos domèstics i els laborals.

Oriol Garriga i Maria Rosa Mora
L’Oriol Garriga té ara noranta anys. És escardalenc i sempre ho esguarda tot amb aire encuriosit. La Maria Rosa Mora és filla de Terrassa. La parella –encara avui molt actius tots dos– es van conèixer a Vacarisses, on estiuejaven les dues famílies. I han tingut sis fills: el Bernat, el Xavi, el Jordi, la Maria, la Salut i l’Oriol. Tres han estudiat Belles Arts, igual que tres nets més. A casa han vist els pares relacionar-se amb l’art i fills i nets entenen aquesta disciplina i la cultiven cadascú a la seva manera. Entre els fills, hi ha un músic, un professor d’art, un pintor i un professor amb un instint creatiu admirable. La Salut, que duu el nom de la patrona de la ciutat, “és una artista en l’art de cuidar els altres, de manera que fa honor a la seva onomàstica”, assegura la mare.
La Maria Rosa està il·lusionada perquè ara els acaba néixer la neta que fa deu. Té moltes ganes de ser besàvia, però entén que avui les coses són difícils. És una dona moderna, que fa anys que va amb els cabells curts, ben blancs, que li aporten una elegància personal. El seu savoir-faire, aquesta pau que irradia, l’han heretada els fills i és part de la bona harmonia que respira la família. Diu que durant vint-i-set anys va ser voluntària de pal·liatius, per això assegura, ben tranquil·la, que tots estan preparats per a la mort, que n’han parlat i els és ben present, i afegeix que tenen l'herència consensuada i ben travada.
El Bernat recorda que, quan eren petits, el pare els portava a veure exposicions d’art contemporani i que a ells els agradava d’anar-hi. L’avi Pere ja dibuixava, sobretot paisatges. De petit, l’Oriol també dibuixava trens, camions, màquines… Recorda que per la guerra feia esbossos de camions de milicians. I, com que li agraden les màquines, va estudiar enginyeria. Però, a més, és un gran aficionat al jazz; no en va, s’enorgulleix d’haver vist tocar Louis Armstrong, l’any 1955, a Barcelona, davant del Teatre Windsor. També portava la família a sentir concerts a la Jazz Cava de Terrassa. En Bernat recorda el fum que hi havia dins la sala, però no en té un mal record. Mentrestant, la Maria Rosa confessa que a ella li agrada més la música clàssica, que n’és una fan.
Malgrat que era enginyer, l’Oriol no va voler treballar a la fàbrica familiar. Era un home avançat al seu temps, enamorat de “l’economia alternativa” o economia social, és a dir, que defensava ja de jove una manera de treballar, de produir i de viure que tenia en compte la col·lectivitat, el treball en comú, l’esforç col·lectiu… i el món de les cooperatives. Per això, el 1966 va abandonar la indústria d’accessoris tèxtils que havia muntat amb uns socis i es va endur la família a viure a Vilanova i la Geltrú, durant vuit anys, per tirar endavant una cooperativa. La temptativa no va acabar de reeixir, però sí que ho va fer l’escola que van engegar. Perquè, abans de marxar, la Maria Rosa va dir: “Jo aniré a Vilanova si hi ha una escola digna per als meus fills”. I, com que no n’hi havia cap al seu gust, amb la Carme Garriga i amb l’ajuda del polític Joan Reventós van fundar l’Escola Cossetània –també en mode cooperativa–, que avui encara funciona com a escola pública. Després, van viure quatre anys a Cerdanyola i el 1978 es van establir a la casa on viuen ara –al pis de l’antiga fàbrica–, la llar on havia nascut l’Oriol i on els fills recorden que anaven, de petits, a cals avis, quan encara s’hi treballava.
La casa “encara segueix avui impregnada dels ecos, suors i somnis de centenars de cosidores, escutiadores i oficinistes que durant setanta-cinc anys convisqueren amb els nostres pares i nosaltres dins d’aquestes parets, sota els mateixos sostres”, escriu l’Oriol. I afegeix que, com que vivien sota el mateix sostre de la fàbrica, havent sopat el pare els demanava que l’ajudessin a “encapar” peces –operació que consistia a embolicar-les amb un teixit de protecció per poder-les traslladar–. Bo i embolicades, pesaven uns seixanta quilos cadascuna i, abans de llançar-les de la galeria del primer pis al pati, sempre calia avisar i ho feien amb un crit propi d’un ritual: “Sooootaaa!”, amb el qual tothom entenia que calia apartar-se per no sortir-ne perjudicat.
A l’Oriol Garriga li agraden les biografies, de manera que és un àvid lector dels perfils de persones publicats a la revista-llibre Vallesos. Ha escrit la biografia de la seva tia Eulàlia Garriga Casals i, amb Maria Rosa Mora, ha deixat constància del pas de Pere Casaldàliga per Sabadell, entre 1952 i 1958. També ha recollit informació per a les biografies de Ferran Sotorra –metge i polític assassinat en una carretera del rodal de Terrassa el 1936– i del polític Jaume Ninet –conegut per haver proclamat la República Catalana a Sabadell el 1931 i un dels impulsors del Camp d'Aviació local i del soterrament dels FGC fins al centre de la ciutat, i assassinat a Martorell també el 1936.

La història d’una nissaga sabadellenca
L’Oriol Garriga ho té tot ordenat en capses curulles de documentació familiar. És aquest el material que li ha permès d’elaborar el llibre Història d’una nissaga. La família Garriga-Gusi de Sabadell, que té dos subtítols: “La casa del carrer de la Font Nova, 15” i “Història de la família, personal i emotiva”. Té més de cinc-centes pàgines, es va editar l’any 2020 i en van fer només 72 exemplars, un per a cada unitat familiar. És el fruit d’un somni. “De sempre m’havia interessat la història dels meus ancestres. Però al jubilar-me vaig posar-me l’obligació de deixar escrita la història de la meva nissaga i els seus personatges, com un homenatge al seu amor i la seva lluita per la vida i alhora com un llegat potent per als que venen al darrere”. Inclou tres apartats: l’un dedicat als Gusi, la família de la mare; l’altre relacionat amb els Garriga, la família del pare, i finalment el de la família Garriga Gusi, és a dir, la d’ell i els altres nou germans.
Tenen abundant documentació familiar, com ara participacions i menús de casaments dels avantpassats, informació detallada de comunions, una profusió increïble de fotografies des de la primera meitat del segle xx –de fotògrafs professionals com Francesc Casañas i Albert Rifà, entre altres. Per escriure el llibre, l’Oriol ha anat resseguint els orígens familiars i fins i tot s’ha desplaçat als llocs, els ha retratat…

La Temputeca, un àlbum de fotos únic
A l’antic menjador de casa, on ara té l’estudi, l’Oriol Garriga conserva el que anomena “la Temputeca” o “armari del temps”. Es tracta de dues grans prestatgeries curulles de fotos. Una dotzena llarga d’àlbums són d’abans de casar-se. La resta són des del casament fins avui, tots ben ordenats i amb la fitxa corresponent desada en una base de dades d’un vell ordinador. Les fotos són familiars i il·lustren tots els moments rellevants que ha viscut la família al llarg del temps. L’Oriol, tot murri, defineix la Temputeca com “el tall d’eternitat que m’ha tocat de viure” i explica que conté també totes les coses que li interessen. És el fruit de l’ordre que impera en la ment d’aquest enginyer que hauria pogut ser arxiver. El resultat d’anar acumulant el material fotogràfic que ha sortit d’una càmera que sempre duu penjada com si fos una extremitat més del seu cos.
Aquesta afició a la fotografia com a instantània que documenta els moments viscuts ve de lluny. De la família en va sortir el fons de Joaquim Garriga Casals, que es troba a l’Arxiu Històric de Sabadell des del 2007 i que consta de 1.804 plaques de vidre –1.681 de les quals tenen un format estereoscòpic–, datades entre 1903 i 1949, sobre excursionisme i viatges, la ciutat i el rodal, actes socials i familiars... S’especula que son pare li devia comprar una càmera quan ell tenia només una dotzena d’anys. No és una fotografia artística, però té un elevat interès testimonial.

Els Garriga Gusi
L’Oriol Garriga Gusi és el segon de deu germans. Cinc van néixer abans de la guer­ra i cinc més, després. Els nois estudiaven als Escolapis i les noies, a les Carmelites i, més tard, a les Escolàpies. Primerament estiuejaven a Can Mallol, una masia propietat de la família de la mare, situada al rodal, ben a prop de Santiga. Més endavant van estiuejar a Vacarisses, on coincidien amb Miquel Crusafont i família. Allà és on els germans grans van fer el pas de la infància a l’adolescència.
L’Oriol confessa que de petit ja sentia aquella dita tan sabadellenca que fa: “Garriga, garraga, no pixa ni caga, no menja ni beu i dorm a Can Feu”, però no sap pas d’on va sortir ni a qui se li devia acudir. Ho comenten els quatre membres de la família que ens atenen, els quals afegeixen que a les seves festes familiars no hi falten mai globus; els agraden molt! I l’Oriol encara observa que: “Aquí on som hem passat de trobar una fàbrica tèxtil a fer bullir una fàbrica d’idees”. I aquests dies al “poblat” ha nascut un membre més de la família, que ja d’entrada té números per ser artista.